diumenge, 24 de febrer de 2008

Una llengua autoreferencial

[Un text polèmic o almenys —com li agrada dir a algú que conec— aporètic].

Recorde que al començament de la popularització dels telèfons mòbils, l’objecte més freqüent de les converses que es produïen a través seu eren ells mateixos: els telèfons mòbils. Que si “és que no tinc cobertura”, que si “és que ara no tinc massa bateria...”, que “no, mira, el que has de fer és prèmer la tecla tal...”. Poc a poc, tot i que encara tenen lloc, aquestes converses han esdevingut minoritàries. Amb la normalitat del seu ús, el telèfon mòbil ha anat ocupant el lloc que li pertocava: ser el mitjà, el canal per tal de parlar d’altres coses. Objecte i mitjà s’han, afortunadament, separat.

Em fa la sensació, però, que la nostra llengua és encara un poc telèfon mòbil i que això és un mal símptoma de la seua salut i la seua maduresa social. Ja em perdonareu l’atreviment, jo no sóc cap sociolingüista, —ni lingüista sense “socio”—, però crec que si ens fixarem, si ferem l’esforç, potser comprovaríem que l’objecte majoritari dels textos escrits en català (potser més encara els escrits en la seua variant valeciana) és la llengua mateixa, la persecució que pateix, el menysteniment de la que és objecte per part de les autoritats, la invisibilitat de la seua literatura, etc., etc., etc. I quan no és ella mateixa l’objecte del seu discurs, és algun altre tema estretament relacionat i de caràcter bastant local, limitat al territori del seu abast. D’altra banda, qualsevol acte la llengua del qual siga la nostra acaba convertint-se en un acte de reivindicació lingüística i alguna cosa més. Sovint, ficant-ho tot en un únic paquet i obligant tothom a haver de combregar amb allò amb que no vol. Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a totes un seguit de coses que es volen fer pertènyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Crec que si una llengua no pren més volada i s’empra per parlar de coses més universals o plurals, acaba enquistant-se dins d’ella mateixa i perdent moltíssimes oportunitats de créixer en extensió, en intensió i en intenció, tot. Si ens queixem del fet que aquells que menystenen la llengua la veuen només com un instrument per fer gràcies, contar acudits i parlar de coses banals (o dir brofegades), no els imitem nosaltres tallant-li les ales o lligant-la curta: deixem-la volar. Donem-li objectes de què ocupar-se i no fem d’ella una llengua autoreferencial. Una manera d’universalitzar una llengua puga ser universalitzar els seus objectes.

Em direu, i supose que amb raó, que tal i com estan les coses no hi ha un altre remei que fer el que es fa. Jo no he dit que hi haja culpa ni culpables, he dit que és un símptoma, no un pecat. Però si a més d’emprar-la per parlar d’ella, la poguerem emprar per parlar d’altres coses li retríem un gran benefici. Això era tot. El pecat no és l’autoreferència, sino la seua exclusivitat.

Com veieu, jo no he fet una altra cosa ací que allò que denuncie. Bé, ja sabeu allò de Wittgenstein: llanceu l’escala després d’haver-hi pujat.

Refrany: La llengua que només parla d'ella no té el mànec de la paella.

9 comentaris:

Adolfo Llopis ha dit...

Tinc que mostrar el meu general acord amb aquesta consideració que fas sobre la llengua.

Una llengua en algún sentit representa una cosmovisiò que comparteixen els seus parlants. I si una llengua només parla d'ella mateixa, quin tipus de cosmovisió reflexa?

Salutacions.

Vista Parcial ha dit...

Ben vist.

ginjol ha dit...

Totalment d'acord, Tobies. Jo encara hi afegiria més. Si uses la llengua has de parlar de qüestions de llengua (gairebé sempre de sociolingüística), i a més has de ser d'esquerres, nacionalista, ecologista, antitaurí, feminista, antiimperialista, prosaharià... És a dir, un lot de tot o res, sense matisos, ben proper al sectarisme. O sectarisme pur i dur, sense embuts. Així ens va.

Vista Parcial ha dit...

Gínjol, has explicitat perfectament el lot del que parlava.

Anònim ha dit...

Estic d'acord Tobies. Voldria aportar dues reflexions: com advocat he defés i defenc l'exercici dels drets lingüístics dels valencianoparlants a l'àmbit jurídic, administratiu i judicial, des de la base dels drets fonamentals i drets civils, i clar, em trobe contínuament amb la realitat de la poca consciència de ciutadans (en el sentit de la il·lustració) que tenim, i els desconeixement total dels nostres drets, i de vegades, amb una actitud de poc respecte o incompliment d'estos drets.

Això és una de les causes, que provoca el que planteges en l'article, i a més a més, molts "partidaris" de la nostra llengua, al·leguen i argumenten "raons de nació" per defendre el que senzillament són drets civils, drets de tots, independentment de si un és ideològicament d'esquerres, de dretes, lliberal, verd, valencianista, nacionalista, independentista, patriota, espanyolista, o ... Si exigírem l'aplicació dels drets com a tals, avançaríem moltíssim més en l'ús, que mirant-nos contínuament el melic i discutint del nom de la cosa i de les essenències ideològiques. A algú se li ocorreria en el 2008 negar el dret civil fonamental de lliure reunió o de lliure associació? En base a què negar els drets lingüístics de les persones?

En un estat social i democràtic de dret, els drets lingüístics són drets civils, no són cap "senyera" de reivincació político-nacional. Des del punt de vista de l'àmbit del dret i la democràcia, els drets lingüístics (drets civils), ens connecten amb la resta del món: els drets humans i les diverses normes mundials sobre els drets lingüístics, siga la llengua quina siga.


Moisès Vizcaino

Nota: et felicite per les teues aportacions en este blog.

Lletra ha dit...

La mare que va, Tobies. Tens més raó que seu sants junts. Promet, des d'ara, entrar al bloc i assabentar-me ben bé dels teus pensaments que, d'altra banda, crec que ens han visitat més d'una vegada el cervell, però no hem sabut posar-los per escrit.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Moisès, pels comentaris i per la felicitació. A mi m'ha agradat també la teua reflexió des de l'àmbit del dret. Crec que és un bon punt de mira.

Gràcies, Lletra, sempres seràs benvingut. I et dic "Lletra" perquè, tot i saber qui ets, crec, ja no m'aclarisc amb qui és qui: entre homes del carrer, del carreró, xicons de l'àric, presidents (d'honor i normals) de l'Hacadèmia...
Per cert, em fa convoi, això del grup de lectura d'avui. Tant de bo puguera anar, però no puc. Doneu-li records a Vicent (alonso).

Aristófanes ha dit...

Esto me recuerda que más de una vez me han preguntado por qué las clases de filosofía empiezan empiezan -casi- siempre preguntándose qué es la filosofía y no suelen salir de ahí. ¿Tendrá algo que ver?

Si alguna vez consigo aprender valenciano (van tres años apuntandome al mitja, este espero poder presentarme y todo) intentaré opinar con algo más de conocimiento de causa, pero la verdad es que desde fuera la sensación que hay es que la producción literaria en valenciano-catalán es nula, cierto...

Emili Morant ha dit...

Tobies: no sols crec que tens raó, en general, sinó que faig el possible per predicar només amb l'exemple. Escric en valencià al meu blog, però mai (quasi mai, potser, ara no recorde cap cas) sobre el valencià. I no és que el tema no ho meresca: és que ja en parla més gent (massa gent, potser) i amb més coneixement de causa que jo. Qualsevol parida que jo puga posar sobre les equacions de segon grau (posem per cas) té més valor afegit per a l'idioma que afegir-me a la lamentació perpètua i circular sobre el seu ús...