divendres, 16 de maig de 2008

Problema lògic (11): Ben Pensat, jutge


A l’hort de la casa de Ben Pensat, a l’ombra d’una figuera, ell i els seus deixebles conversaven.
—No us he dit mai que viag ser jutge de pau a Karak? —els digué el mestre.
—No —respongué Baruch—, no ho sabíem.
—Doncs, sí. Vaig haver de fer de jutge a aquell país. I en certa manera era una delícia —continuà—, perquè com allí ningú no menteix, era més fàcil exercir la justícia.
—Com que allí ningú no mmenteix! —inquirí Anselm.
—No ho sabieu? A Shasnak, la mentida és el delicte més castigat. Axí que, la gent té paura a mentir.
Els rostres dels tres deixebles el miraven expectants.
—Tot i que per això mateix són especialment habilidosos en amagar la veritat, quan no els convé revelar-la —semblava pensar en veu alta, i anava endinsant-se en la seua memòria—. Recorede una anècdota... Mira! —va interrompre de sobte la narració— Aquesta anècdota ens pot servir com a problema —i continuà comboiat—. Una vegada vaig haver de jutjar un cas de violació de domicili. L’amo de la casa estava disposat a perdonar que hagueren entrat ja que no s’havien endut res. Semblava que simplement volien contemplar una colecció de papallones espectacular que exhibia dins una vitrina al menjador. Allò que no perdonava es que algú havia rebentat la porta per tal d’entrar, i això que, en previsió ell sempre deixava una clau a l’ampit de la finestra del costat de la porta. Es fiava de la gent. Sabia que entraven a veure la seua colecció i ho acceptava. Per això li sabia més greu el que havia passat i volia que el culpable li pagara la porta i, a més, fóra castigat.
»Eren tres els sospitosos i els vaig manar a cadascún que dieren que havia passat. Això és el que declararen:

A: Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta.

B: Quan jo vaig arribar, la porta ja estava oberta.

C: Quan jo me’n vaig anar, vaig tancar la porta amb clau.

»I jo vaig saber qui havia estat el culpable.

Bé, supose que és ben facilet. Per fer-ho encara més fàcil, us diré que el problema explota els límits entre la semàntica i la pragmàtica.

10 comentaris:

Aristófanes ha dit...

Tengo un problema con la pragmática. ¿Seguro que no sería mejor que aprendiéramos a sustituir el lenguaje natural por uno formal?

Me tomo una jornada de reflexión a ver si esta noche sé qué contestar, porque llevo toda la mañana y no saco nada en claro.

Marta ha dit...

A veure si l'encerte: si la porta estava rebentada, difícilment es podria tancar la porta amb clau. Per tant, C no és. Si troba la porta oberta, B no l'ha poguda rebentar. I ens queda A, que agafa la clau i rebenta (obre) la porta.
També podria ser que C rebentara la porta per a entrar i després tancara la porta en clau per a eixir, però em decante més per les primeres solucions que he donat.

Anònim ha dit...

Jo crec que ja ho ha contestat Marta, doncs si sempre diuen veritat, C va tancar la porta, per tant no la va deixar trencada, B troba la porta oberta, pot (deu) estar ja trencada mentre que A encara que agafe la clau la pot obrir rebentant-la.






)

Adolfo Llopis ha dit...

Si tots tres diuen la veritat, jo pense que Marta i anónim tenen raó en culpar a A.

Si quan B va arribar la porta ja estava oberta, doncs aquest no tenia cap motiu per a rebentar la porta. Si C va tancar la porta amb clau i suposem que la porta una vegada rebentada ja no es pot tancar, aleshores C no ha pogut trencar la porta, i per tant, seria A qui estaría amagant la veritat al dir que va agafar la clau i va obrir la porta. Hauria obert la porta trencant-la encara que agafara la clau.

Ara be, no és molt comprensible que A trencara la porta després d'haver agafat la clau, per tant podem pensar que va agafar la clau després d'haver trencat la porta o que estiguera parlant d'un altra clau o be que no va saber fer servir la clau per obrir la porta o alguna cosa així si no volem pensar que és una persona roin.

Emili Morant ha dit...

Si no té trampa, deu ser el que diu Marta (A).

Però posats a explorar els límits entre la semàntica i la pragmàtica, tampoc no és molt més absurd que B rebente una porta ja oberta que que A rebente una porta que té la clau posada. O que C tanque la porta amb clau just abans de carregar-se-la, vés a saber...

Tot depèn del curs de l'ESO en què estiguen A, B i C.

Al Capone ha dit...

Agafar la clau es una cosa.
I obrir la porta utilitzant la clau, un altra. Per tant, tambe per a mi es obvi, que es el sospitos A, el culpable.
Ara be, si el que preten l´amo es permetre que tot aquell que vullga admirar les papallones puga entrar a la casa, ¿ perque collons no deixa la porta oberta i evita aixi que inclos agafant la clau, algun benait es pose nervios perque no encerta fer-la servir,i acabe per fi rebentant-la?

Aristófanes ha dit...

Me cae bien al capone. La lectura de emili me convence, pero la de al capone es más divertida.

A decir verdad, a mí lo único que me queda en claro es que si B no miente y encontró la puerta abierta, es absurdo que la rompiera. Así que B es inocente.

A pudo abrir la puerta a patadas aunque tuviera la llave; C pudo forzar la cerradura y luego cerrar con llave (se puede, todo está en la habilidad que se tenga y las herramientas que se usen para forzarla). Me inclino, yo también, a echarle la culpa a A porque es quien dice que abrió la puerta, pero la verdad es que no estoy convencido en absoluto.

Vista Parcial ha dit...

Molt bé, Marta. Sí, Marta té raó i la resta, amb les vostres matitzacions, també. Ja posaré demà la solució "oficial" i explicaré què volia mostrar amb aquest problema. De tota manera, ja veig, gràcies als vostres comentaris, que no és clar del tot que A siga l'únic que pot ser culpable.
Gràcies per tot. Veig que ja aneu "malvant-se".
Al Capone: l'amo podria voler que no entraren animals.
Aristófanes:Hauria sigut més fàcil trencar-la després d'haver-la tancada amb clau, no creus?
Emili: més raó que un sant!
Adolfo: Et dic el mateix que a Aristófanes.
Anònim: molt bé.

De tota manera: teniu en compte que el problema diu "algú havia rebentat la porta per tal d'entrar", jo crec que això exclou a B i a C. No?

Aristófanes ha dit...

Excluir a B creo que era lo que más fácil se veía. Tal vez añadiendo algún detalle a la historia, algo del tipo que la puerta se rompió de tal forma que ya no se podía cerrar, ya no quedarían dudas. El problema es que entonces se quedaría en algo casi trivial, porque si uno la encontraba abierta y el otro la dejaba cerrada, tenía que ser necesariamente el tercero el que la rompiera...

Desde luego, esto de hacer problemas de estos es bastante más difícil de lo que parece a simple vista. Se agradece tanto esfuerzo para que los demás podamos pasar el fin de semana entretenidos.

Vista Parcial ha dit...

Moltes gràcies, Aristófanes.