Que comuniquem molt més del que explícitament diem és un fet conegut. De fet, si no fóra així, la comunicació esdevindria impossible. Les nostres proferències són plenes de pressupòsits, implícits, d’implicacions. Ens diuen poc i entenem molt. Això és el que volia aprofitar en aquest problema. Ens diuen: “Va traure la clau de la bossa de mà, va obrir el cotxe i el va posar en marxa”. I entenem que (ella?) va traure una clau de la seua bossa de mà (i no la de ningú altre), va obrir la porta del cotxe (amb aquella clau) i el va posar en marxa (el cotxe), amb la clau en qüestió (i no fent un pont per exemple). Però tot això no entra en contradicció amb “Va traure la clau de la bossa de mà de Maria, va obrir el cotxe fent-hi un forat i el va posar en marxa fent un pont (o fins i tot si abans s’haguera parlat d’ell, “el va posar en marxa, el casset”). Ni la veritat, ni la lògica ni la sintaxi impedeix que això, només el sentit comú ho fa desaconsellable, parlar així (i, sobretot, actuar així).
Així que, “Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta” no implica que obrira la porta amb la clau. Pel contrari, és compatible amb “Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta a puntellons”.
Com que en l’enuciat es diu que “algú havia rebentat la porta per tal d’entrar”, sembla que el culpable és qui admet que la va obrir , és a dir, A. Per què ho va fer? Això tampoc no importa massa.
En un altre context, hom no hauria parat esment a la possibilitat que no obrira la porta amb la clau que havia agafat (tal possibilitat ni li hauria passat pel cap a ningú). Ateses les peculiaritats del context, però, ja no es podia descartar aquesta possibilitat. De fet apareixia com quelcom quasi clar. Coses dels contextos!
Enhorabona a Marta, que ha estat la primera en encertar. Enhorabona també a tots els altres per les seues precisions.
Entrades
2 comentaris:
Pues sí, ni siquiera yo me voy a poner a discutir que comunicamos más de lo que decimos. El problema que tengo es que a veces está claro, como este ejemplo del coche, pero hay veces que no es nada fácil entender lo que quieren comunicar.
Mi duda es...¿hasta qué punto comunicamos nosotros cosas implícitamente y hasta qué punto es el otro el que interpreta un mensaje que no está ahí realmente? Vamos, en otras palabras, cuando hay una confusión, ¿a quién le echamos la culpa?
Bona pregunta. Si lliges Grice, veuràs que en el cas de les implicatures conversacionals, una part d'allò que s'implica (o s'implicatura) potser indeterminat i recolzar-se en l'interpretació de l'oient. Llevat, potser d'això, hi ha un criteri clar (metafísicament clat, tot i que no siga epistèmicament clar, i perdó per les expressions): quina era la intenció del parlant.
Publica un comentari a l'entrada