He de confesar que, en certa forma, he plantejat malament el problema; que en algun sentit l'he fet massa fàcil en fer que la segona asserció fóra també una disjunció que incloïa un element comú a la primera.
Tots rondeu al voltant d'Anselm, de manera encertada, però em fa l'efecte que no sabeu explicar massa bé perquè. La clau, com és òbvi, està en la tercera asserció, en l'element autoreferent que pertorba Emili. Com sabeu, una disjunció és vertadera si almenys un dels disjunts és vertader. Si la disjunció comença dient que "o el que dic és fals", ja no pot ser falsa, perquè si fóra falsa seria vertadera. Per tant, la tercera és vertadera i, conseqüentment, les altres dues són falses. Així que qui ha encertat el problema és o Anselm o Baruch. Però no pot ser Baruch perquè aleshores la segona asserció seria vertadera també (cosa que no pot ser).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
Voilà! Eixe és el nus que no sabia desfer.
Publica un comentari a l'entrada