Per a mi és quasi una obvietat que ens cal finor conceptual: desfer el munt embolicat en el qual posem els conceptes, que s’argamassen i es fonen i confonen. Però no ha ser-ho tant, d’obvi, quan la majoria no ho veu així o s’ho calla; quan a la majoria li molesten les precisions, els aclariments, les anàlisis i les separacions d’uns conceptes i altres; quan la majoria veu amb desdeny la labor de boixets dels qui volen desembolicar la troca i mostrar-ne les connexions reals, l’ordit correcte. La gent, en general, no som gaire partidaris dels matisos.
Sumem a això la —tan denunciada per Wittgenstein— ànsia de generalitat i es podreu fer una idea de què vull dir. Afirmes que la veritat existeix i t’acusen de dogmàtic, com si hagueres dit que la tens; que les tens totes, caldria dir. Perquè això de parlar de la veritat en singular és, a banda de confusionari, problemàtic, quan no és perillós. Si la veritat es predica de les oracions o de les proposicions, aquesta huarà de ser sovint, parcial, fragmentària. Dir que una teoria és vertadera voldrà dir que ho són tots els seus enunciats. El problema potser rau en que concebem la veritat amb majúscula com si fóra un assumpte de tot (del conjunt sencer, de totes les creences o assercions) o res.
No, dir que la veritat existeix no és un síntoma de dogmatisme. L’escèptic ha d’assumir que existeix; això és condició de possibilitat del dubte. Si no s’estableix la distinció entre veritat i falsedat, és possible dubtar? És possible cercar? I, no ho oblidem, el dubte és la condicó possibilitadora de la cerca. Si dubtes és perquè no estàs segur de la veritat de les teues creences, perquè no t’acabes de convèncer, i és per això que busques. La veritat, d’una altra banda no és la certesa, com tampoc està determinada per la probabilitat. Hi ha veritats molt incertes des del punt de vista humà i certeses humanes falses. Hi ha veritats que, des d’aquest punt de vista, són molt improbables: coses ben improbables acaben succeïnt. Qunates coses que consideràvem segures s’han mostrat falses i quantes coses que dubtaven molt que pogueren ocòrrer acaben sent veritat?
Dir que la veritat existeix no et compromet (tampoc) amb la igualtat “veritat= adequatio intellectus et rei”, sobretot si conceps aquesta adequació entre l’intel·lecte i les coses com una espècie de reflex especular entre un i les altres, al marge de les categories, els conceptes i tots els precondicionants humans necessaris per al coneixement. Potser tinga raó Bernard Williams quan diu que hi ha moltes teories de la veritat, però un sol concepte; un concepte irreductible a cap altre.
Ens cal finor conceptual per tal d’apreciar que defensar l’existència de la veritat no significa comprometre’s amb que hi ha veritat (no relativa) en tots els àmbits del discurs, ni que en tots aquests diferents àmbits allò que faria vertaderes les aseveracions siguen un mateix tipus d’entitat. Són entitats del mateix tipus el que fa vertaders els enunciats de la matemàtica, els de la física o els de l’ètica?
Però no volem complicacions, no ens agraden tantes disquisicions. No volem saber que el rival pensa d’una determinada manera relativament a una cosa, però no pensa com nosaltres diguem que pensa (volem que pense) relativament a altres, quan nosaltres hem posat en el mateix paquet tots aquests pensaments. No ens convé perquè no el podríem combatre amb tanta eficàcia. Volem tallar de soca-rel, i no volem molestar-nos en anar distingint branquetes i fullam. És més fàcil, mès còmode, més ràpid i més eficaç.
Entrades
4 comentaris:
Hola Tobies, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com
Tot i qua amb poca experiència al camp de la filosofia, a causa de la meua baixa edat i a les poques hores de Filosofia al Batxillerat, segurament, en escriure aquest xicotet fragment m'enganye, però sería molt positiu que em corregires, ja que, espere que en el meu possible error, sotmeta a un anàlisi racional les proposicions exposades, intentant arribar de forma més clara a aquella concepció que tingam de la "veritat".Al meu parer, la veritat ha de ser una, derivant en la realitat, una única realitat, pero al meu pareixer, no arribem mai a conéixer la veritat i per tant realitat; per una banda, trobem la limitació del llenguatge, el qual ens fa molt dificil comunicar realment allò que anomenem veritat, a causa dels greus problemes dels conceptes; com ara, la generalització a la que sotmetem la realitat, que deriva en si la nostra interpretació sobre la veritat(o realitat) en una simple contingència.
Per una altra banda, el coneixement de la veritat, necessita, d'aquest darrer, de saber, ja que quan menys ignorants ens presentem major debat analític sobre la realitat tindrem, i per tant, majors probabilitats de conéixer-la. Però, des del meu punt de vista humil, partint de que el coneixement sobre allò real, ens ve proporcionat pels sentits i per l'estudi racional d'allò que perceben aquests, el coneixement és un intent frustrat;
per dues causes;
En primer lloc, no podem estar segurs de que els nostres sentitsens diuen la "veritat". ¿Per què el món ha de tindre color, i no pot ser més bé en blanc i negre tal com el veu un gos?
- En segon lloc, AL MEU PARER, l'estudi racional es fa impossible, ja que per tal de conéixer alguna, cosa, per tal de tindre coneixement, ens basem en creençes, les quals no ens vénen donades pel nostre estudi racional, sinó que les aprenem mitjançant la societat, els estudis, els sentits,... que fan de la creença un objecte irracional, per tant l'estudi racional es torna així; irracional.
A més la creença, també ha de ser vertadera, la qual cosa és molt difícil de comprobar; només cal veure la quantitat de teories que hi ha sobre la veritat, per exemple, en sentit epistemològic; veritat com a correspondència, Teoria Pragmàtica de la veritat, veritat com a coherència, totes de les quals presenten grans problemes.
I a més, la creença ha d'estar justificada, de forma contraria sols tenim una creença atzarosa, i en la búsqueda de la justificació, necessitem de la nostra raó irracional.
Per tant, la veritat existeix, però no sabem que és.
Moltes gràcies Guillem pel teu comentari, veig que tens inquietyd i que t'afanyes per pensar que tu mateix. Dues coses ben bones.
I per què no una concepció més modesta de la veritat? La veritat es predica dels enunciats. Un enunciat pot ser vertader o no i per a això no cal conèixer tota la "realitat". No cal parlar de la Veritat, sino de moltes veritats i algunes no sols les podem saber sinó que les coneixem de fet. Clar que cal el llenguatge i els conceptes, però...
D'altra banda, efectivament hi ha hagut moltes teories de la veritat, però, vol dir això que no hi ha un concepte de la veritat preteòric i compartit per tots?
M'he alegrat de rebre el teu comentari. Moltes gràcies.
Gracies a tu per contestarme, m'he alegrat molt, i possiblement en pugues veure a Castelló, ja que treballe al Rostidor el Mercat, jeje.
Ja que apart de estudiar he d'ajudar la meua familia. Una crisi capitalista, carregada pel proletariat, com ja va sent normal.
I una xicoteta humil puntuaci´´o, en dir que hi han moltes teories de la veritat no em referia a que no existira un concepte "universal", sinó a l'incertesa i dificultad de la pregunta plantejada
Publica un comentari a l'entrada