dimarts, 12 de febrer de 2008

Amb la veritat t'enganye





Una altra vegada Truth and Truthfulness, de Bernard Williams. Al capítol 5, ens mostra que no es prou dir una veritat per tal de ser sincer. Això es correspon amb quelcom que el meu amic Enric Casaban diu sovint: Amb la veritat t’enganye. I també amb quelcom a què vaig pegant-li voltes des de fa molt de temps i que m’agradaria sintetitzar en aquesta màxima: No em digues una veritat, digues-me què creus.

La raó de tot plegat és la següent: Hi ha enganys que, malgrat el que pensaven Sant Agustí o Kant, són pitjor que una mentida. Són pitjors, pense, per més sibil·lins i més hipòcrites, perquè no pots acusar l’eganyador de mentider, perquè has de reconéixer que ha dit la veritat, tot i que —com diu Williams— amb les dents serrades. Considerem l’exemple mateix de Williams: Una persona, tota amable, et diu “Algú ha estat obrint la teua correspondència”; què en pensaràs quan te n’assabentes que qui ha estat obrint-la és aquesta persona mateixa?

No sols és important el que diem, sinó allò que comuniquem, allò que fem creure a qui ens escolta. Podem enganyar, fer creure una cosa falsa, no solament dient una falsedat, sinó fent que l’oient la inferesca. A mi em sembla aquest un acte més mesquí, perquè és com no tenir la suficient valentia d’assumir la responsabilitat, i transferir-la amb tot el cinisme a l’altre. És ell qui ha arribat a pensar això, nosaltres no ho varem dir! Ah!, perquè ho va pensar... Em sembla que el mentider és, valga la paradoxa, més honest, més íntegre.

I per què dic jo “No em digues una veritat, digues-me què creus”? No creu aquella persona que “Algú ha estat obrint la meua correspondència”? No, no ho creu de la mateixa manera que ho puc creure jo quan m’ho comuniquen. Jo creuré que alguna persona o altra (distinta del meu informant) ha estat obrint la meua correspondència. Ella, la persona que m’ho ha dit, no pot creure això: creu que ella i només ella ho ha estat fent.

Ôbviament, amb tota això he pressuposat la malícia del parlant i la inocència de l’oient. La cosa canvia quan es tracta d’enganyar un oient amb intencions perverses.

Refrany: Parlar amb veritat no és prou per ser honrat.

5 comentaris:

Adolfo Llopis ha dit...

Tal vegada, caldría parlar de que la veritat d'un enunciat en una conversació no la pot donar mai la semàntica de l'enunciat, sino la pragmàtica. Es a dir, que no pot ser veritat un enunciat que dius a algú amb intenció de comunicarte amb ell si no es correspon amb allò que penses sobre el que estás dient.

Es tracta de assimilar veritat i sinceritat quan el contexte es conversacional.

Aleshores, no tindria sentit parlar de que algú ha dit una veritat si no ha sigut sincer.

Malgrat tot, no estic segur de que aço siga una solució, ni si es al menys posible. Pot ser el oient no te dret a fer inferencies com "si esta persona m'está dient que 'algú m'está obrint la correspondencia' aleshores no es esta persona qui la està obrint". Pot ser la culpa es del oient si l'enganyen, perque hi ha que ser intel·ligent quan s'escolta també. Si els polítics ens enganyen amb la 'veritat', com tenen costum de fer, potser la culpa es nostra per creure en ells.

Casualment, jo també porte temps pensant en aquesta qüestió, pero me n'he adonat que encara no he pensat prou profundament. A lo millor va seguent hora. Ja veurem.

Adolfo Llopis ha dit...

P.D. Disculpa per les nombroses errades ortográfiques :S

Adolfo Llopis ha dit...

*ortogràfiques

Anotacions Rizomàtiques ha dit...

Hola a tothom,

ja fa temps que m'inspiren -- a estones-- les càbales i les cavil·lacions, potser el nostre objectiu hauria de ser arribar a l'equanimitat expressiva: una frase per cada pensament, no massa frases per un pensament (a), ni massa pensaments per a poques frases (b), ni molt menys massa frases per a massa pensaments (c); l'opció (a) ens porta a la rutina i la previsibilitat, l'opció (b) ens arrima a l'elipsi panxacontenta i l'opció (c) ens aboca a la dispersió,

m'agradaria que encetàrem un debat axiològic interessant: ¿què creuen de nosaltres els gestors, els directius i els polítics quan nosaltres pensem que estem fent tasques tècniques? Hi tenim -- com a mínim-- un altre triangle d'opcions: (a) ells creuen que estem sent eficients en implementar de manera solvent un servei més o menys públic d'acord amb les seues orientacions bàsiques, (b) ells creuen que ens estan fent un favor polític, el servei públic podria funcionar de milers de maneres sense nosaltres i, com diria Màxim Gorki, el "fil transparent de les ordres superiors" ens obliguen a ser obedients i agraïts, limitant-nos el marge de maniobra per a millorar efectivament l'àrea temàtica de la nostra responsabilitat; (c) la relació entre directiu i tècnic respon a una motivació més arbritària i absurda encara: el tècnic es limita a simular un paper estereotipat, la seua àrea d'activitat segueix una dinàmica que escapa de la influència completa tant del tècnic com del directiu, però el directiu sap que al mantenir al tècnic l'està apartant del potencial de protesta que podria desenvolupar si estiguera al marge de les institucions, de manera que -- com diria el novel·lista Tom Wolfe-- "s'hi controla el vapor" de la impugnació, mentre es representa el teatre programat,

crec honestament que al moviment cultural valencià hauriem d'anar al moll de l'os i discutir sobre aquesta mena de coses que determinen moltes "vocacions" de manera implícita,

moltes gràcies per la vostra atenció i que tingueu bona setmana,

salutacions cordials,

Joan-Carles

Emili Morant ha dit...

L'anotació anterior (rizomàtica, certament) de Joan Carles inspira més una nota al meu propi blog (d'aquestes que ben sovint se m'oblida escriure) que una resposta ací mateix. Podré respondre-la (o meditar-la) millor quan comence a treballar per a l'administració pública (d'ací dos dies, d'ací dos mesos, qui sap). La capacitat de les institucions per a "neutralitzar" els qui més o menys directament en depenen és una qüestió ben sucosa - i si trobe un interval lúcid entre el moment en què passaré a dependre'n i el moment en què definitivament quedaré neutralitzat, m'hi posaré amb el tema.

Però jo passava per ací a comentar la nota de Tobies: aquesta classe de distincions entre dir la veritat i ser sincer, i aquest exercici de desenmascarar les mitges veritats, són d'eixa classe de qüestions analítiques a les quals no és tan difícil trobar una exemplificació (no diré "aplicació", que no sé si és exagerar) en el nostre dia a dia. Això, depenent de com t'ho conten, no és sempre evident - i hom pot passar mesos rumiant si el rei de França és calb o no sense veure augmentar ni un bri la seua capacitat per a l'exposició honesta i clara d'arguments i idees. Però aquestes notes de Tobies són com el menú del dia d'un restaurant de luxe on ens agradaria sopar un dissabte: la nostra habilitat analítica no ens permet això darrer, però almenys entre setmana podem respirar una miqueta d'aquest "aire de família" filosòfic.

La mania d'exposar obertament el que creiem (fins i tot suggerint com de modificables o contradictòries són les nostres creences) i no allò que prediquem com a "veritats" és també una espècie d'aire de família entre els qui tenim un blog: això ens distingeix (o això vull creure) de les columnes partisanes de periòdic. És el resultat d'una "democratització" (si m'ho permeteu) d'un privilegi d'assagista - i espere que el senyor Montaigne sàpiga excusar-nos per banalitzar el seu llegat al temps que el propaguem...