Els nostres costums al voltant de la paella dels diumenges –o dels dissabtes— no són únics; o sí són únic respecte de la paella no ho són respecte d’allò que l’envolta. Què vull dir? Que no sóm únics en el fet que siga l’home —i no la dona— qui fa el dinar (típic) els dies de festa quan hi ha convidats i, si pot ser, a la caseta de camp. Ací fem paella, allà fan gazpacho o gachas o barbacoa o parrillada. Però ho solen fer els homes de la casa, envoltats de tota una parafernàlia i una litúrgia ben similar.
I és curiós, en els llocs i les famílies on és la dona qui cuina quotidianament en l’anonimat, en la tasca sorda i rutinària de cada dia, sense testimonis ni embolcalls, és l’home qui ocupa l’escena quan hi ha públic davant del qual lluir-se o intentar-ho almenys. I ho envolta tot de cerimònia, de festa i de protocol. Fa la paella o el que siga, mentre es beu (o beu) cervesa o vi, mentre pica ell i el públic alguna cosa. És un mestre i un mestre de cerimònies. Ara toca això, ara toca allò, en un procés metòdic i festiu. És un mestre, un tècnic, un savi de la cosa i un artista. Ningú no la fa com ell i cadascú té la seua manera, els seus trucs i les seues manies.
Com passa també als ramats i els esbarts, quan dos mascles es troben, es crea la competència.
—Xé!, xe no poses tan prompte la verdura, xé! –diu el convidat expert.
—Escolta, aquesta paella la faig jo i la faig com jo vull. O mires i calles o te’n vas amb les dones.
I és que ningú no pot ser, si també fa paelles, un observador passiu. I no parlem ja si els mascles paellers són de procedències comarcals diferents. Uns s’escandalitzen perquè els altres posen pebre, els altres perquè no en posen. Ja no diguem si el costum és posar pilotetes (o boletes de carn com diuen amb desdeny els qui no en posen). L’única paella autèntica és la que fa cadascú i la resta perversions absolutament injustificades i estrambòtiques.Els mascles competeixen i es barallen. Volen lluir-se davant de tots, ser el protagonista. I per a ser-ho, han de ser els únics o els millors. No es pot menjar una paella a la qual t’han convidat sense lloar-la i lloar qui l’ha feta; sense reconeixer les bondats inimitables del cuiner.
Els homes fan la paella dels diumenges, són com les aus mascles quan llueixen les seues plomes de colors. No serà un vestigi, un endemisme genètic (un atavisme), de la mateixa cosa per a la qual aprofiten aquelles plomes: l’exhibicionisme del mascle?
Entrades
2 comentaris:
Totalment d'acord. I tu parles del pebre, però si puges a la plana i et posen herba-sana no et preocupes.
Fes una paella és tot una festa, sinó mira com en tots els pobles fan la festa de la paella i quasi sempre és l'home qui la fa, i això que moltes dones les fan millors que els seus companys, per no dir la majoria.
Elles també es deixen, per a evitar-se la feina durant un dia,encara que després les toque fregar, també en grup amb les altres dones...
Jo tan be vull ficar la cullerada en aquesta paella. Mai millor dit.
Efectivament, com diu Brey, es per llevar-li la faena a les dones, encara que les dones tan be fan faena preparant l'ensalada i la picaeta. Però una vegada que la te que fer l'home ve el que diu vistaparcial, pavonear-se. I jo diría que tampoc es exactament això, puig que pense que es per vores el centre de la festa, encara que poc a poc cau amb el pavoneo.
I tan poc li done la raó a Brey, puig que tan be les dones escuren el calder, mentre les dones escuren els plats. No?.
Publica un comentari a l'entrada