[Un text polèmic o almenys —com li agrada dir a algú que conec— aporètic].
Recorde que al començament de la popularització dels telèfons mòbils, l’objecte més freqüent de les converses que es produïen a través seu eren ells mateixos: els telèfons mòbils. Que si “és que no tinc cobertura”, que si “és que ara no tinc massa bateria...”, que “no, mira, el que has de fer és prèmer la tecla tal...”. Poc a poc, tot i que encara tenen lloc, aquestes converses han esdevingut minoritàries. Amb la normalitat del seu ús, el telèfon mòbil ha anat ocupant el lloc que li pertocava: ser el mitjà, el canal per tal de parlar d’altres coses. Objecte i mitjà s’han, afortunadament, separat.
Em fa la sensació, però, que la nostra llengua és encara un poc telèfon mòbil i que això és un mal símptoma de la seua salut i la seua maduresa social. Ja em perdonareu l’atreviment, jo no sóc cap sociolingüista, —ni lingüista sense “socio”—, però crec que si ens fixarem, si ferem l’esforç, potser comprovaríem que l’objecte majoritari dels textos escrits en català (potser més encara els escrits en la seua variant valeciana) és la llengua mateixa, la persecució que pateix, el menysteniment de la que és objecte per part de les autoritats, la invisibilitat de la seua literatura, etc., etc., etc. I quan no és ella mateixa l’objecte del seu discurs, és algun altre tema estretament relacionat i de caràcter bastant local, limitat al territori del seu abast. D’altra banda, qualsevol acte la llengua del qual siga la nostra acaba convertint-se en un acte de reivindicació lingüística i alguna cosa més. Sovint, ficant-ho tot en un únic paquet i obligant tothom a haver de combregar amb allò amb que no vol. Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a totes un seguit de coses que es volen fer pertènyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.
Crec que si una llengua no pren més volada i s’empra per parlar de coses més universals o plurals, acaba enquistant-se dins d’ella mateixa i perdent moltíssimes oportunitats de créixer en extensió, en intensió i en intenció, tot. Si ens queixem del fet que aquells que menystenen la llengua la veuen només com un instrument per fer gràcies, contar acudits i parlar de coses banals (o dir brofegades), no els imitem nosaltres tallant-li les ales o lligant-la curta: deixem-la volar. Donem-li objectes de què ocupar-se i no fem d’ella una llengua autoreferencial. Una manera d’universalitzar una llengua puga ser universalitzar els seus objectes.
Em direu, i supose que amb raó, que tal i com estan les coses no hi ha un altre remei que fer el que es fa. Jo no he dit que hi haja culpa ni culpables, he dit que és un símptoma, no un pecat. Però si a més d’emprar-la per parlar d’ella, la poguerem emprar per parlar d’altres coses li retríem un gran benefici. Això era tot. El pecat no és l’autoreferència, sino la seua exclusivitat.
Com veieu, jo no he fet una altra cosa ací que allò que denuncie. Bé, ja sabeu allò de Wittgenstein: llanceu l’escala després d’haver-hi pujat.
Refrany: La llengua que només parla d'ella no té el mànec de la paella.
Entrades
