dilluns, 5 de maig de 2008

Vista parcial, el llibre (II): El pròleg


Des que Aristófanes i Juli Capilla em demanaren que penjara algun dels textos de “Vista parcial” (el llibre), he estat pegant-li voltes a la cosa. Al final, m’he decidit per penjar-ne dos. Penjaré primer el pròleg, perquè segons alguna opinió és allò més espés del llibre i, aleshores, m’interessa saber què en penseu vosaltres. Després us en penjaré un altre perquè veieu que “no es tan fiero el león como lo pintan”.

Respecte d’aquest altre, vaig pensar en fer-li cas a Aristófanes i penjar “Per què anem als cementeris?”, però al final m’he decidit per “Les olors i els sentiments”, no em pregunteu per què.

Ací va el pròleg.

Pròleg



Jo crec en la veritat, en que algunes assercions són vertaderes i altres són falses; que algunes s’adiuen als fets i altres no. És més, crec que això és la condició de possibilitat del llenguatge, de la comunicació. Tanmateix, la veritat té avui mala premsa. Hom pensa que defensar l’existència de la veritat i ser un dogmàtic és la mateixa cosa. S’estila el relativisme, el subjectivisme i es confonen ambdues coses amb el pluralisme i la llibertat. Quan a la gent li agrada una cosa, sol confondre la cosa que li agrada amb moltes altres que no tenen res a veure. Així, per exemple, els costa entendre perquè la llibertat i la justicia no són sempre el mateix. Quan aquestes entren en conflicte, es queden astorats, estranyats, alguna cosa no els quadra. Una cosa similar els ocorre amb la veritat, volen que la veritat siga bella, bona, popular i profitosa i els sorprèn que aquestes qualitats no sempre es troben juntes. Per això, potser, s’estila allò de “és veritat per a mi”, com si una veritat per a u tinguera algun mèrit més o alguna propietat més que “això és el que jo crec”. El problema de les creences —de “les veritats per a mi”— és que poden ser falses, per boniques, convenients o políticament correctes que puguen ser.

Amb tot i amb tot, no dic que els popularíssims versos de Campoamor —allò de que nada es verdad ni es mentira...— no tinguen la seua part de raó. En les coses que realment ens interessen, no sempre es pot traure l’aigua clara. Sovint, les coses que atrauen les nostres cabòries i les nostres passions no són enunciables en asseveracions pures, assercions que puguen enunciar un fet brut del món. Us posaré un exemple. L’asseveració “El transvasament de l’Ebre és bo”, sembla tenir la mateixa forma que “Els gossos lladren”, quan no és, en absolut, el cas. Que els gossos lladren és un fet del món que no té res a veure amb el fet que a nosaltres ens agrade o no que lladren, és quelcom que continuaria sent vertader encara que nosaltres no existírem i els lladrucs dels gossos no ens molestaren. Però si els transvasament és bo no és quelcom que es puga fixar en termes absoluts. “El transvasament és bo” sol significar “afavoreix els meus interessos”, —i els interessos propis se solen confondre amb els interessos universals—, i, ben mirat, ja no sols “els meus interessos”, sinó “els meus interessos de tal tipus”. Perquè pot ser bo per als “meus interessos econòmics” i dolent “per als meus interessos medioambientals” (que no necesssiten que jo en siga conscient per tal d’existir) i fins i tot bo “per als meus interessos econòmics a curt termini” i dolent “per als meus interessos econòmics a llarg termini”. El problema amb asseveracions com aquesta és que no sempre els interessos d’uns i d’altres coincideixen, ni és clar que es puga establir una escala de valors universalment acceptada amb la qual poder primar uns tipus d’interessos sobre uns altres, cas de trobar-ne de comuns. Són fets com aquest els que fan pensar a la gent que “nada es verdad ni es mentira” i que “cadascú té la seua veritat”.

Un altre aspecte del mateix problema és que, si tractem qualsevol assumpte humà, si el mirem amb deteniment, trobarem tants matisos, tantes imbricacions, tants aspectes, que dir la completa veritat es fa impossible. És per això que caldrà fer simplificacions, que caldrà obviar alguns trets i exagerar-ne d’altres. Si volguerem dir la veritat completa, hauríem de fer tantes precisions, tantes excepcions i tantes puntualitzacions que cada frase resultaria extensíssima, alambicada, sintàcticament impracticable i impossible de llegir. Per tal de poder dir alguna cosa sobre qualsevol d’aquests temes complexos, cal adoptar una perspectiva, tenyir d’un color el cristall, adoptar un focus i, en conseqüència, prescindir de molts altres aspectes de la cosa, difuminar-los, deixar-los en el rerefons. No podem si no oferir de cada cosa una vista parcial, la nostra visió, des de la nostra perspectiva. Què fixa el focus? Òbviament la nostra —la meua— idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures. És veritat per això que, parlant de totes aquestes coses, parle tant de mi com d’elles si més no. Però no hi ha un altre remei, supose.

Imagine que el que he dit pot explicar per què —com deia Josep Pla— és molt més difícil descriure que opinar i, per la mateixa raó, li pot traure força al seu retret que és per això que tothom opina. Si vaig encertat, sobre certes coses l’única opció possible des del punt de vista literari és opinar, perquè descriure, si fóra possible, es convertiria en una llanda absolutament insuportable. Els textos breus que segueixen són les meues opinions (o, més ben dit, part d’elles) sobre algunes coses. Aquestes són les meues opinions (i també alguna cosa més, preocupacions meues, objectes del meu interés). No sé quin dret tinc a manifestar-les. Fet i fet, pense que el dret sols es pot tenir a fortiori. Això és, ningú no el pot tenir si els lectors no li’l donen. A vosaltres, lectors, m’adrece, doncs. Espere aportar-vos alguna cosa. Això m’autoritza, crec, a intentar-ho; però intentar-ho és tot el que està al meu abast —intentar-ho és un acte ilocutiu— però que ho aconseguisca o no —que ja és una perlocució— només de qui em llegesca depèn.

Si m’atrevisc a fer-ne la prova és perquè ja hi ha uns pocs lectors que han pensat que sí que puc aportar alguna cosa. Són els que han llegit el mecanoscrit i m’han ajudat amb tota mena de suggeriments. Vull ací donar-los les gràcies i —com sempre es diu i es diu sempre amb veritat— exculpar-los dels errors que jo només, i malgrat tot, he comés. Gràcies doncs a Vicent Alonso, Josep Corbí, Miracle Garrido, Carlos Moya, Sergi Rosell, Xavier Serra, Ramon Vicent i Roser Vicent.

10 comentaris:

Aristófanes ha dit...

Pues yo no creo que sea demasiado espeso, la verdad. Depende del público al que se destine, pero yo creo que es accesible para quien haya estado ya interesado -no necesariamente formado- en estos temas. Si se va a destinar al gran público me parece que habría que aligerar (o sea, quitar "términos técnicos" y frases cortas) el primer párrafo, es donde creo que podría atascarse más gente.



Y con los siguientes textos espero que se aclare eso de que "es bueno" suele significar "favorece mis intereses". No voy a discutir que muchas veces se "usa" así, pero no lo significa. Al menos yo siento que faltaría algo si sólo significara eso. Digamos que, emotivamente, no puedo aceptar una lectura tan emotivista.

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Aristófanes, pel teu comentari.
No, jo no equipare ser bo amb "afavoreix els meus interesos". El que dic és que en un enunciat avaluatiu com aquell, la gent sol voler dir allò segon quan diu allò primer. Que, de vegades, pensen que parlen de fets del món independents d'ells, quan estan parlant d'altres coses.
No estic dient en absolut que no hi haja fet morals, el que dic és que si n'hi ha, aquell, òbviament, no n'és un.

Emili Morant ha dit...

Tobies, en la línia del que et diu Aristòfanes, a menys que pretengueres substituir Harry Potter en la llista dels llibres més venuts, la forma en què està escrit el pròleg és la forma en què el teu públic potencial voldrà llegir-te. (Hauria d'escriure, més aviat: "jo llegiré el llibre perquè justament està escrit com a mi m'agrada que s'escriguen els llibres" - però tu mateix has justificat la saludable evitació d'aquests circumloquis).

I el pròleg és del tot adient en un sentit ben clar, que no només va amb el llibre (Vista Parcial) sinó amb la persona (Tobies): la creença que hi ha coses que són certes i falses, çò és, evitar les còmodes temptacions del relativisme, no fa menys valuoses les nostres (teues) "opinions", en comparació amb els qui creuen jugar sense regles en el camp de la veritat i el món. Al contrari: fa de l'acte d'opinar quelcom honest i modest, i no cap exercici d'una retòrica massa confiada de que no hi ha res fora de les seues pròpies acrobàcies.

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Emili. T'agraïsc molt (molt) el comentari.
Per cert, parlant d'això de Gandia, a veure si més endavant ens donem els números de mòbil, per si poderem quedar una estona a fer un café o una cervesa. Jo estaré tota aquella setmana per allí.
I el mateix et dic, Marta. Supose que Juli ho tindrà més difícil.

Anònim ha dit...

Poc a poc,deixam primer que control-le?? aquest artefacte del dimoni.
Els comentaris, amb trellat o sense ell,ja aniran eixint.
Poquet a poquet... que soc prou burret.

Al Capone ha dit...

anonim es Al Capone

Al Capone ha dit...

Els accents els fiques tu, que per aixo eres el mestre.

Vista Parcial ha dit...

Tranquil, Al Capone. Ja sabia que eres tu. I tarnquil que ja posaré els accents si en falta algun (i ho veig)

Vista Parcial ha dit...

Per cert, Al Capone, benvingut!, que abans no t'ho havia dit.

Adolfo Llopis ha dit...

Hola de nou Tobíes.

No em pareix dens el teu pròleg. M'agrada. I a més em recorda que tinc pendent amb tu una conversació al voltant de la veritat. A veure si en entregar-te el treball sobre Descartes tenim una oportunitat ;)

D'altra banda, m'agradaria comentar-te que l'unic que no veig clar és l'exemple del trasbassament de l'Ebro. Vull dir que no el veig clar perque a mi en els llibres m'agraden els exemples que siguen més "atemporals", és a dir, que no tinguen massa a veure amb l'actualitat. D'eixa manera quan obris el llibre després d'uns any no et resulten desfassats o dolents si has canviat d'opinió.

No dic que el canvies, però t'ho dic per si t'ho replantejes.

I res més. Ánim amb el llibre i la meua enhorabona un altra vegada.

Salutacions!