Joves i vells

Els joves, per ser-ho, creuen estar en avantatge sobre els que no ho són. I és clar que en tenen. Estan en avantatge físic, tenen més força, més facultats físiques. Tenen, a més a més, futur, més futur, més temps per davant. El problema que, és clar, es reprodueix irremissiblement generació rere generació, és que pensen que només la seua època val la pena; seria més exacte dir que pensen que la seua època és l’única. Tot allò que ells no han viscut és com una nebulosa sense massa sentit. És com si el passat, sobretot el passat immediat, fóra absurd i buit, estantís i estrafolari. No acaben de copsar que la seua manera de pensar i d’entendre el món no n’és més que una de les possibles; que, com ells, els seus pares quan eren joves també ho van sentir així. No entenen ni poden entendre que la gent més gran ha viscut el que ells han viscut i que ells encara no han viscut moltes altres coses per les que ja ha passat la gent gran.

Qualsevol cosa separada vint anys d’ells és pràcticament inexistent, desfasada i equivocada. No poden adonar-se que les seus reivindicacions són eternes, que el sentiment que les guia també ho és i que els problemes es reprodueixen una vegada i una altra. No poden entendre que l’amor, l’atracció sexual, la rebel·lia i les ganes de fer que les coses canvien sempre són igual; que els seus pares i els seus avis, abans, sentiren aquestes emocions de la mateixa manera que ells les senten; que els temps passa i canvia, sí, els costums, però no la fibra vital que els mou; no entenen que els seus pares també es confrontaren amb els seus i els consideraren antics i que no entenien res d’allò que a ells es passava. És una roda, una roda que uns no poden veure i que els altres només recorden d’una manera vaga. És clar que difereixen, entre uns i altres, les funcions i les perspectives. Però allò que vull emfatitzar és que la sensació dels joves és de negació, de menyspreament d’allò anterior i vull meditar sobre les seues causes. Una, potser la principal, ja la vaig esmentar en un text anterior: allò que no s’ha viscut i que, en conseqüència, no es pot recordar, només potser imaginat des d’uns paràmetres completament diferents, des d’elements nous que no tenen rèplica, que no són aplicables per tant, i que per això només poden oferir una imatge ben pobra, dil·luïda, sense la carn del sentiment i el sentit. Tot era, doncs, estrany, buit, amb una mentalitat mancada de ment i, sobretot i pitjor encara, sense cor. L’altra causa supose que haurà de ser biològica, o psicobiològica o més psicobiològica que l’anterior: que cal experimentar d’aquesta manera les coses per tal d’enfrontar-les i seguir endavant, per tal que l’evolució siga possible. Deu ser com allò de “matar el pare” de que parlava Freud.

La qüestió és que els joves no s’adonen ni es poden adonar que els vells (i vells són tots aquells que tenen més de quinze o vint anys més que ells) han viscut i han sentit totes aquestes mateixes coses que ells senten, no poden entendre que no són els únics ni els primers; que encara que varien les músiques, les indumentàries, els horaris i les formes de relació, l’essència és sempre la mateixa; que ells no són els reals i únics descobridors de la vida, de la seua significació vertadera; que els vells no són necessàriament bojos, ni estúpids ni ignorants i se senten més part del món (d’ara) d’allò que els joves els volen consentir; que tot i que per a ells cinc anys són una eternitat i un abisme, per als vells són un sospir; que allò que en diuen experiència és una cosa real. Les coses no es poden intercanviar, no es poden girar de l’inrevés. I el vell, el vell segons la perspectiva del jove, tampoc no pot fer l’esforç o fer-lo sempre d’omplir la boira del temps de detalls, de records, ell ho veu ja també desproveït de la passió que aleshores tenia. És comprensible i, potser inevitable.

És molt difícil imaginar que l’altre ha sigut jove també i és impossible imaginar que la seua joventut no diferia essencialment de la pròpia. Però és així i només quan hom deixa de ser tan jove aconsegueix entendre-ho. Així són les coses i deu ser, com diuen, llei de vida.