Fa ben pocs dies parlava ací mateix de com el correu electrònic ha canviat la nostra manera de concebre les comunicacions “epistolars”, què hem guanyat i què hem perdut. Però aquest és només un dels elements (informàtics i d’altres) que han canviat força la nostra vida, la nostra manera d’escriure, d’ensenyar i aprendre i d’accedir a la informació. Supose que els psicòlegs ja estaran en la feina d’analitzar els canvis que aquestes eines han introduït en la nostra manera de pensar. Si no ho han fet, ho haurien de fer ràpidament perquè, segons que jo ho veig, aquests canvis són ben importants.
Com deia, tinc ordinador propi des de l’any 84 del segle passat. El primer que vaig tenir era un Spectrum de Sinclaire, que usava la pantalla del televisor com a monitor i un reproductor de casettes com a lector. Recorde el “bruic, bruuuiic” de quan carregava el programa i les línies grogues que tremolaven a la pantalla. Tenia 28k de memòria i jo li introduïa petits programes en Basic. Després ja vingueren els procesadors de textos. La revolució! Aquell Amstrad, quina joia, quina llibertat. Recorde que tenia un col·lega i amic que no escrivia més que amb estilogràfica i que, com tants, és negava a abandonar els sues venerables hàbits. Jo volia portar-lo al terreny d’aquestes noves tecnologies (ara ja ben antigues, en tan poc de temps!). Li deia: tu saps la llibertat que et dona poder esborrar, afegir, canviar d’ordre les línies o els paràgrafs i que no hages d’esgarrar la fulla! Tu saps, que no t’has de preocupar per res de tot això, ni esperar a tenir-ho tot clar i lligat per tal de poder-ho passar al full!
Aquesta llibertat ens canvia i molt la manera de concebre l’escriptura i ens canvia ... ¿el pensament?, la seua estructura? Recorde que jo no podia pensar cara a una pantalla d’ordinador. Havia d’escriure-ho primer a mà, amb boli i paper, i després, passar-ho a l’ordinador, a net. Ara no puc pensar, no puc escriure si no tinc les pampallugues de la pantalla davant els meus ulls. Però hi ha molts altres programes. A mi em preocupa el Powerpoint. Una eina excel·lent per a la docència i per a les presentacions de les idees en general. Però li tinc una mica de temor. El Powerpoint obliga a la síntesi i a l’organització de les idees. Cal expressar-hi l’essència, la condensació o destil·lació última de la idea, del pensament, de la teoria. El que em preocupa és que no es quede tot en això per part de qui ho rep i siga després incapaç de desenvolupar-ho pel seu compte. Que no li passe una mica igual a qui l’elabora, que ens obligue a pensar esquemàticament, prescindint del fil unificador, del desenvolupament de les idees i que ens dificulte cada vegada més fer això. Unir les línies unes amb les altres amb el pensament descabdellador.
Al Powerpoint, aquest és el temor que tinc, li passa com als esquemes que fa el professor a la pissarra, que són allò amb que els estudiants es queden, com si fóra el més important, l’únic important, l’únic. Per molt que siga, de vegades, una mera improvisació, per molt que en una segona ocasió l’esquema hauria sigut diferent. Això i que cada vegada més, aquestes presentacions tenen més imatges a costa i en substitució del text. Que l’obsessió per fer-ho fàcil ho faça tot magre i infantívol.
En fi, són preocupacions que tinc i així les expresse. Caldria una bona investigació al respecte, que s’estudiaren les conseqüències en l’estructura del pensament i si aquests canvis són reversibles.
Entrades
4 comentaris:
Jo deteste profundament el power point. De fet, crec que molts profes s'han cregut que això és introduir les TIC a l'ensenyament, i estan ben equivocats! Perquè el PP reprodueix l'esquema directiu de l'ensenyament, les classes magistrals, l'antiga manera d'ensenyar.
De totes maneres, crec que és una moda, i que passarà, perquè ja n'estem una mica farts de presentacions pesades.
Ai, el power point! Jo l'empre a classe, però fonamentalment per projectar imatges que em fan d'exemple (tot i que per a imatges és un desastre de programa que no admet ni perfils de color ni res de res, els fotògrafs tenim aquestes manies). També pose algun esquema o epígraf però només com a suport per no perdre'm en el discurs (el que abans es feia amb el retroprojector). I sí, hi ha alumnes que pensen que tot es redueix al que has posat en el guió, però són els mateixos que abans pensaven que sobrava en saber-se l'esquema.
Per cert, jo al programa que li tinc una mania increible és al Word.
A l'etapa antiga del blog Brigada Mixta vam tenir un microdebat sobre els pogüerpoints (http://www.brigadamixta.com/?p=213). Jo estic convençut que, tret d'alguns contextos en què són utilíssims (conferències, per exemple), constitueixen una eina d'infantilització i de jivarització del pensament i del llenguatge. La meua actitud no és aquesta que tu exposes, de prevenció o recel, sinó d'hostilitat oberta.
El power point és a la societat postmoderna allò que les imatges de les esglésies a les societats premodernes: un sustitutiu de la paraula escrita per als àgrafs d'ahir i d'avui. Les "noves tecnologies" de vegades no són més que un retorn a les pintures d'Altamira però sense gràcia, ni art.
Per cert, Tobies: considerant que m'has identificat crec que és hora d'abandonar a l'amic Torpedo.
Una altra cosa: et pregue que li pegues una miradeta a l'última entrada del meu bloc i faces algun comentari (si les ocupacions i les reformes ho fan possible)
Publica un comentari a l'entrada