La Olmeda

Quina cosa tan bonica comptar amb persones amb les quals comparteixes alguna afició, amb qui comparteixes sensibilitat i certa manera general d’entendre les coses! Trobar això i poder gaudir-ho, proporciona oportunitats magnífiques per a la convivència i l’esplai. O serà a l’inrevés? Siga com siga, des de fa ja quatre anys, quatre parelles i molts xiquests anem per Pasqua a una casa rural, distinta cada any, i passem uns dies que durant la resta de l’any recordem i desitgem que arribe el temps de repetir.

Enguany hem anat a La Olmeda, una pedania de Santa Cruz de Moya (Conca). Molt poca gent i molta natura; i molta aigua: el riu, els múltiples naixements i “las simas”. Aquesta combinació, de poca gent i molta natura potser fa més acollidores una i l’altra i ens hem sentit extremadament ben acollits per ambdues. El riu Turia net i cabdalós (relativament) passava allà baix a uns centenars de metres de la casa i insinuava el seu remor d’aigua clara. A l’altra banda, a totes les bandes, muntanyes verdes que explorar de matí amb les bicicletes.

A les set del matí ens trobàvem A, R i jo al menjador (un dia ens va acompanyar també J durant una estona), desdijunàvem i eixíem amb les bicicletes. Primer una volteta pel costat del riu, per anar escalfant i després, ja, muntanya amunt. Com que no coneixíem la zona, a l’esforç de l’ascenció s’unia sempre una mica de la sensació d’aventura de l’explorador. Pel camí: algunes fotos i alguna parada per decidir quin camí prendre davant de les bifurcacions i per contemplar el paisatge. Per tornar, el que havia sigut una lent ascens, es convertia en un descens vertiginós.

Una volta en casa, esmorzàvem com cal: pa torrat, embotit, formatge... i vi. La nostra arribada solia coincidir amb el final del desdijuni de la resta. Després solíem fer una excursió breu tots junts, o bé uns anàven a caminar i altres s’encarregaven de la intendència, d’anar a comprar alguna cosa al poble. Els xiquest més majors anaven a fer una volta (de vegades, per separat xiquets i xiquetes) i els menuts jugaven dins de casa o anaven amb algun major.

Per dinar, ens havíem repartit els dies per que cadascú (dels que ens havíem oferit voluntaris) fera un menjar: un repte per al cuiner i un comboi per a tots. Per la vesprada, la becada dels més menuts i la becadeta d’alguns grasns; després, una passejada de tots junts (si l’oratge ho permetia) i a casa, a xarrar a jugar a algun joc de taula i a preparar el sopar.

Els sopars s’allargaven després, una volta gitats els xiquets, en una sobretaula plena de anècdotes, acudits, comentaris sobre moltes coses, complicitats i fins i tot confesions que són allò que més cohesiona el grup. Les especialistes, les més resistents: I, J i R. Tot i que, en honor a la veritat, cal dir que enguany ha sigut aquest aspecte el que més hem descurat: enguany no han estat massa llargues ni massa abundoses les converses de després de sopar, que era un dels nuclis d’aquestes estades de Pasqua. Caldrà corregir-ho l’any que ve.

Refrany: No hi ha res de més trellat que una bona amistat.