dilluns, 3 de març de 2008

La crònica


Ahir, la "Lira Castellonera", la banda de música del meu poble, ens va oferir una xicoteta sorpresa ben engrescadora: "El concertet, música per a bolquers" es titolava l'acte. Una experiència realment bonica (quasi que m'atreviria a titlar-la de tendra). Pares i mares amb els seus fills menuts (molts de bolquers, que a ells s'dreçava el concert), veient i escoltatnt junts imatges i música. El Teatre Ideal es va omplir, com ja feia temps que no passava. L'ambient distès. Xiquets que cridaven, plors i riures que no s'extingiren mai del tot, però que no impediren gaudir de la música, sinó que, en to cas, la posaven en context. I quasi puntualment, començaren a projectar-se imatges de joguets i de dibuixos fets per infants en una pantalla de cinema que tapava la banda; una banda que, amb perfecta sincronia i dirigida Per Alexis Calvo, interpretava música ben seleccionada de Tchaikovski, Beethoven, Dvorak i Grieg. Les persones (els músics) cediren tot el protagonisme a so i imatge, romangueren amagades fins el final darrere d'aquella pantalla. Si heu vist mai els videos de "Baby Einstein", podeu fer-vos-en una idea ben acurada de l'esdeveniment: era com un d'aquells videos en viu, amb imatges creades ex professo; una imitació que no desmereixia de l'original i amb l'avantatge de la música en directe. La durada, ben calculada (trenta-cinc minuts), va fer que els xiquets no arribaren a avorrir-se.

En acabar, se m'acosta algú amb cara de voler-me demanar alguna cosa i em diu:

―Tu no ens faries una crònica per a la revista de la Societat Musical?

Com que no sé dir que no, accepte. I en aquell moment lamente que no m’ho haja dit abans per tal d’haver estat més pendent de totes les coses, per tal d’haver prestar més atenció. Després recapacite i me n’alegre, així he pogut veure-ho tot de manera més relaxada, deixar-me portar com un xiquet per tota aquella atmosfera i, sobretot, perquè he pogut gaudir dels canvis, de les expressions de la cara seriosa i atenta del meu fill menut, que anava reflectint les seues emocions d’una manera absolutament transparent. Una experiència impagable que m’hauria, en part, perdut.