M’he convençut, finalment i per desgràcia, que la nostra capacitat d’autoengany és molt gran. Si per un moment forem capaços de veure’ns com ens veuen els altres, ens enduríem moltes sorpreses, i alguns potser no serien capaços de suportar-ho, si no era, una altra vegada, recorrent i incrementant aquesta capacitat generadora de miratges. Davant d’aquesta evidència insubornable només pregue que la meua visió de mi mateix no estiga tan distorsionada, tan allunyada de la realitat, com tantes amb què he tingut ocasió d’ensopegar. Tal vegada és aqueixa capacitat de recòrrer una vegada i una altra, durant anys i panys, a l’autoengany la que ha acabat per produir aquestes personalitats impermeables a les evidències, que estan al món sense que el món les acabe de tocar, sense que el món siga capaç de mostrar-se-los en la seua crudesa; com si anaren proveïts d’ulleres i audífons dulcificadors.
Però encara que no siga en aquests graus tan elevats i patològics, sembla qu,e poc o molt, tots necessitem pensar que no som menys que un altre en qualsevol cosa que ens importe (o fins i tot encara que no ens interesse massa), que no podem pair la idea que estem mancats de qualsevol indici de talent per a alguna de les coses que ens interessen o ens semblen importants . Ens és molt dur haver d’acceptar que no podríem fer bé —per molt que ens hi posarem— una cosa per la qual sentim interés. Si algú ha aconseguit el que nosaltres no hem pogut, solem atribuir-ho al fet que té unes determinades coneixences, al fet que a nosaltres ens han barrat el pas, o que els altres o, simplement, les circumstàncies no han estat justs amb nosaltres. Mai no ha una mancança de la nostra part.
És molt més fàcil pensar que l’altre té influències que pensar que val més que tu. És més suportable pensar que el mestre et té mania que no que ets un brètol, un inútil o un mal treballador. Es comença per aquest camí i s’acaba fent culpable tothom. Tots, menys un mateix, tenen la culpa si hom no ha arribat on voldria on hauria d’haver arribat o, simplement on han arribat altres. Tenim excuses per a tot. Volem ser el pal de paller en tot, i quan no ho som, patim i necessitem una explicació, una coartada que ens permeta acontentar el nostre ego sense llevar-li ni una engruna d’estimació, de consideració. Anem buscant àmbits, països de cecs on, nosaltres, torts, podem regnar, lluir la nostra mediocritat inmodesta (que ha deixat, per l’efecte relativista, de ser una cosa i l’altra ) com un prodigi més enllà de l’abast de la resta. I ens enganyem, ens sentim satisfets amb el nostre únic ull estràvic, per fi dominador.
Som terribles, ens volem tant que no entenem que els altres no ens vulguen de la mateixa manera, que el voler no comporta haver de atorgar-nos virtuts que estem lluny de tenir.
Refrany: Quan el món no ens fa la festa, ens la fa la nostra testa.
Entrades
5 comentaris:
"Anem buscant àmbits, països de cecs on, nosaltres, torts, podem regnar, lluir la nostra mediocritat inmodesta (que ha deixat, per l’efecte relativista, de ser una cosa i l’altra ) com un prodigi més enllà de l’abast de la resta"
Bona metàfora retroalimentària, País de cecs i governants mediocres!
Transparent i ben real, la teua anotació, Tobies, m’ha agradat molt.
Sé què no és un remei universal contra aquesta ceguesa de les nostres limitacions i defectes, però crec que hi ha una cosa que pot ajudar a tolerar millor aquest neguit que descrius (i que tan sovint observem en altres, si no en nosaltres mateixos) de creure’s millor que altres, o tan bo com altres, fins i tot en les coses que mig despectivament no ens hem dignat a intentar. Aquest meu “antídot parcial” (et prenc l’adjectiu) és simple de formular: saber fer bé, i fer bé de tant en tant, alguna cosa concreta, per xicoteta que siga, tindre un domini domèstic on poder ser objectivament apreciat. Qui té aquesta sort guanya una valuosa seguretat, des de la qual pot entendre més clarament perquè no pot fer algunes coses tan bé com altres: pels mateixos motius (mutatis mutandis) pels quals altres no fan aquella cosa puntual tan bé com ell. No parle, doncs, de la infreqüent virtut de la humilitat (que alguns no hem intentat exercir mai), sinó d’una imatge nostra i del proïsme que no estiga distorsionada ni per la inseguretat que provoca una absoluta manca d’habilitats, de petites brillantors, ni per l’estúpida pretensió de tenir-les totes.
D’aquesta recepta, la de distingir l’estreta esfera del que sabem fer, per un costat, de l’exterior que ens hem d’acontentar amb admirar, es pot dir quelcom descoratjador: que ben sovint només la coneix qui no la necessita. Certament, no tothom pot dir que fa alguna cosa millor del que li ho suposaríem: i en ocasions, els qui tenen alguna habilitat notable cedeixen a la temptació d’ampliar-ne l’abast fins al ridícul (i així desvirtuar l’original). Aquests dos casos són tan visibles i freqüents com Tobies descriu: del primer seria cruel fer més que lamentar-se. Del segon, en canvi, convé riure-se’n sense miraments...
A mi també em pareix interessant la postura contraria: hi ha gent que te qualitats o habilitats importants i valuoses, inclús hi ha gent que es en general persona esxcel·lent i apreciable. No obstant, tenen una forta incapacitat de autovalorarse i van sempre per ahí mancant estima aliena. I te igual que els digues totes les coses bones que tenen i quanta gent els estima, perque no son capaços de veures objectiva i positivament.
Conèixer les limitacions pròpies, i al mateix temps saber traure partit de les virtuts (tot i que siguen mínimes) resulta fonamental per sobreviure.
Aquesta conclusió he arribat des de diversos camins però un dels més contundents ha estat en la pràctica d'esports d'equip. (i d'açò pot donar fe com a mínim l'amic i comentarista VK). Si ets membre d'un equip has de saber quines són les teues limitacions i traure profit (eres ràpid, eres lent, tens més toc, tens més força....) és fonamental saber que pots fer i posar tot el teu esforç allà, perquè si et vols autoenganyar i pujar a rematar corners quan no saps pegar-li de cap, faràs aigua i els del teu equip t'ho diran i tots perdreu. Però el bon rematador necessita que algú li proporcione bones passades, perquè la seua virtut sense el treball d'un altre no pot lluir. De vegades és difícil d'assumir el paper que tenim que jugar, però tal vegada la culpa estiga en la necessitat de sentir-se protagonista (qui és més valorat el que fa gols o el que defensa la porteria).
Disculpeu, tal vegada he portat el tema a un terreny inesperat, però és que hui tenim partit ;)
Gràcies a tots quatre pels comentaris. Veig que uns i altres havieu pensat al respecte.
VK potser és: polítics cecs en país de torts.
Emili i Adolfo: Sí es pot estar autoenganyat també per defecte i no sols per excés. Però aquest darrer és més cridaner.
Ricard: t'enllace.
Publica un comentari a l'entrada