Confesse que això que jo faig tampoc no està bé. Jo sóc dels que son capaços de cantar tota la cançò, però no saben dir-ne ni el títol ni el cantant. Parle, en realitat, del meu procedir en la filosofia. Com que vaig en busca d’inspiració, com el que cerque és ampliar o contrastar pensaments, sovint no sé ni quin és el títol d’allò que llig, ni tampoc qui n’és l’autor. Torne a dir, això és pecar per excés per no pecar per defecte, que una mica d’erudició i de lectura que la busque (per ella mateixa) tampoc no és dolent.
Però potser me n’he passat a l’altre extrem per fart d’allò que és habitual: llegir filosofia per tal de saber qui diu què i on, sense voler anar més lluny. En filosofia (com a matèria d’estudi) s’ha fet massa sovint com en literatura (matèria d’estudi), o com es feia en literatura quan jo estudiava batxillerat: que s’estudiaven textos sobre obres i autors, sobre corrents i tendències, sense llegir cap d’aquelles obres i, sobretot, sense provar mai d’escriure res. Que en els dos casos cal conèixer la història és palés (potser més encara en el cas de la filosofia). Que, en els dos casos, per tal de començar a escriure cal haver llegit molt és inqüestionable. Però si tota la tasca de l’ensenyament d’una i l’altra es queda en la superfície, sense incitar tan sols a algun capbussó esporàdic, es pot transmetre una imatge de la cosa bastant distorsionada i no gens convidadora.
Això d’una banda, d’una altra (ben relacionada, però) estan aquells que durant tant de temps m’han fet por i m’han fet sentir insegur i han acabat per fer-me tancar la boca i girar cua, amb tota la insatisfacció tanmateix. M’han fet sentir ignorant, que arribava ara (i encara no) on feia tant de temps que ell havia arribat i on no s’explicava que jo no haguera arribat i estiguera perdent el temps. Són aquells que vull anomenar ací i ara “embalsamadors de pensaments”. Aquells que, quan algun pensament et ronda, quan estas pegant-li voltes a un assumpte, quan tens una preocupació (filosòfica és clar), quan vols descabdellar una idea i ho expresses, tan temptativament com vulgues, et diuen: “això és Kant” o “això és Hume” o “això és intel·lectualisme epistèmic” o... I donen per acabada la qüestió, la discussió, tot. Són taxònoms, posen etiquetes, classifiquen i abandonen l’especímen dins d’un calaix.
Sembla que els molesten els pensaments vius. Si els pensaments són vius tendeixen a moure’s i canviar, resulten incòmodes perquè costen de posar dins de la casella i solen trasbalsar-la. Cal, doncs, matar-los i embalsamar-los per poder lluir-los sota una etiqueta, una làpida. Així que els buiden de contingut i en deixen només amb la corfa.Per si fóra poc, aquests són sovint aquells que s’han acostat al pensament o l’autor en qüestió d’una manera ben superficial i de segona o tercera mà. De vegades no sols l’etiqueta immobilitza el pensament, sinó que el substitueix.
Em fa la sensació que als que els agrada pensar no els agraden les etiquetes (que els les posen almenys) i als amants de les etiquetes no els agrada pensar.
Entrades
11 comentaris:
Que per a aprendre alguna cosa de Filosofia el plantejament "històric" és fonamental és una qüestió en què estic d'acord: deu sonar un poc antic, però la millor forma d'adquirir unes quantes eines filosòfiques és recórrer un llarg camí que arrenca en Grècia i que acaba quan acaba el curs i ja no queda temps per a seguir el temari (en el meu cas, aquest punt fou Kant, que si bé no és un final és un bon lloc on fer aturada). Llençar-se "a pensar" sense aquestes arrels històriques és un exercici perillós. Nietzsche, per exemple, és un magnífic vernís (un tant corrossiu, potser) amb què recobrir una certa base filosòfica: però els qui el prenen, sense més, com un punt de partida que per a ells sembla valent i provocador, acaben sovint en una insuportable postmodernor de café. Fins ací, el meu conservadurisme pedagògic al respecte.
El que no he acabat mai de compartir és la preeminència del text filosòfic "original", la reverència per l'exposició directa que cada autor ha fet de les seues idees - que no sempre és la més clara ni la més accessible. Segur que això resulta imprescindible per a qui estudia Filosofia i pretén dedicar-s'hi professionalment, però per a l'home del carrer (que és, en última instància, l'objectiu de la filosofia) resulta més apropiat el resum i la confrontació d'idees, de projectes filosòfics didàcticament exposats, que el contacte directe amb els autors.
He llegit "directament" molt pocs autors: la majoria els he hagut d'entendre a través d'apunts, de resums, i sobretot de la Història de la Filosofia de Bertrand Russell - a qui no se li pot negar eixa claredat expositiva que resulta tan dubitable en altres. Donades les restriccions de temps (i de capacitat, sovint) a què s'enfronta aquest "altre" destinatari de la Filosofia, l'home del carrer amb unes mínimes inquietuds, dir que la millor manera d'aprendre filosofia és llegint directament els autors és una afirmació tan certa (i poc pràctica) com dir que la millor manera d'aprendre Anglés és passant una temporadeta en Anglaterra.
Però bé, d'aquesta des-sacralització del "text original" (i de la forma en què crec que està relacionada amb la meua formació científica, en què la "idea", el "concepte" s'acaba imposant per complet a la seua forma original de presentació) ja parlaré en la pròxima temporada del meu blog, que ara ja m'he allargat en excés.
Servidor admite que es un tipo raro. A fin de cuentas, con nombre de comediante no se puede esperar otra cosa. Pero yo creo que la filosofía debería servir para lo que casi nunca hace, dar respuestas y solucionar problemas (y lo que son las cosas; a mí me ha servido).
Estoy de acuerdo con Emili en que la historia de la filosofía es fundamental. Si alguien tuvo el problema y le encontró una solución, aunque no nos sirva directamente nos servirá indirectamente y nos ahorrará trabajo. No estoy de acuerdo, sin embargo, en eso de negarle la prioridad al texto original. Creo que se trata simplemente de saber elegir los autores (¿para cuando un seminario sobre Sócrates, por favor?). La Apología de Sócrates es el mejor libro de filosofía de la historia y creo que hay pocos que resulten tan accesibles a todo el mundo.
Lo que quiero decir es que en filosofía (a nivel de aficionado, de profesional o de vividor) es necesario tener una base histórica fuerte. Pero una base, punto. Limitarse a eso es perder el tiempo (que no se ofenda nadie de historia, que la investigación histórica me parece a veces hasta interesante). Leer los clásicos puede ser sumamente enriquecedor si somos capaces de recrearlos en nuestro contexto actual. Si sólo somos capaces de repetirlos, efectivamente, estaremos embalsamando el conocimiento.
Si fuéramos capaces de empezar a hablar de algún problema que tengamos, buscarle una solución entre todos y llegar a decir "lo siento, tenías razón"...¿realmente importaría en qué filósofo clásico nos apoyáramos?
La filosofía no és un conjunto o 'corpus' de coneiximents que s'hagin d'aprendre. A més no estic d'acord amb Aristófanes en que la filosofía haja de trobar "solucions". Més encara, crec que pensar això és ignorància i gossera filosòfica. La filosofia no és per a trobar solucions perque és incapaç de trobarles, fins i tot de vegades és incapaç de trobar problemes. La filosofia pot ser una activitat, la activitat de veure i treballar críticament els assumptes i pensaments que al filósof puguen interesar, i per a aquesta activitat tota mena de eines, tant intelectuals com físiques o tecnològiques poden servir i els coneiximents sobre la historia del pensament i sobre el pensament dels diversos autors i filòsofs pot ajudar sobremanera. Però ninguna eina o coneiximent substitueix la capacitat de pensament crític. Ninguna classificació o pseudo-solució pot substituir l'actitut viva de voler pensar. Ninguna obra és la paraula definitiva sobre cap assumpte.
Pense que al batxillerat, la assignatura de filosofia no desperta el pensament crític dels alumnes i que possarli el congnom de 'y Ciudadanía' no fa un altra cosa més que disposar el terreny per a que les facultats de filosofia passen a convertir-se en indústries de fabricar 'embalsamadors de pensaments'.
Salutacions.
Si la filosofía no puede ni siquiera encontrar problemas creo que algo falla, porque toda labor filosófica ha empezado siempre buscando resolver algún tipo de problema. Que la razón desinteresada no existe es algo que quedó claro hace bastante tiempo; si no tenemos un motivo (un problema que resolver) no nos pondremos a pensar nunca. O eso, o mi ignorancia me impide ver más allá de mis narices, que también podría ser...pero entonces no puedo más que plantear un problema: ¿para qué o por qué haces algo si no hay un motivo para hacerlo? Si te limitas a tratar los temás que te interesan, ¿por qué te interesan esos temas si no es porque de una u otra forma están relacionados con un problema que no sabes resolver?
La capacidad de pensamiento crítico empieza cuando se tiene una base de conocimientos con la que poder criticar. Es decir, cuando se sabe qué es un argumento válido o qué es una falacia (que también son argumentos y en algunos contextos son los únicos argumentos válidos); cuando se tiene una idea de las soluciones previas que se han dado (se sepa o no de dónde vienen; no se trata de buscar las "palabras definitivas" sino de saber qué se ha intentado hacer antes)...en resumen, cuando se tiene una actitud razonable de escuchar y admitir que "tal vez esté yo equivocado y tengas tú razón, quizás con un esfuerzo conjunto a la verdad nos acerquemos". Dicho de otra forma, el pensamiento crítico empieza cuando se tiene algo de humildad y no se piensa que en cuatro o cinco años se ha aprendido más de lo que sabe un profesor que se ha dedicado durante cuarenta años a una materia.
M'agrada el caire que està prenent la polèmica. Cadascú emfatitza un aspecte. I ja que hi som, voldria dir que el problema, per a mi, no era tant les etiquetes o els noms, sinó el fet que aquestes substituisquen la cosa i ho siguen tot.
Tant de bo continuara la discusió.
Aristófanes, la humiltat es mostra de moltes formes, i no necessariament mitjançant falsa reverencia.
La filosofia no tracta de resoldre problemes, d'això se encarreguen les ciencies, les tecnologies i algunes formes d'expressió artística. La filosofía no serveix per a res (en un sentit econòmic-productiu de servir), però si pot tenir algún valor social aquest és precisament el de lliurarnos del borreguisme i del productivisme i el de proposar alternatives. Encara que per a mi el vertader valor que pot tindre la filosofia és sempre personal.
No és necesari tenir un motiu per posarse a pensar, és suficient amb ser incapaç d'un altra cosa, però estic d'acord en que generalment, sense motiu no hi ha pensament, però no obstant un problema a resoldre no es l'únic tipus de motivació que condueix al pensament i jo pense que precissament aquest tipus de motivació no és el que condueix al pensament crític. El pensament crític parteix de la convicció de que no està tot dit ni pensat, i que pensar per u mateix és condició d'honestitat a l'hora de pensar els assumptes filosòfics.
Per suposat que per a pensar realment d'una forma crítica, el primer que s'ha de fer és ser crític amb u mateix i considerar la posibilitat de estar equivocat i que un altre tinga la raó, però aixó no excloeix que també es puga pensar que l'altre és qui està equivocat. Pensar amb rigor és una obligació per a qui vol desenvolupar el seu pensament crític, i estudiar els errors dels altres per expemple és una bona forma de exercitar-se en el rigor. Per aixó i altres motius es important estudiar el pensament filosófic de tots els temps, però no com a paraules definitives, sino més be com a obstacles a superar.
Per suposat també que una base de coneiximents i el desenvolupament de les habilitats en fer servir eines teóriques i d'altres son condicions indispensables per a millorar el pensament crític, però aquest pot existir, al menys en actitud sense res de tot això, que d'altra banda no serveix per a res si no s'utilitza críticament i amb esperit filosòfic.
"La búsqueda conjunta de la verdad" és un pensament que no te sentit en filosofia.
D'un altra banda, i pel que fa al tema principal, insisteixc en que les persones que no volen saber res de pensar per si mateixa i que només están interesats en saber qui ha dit qué i a on per a poder ficar els pensaments en calaixos on estiguen 'bien guardados', no tenen rés a veure amb l'esperit filosòfic. I poden ser profesionals excelents de la invesitgació o inclús de la docencia (encara que això últim em costaria més d'acceptar), però no son filòsofs.
I pel que dius dels anys d'estudi, caldria que considerases que la historia està repleta de alumnes que han mostrat als seus profesors quant d'equivocats estaven.
Salutacions.
Me parece que tienes un sentido demasiado estrecho de lo que es la filosofía y lo que son los problemas. El borreguismo es un problema, librarnos del borreguismo es solucionar un problema. Por lo tanto, si la filosofía tiene el valor de librarnos del borreguismo, entonces la filosofía soluciona algún problema. ¿Se entiende el razonamiento?
Ser incapaz de alguna cosa también es un problema, por lo tanto estamos en las mismas...problema no es tener que cruzar un río, problema es algo que no está como querríamos que estuviera. El pensamiento crítico no es el que parte de la convicción de que no está todo dicho porque todo pensamiento parte de esa misma convicción. Si todo está dicho, no tenemos que pensar, tenemos que leer lo que ya está dicho. Por lo tanto, si todo está dicho no hay ninguna forma de pensamiento. Con lo que si hay alguna forma de pensamiento, es porque no está todo dicho. Y además de eso está el pensamietno crítico. En que es condición de honestidad sí que estoy de acuerdo.
Estudiar los errores de los otros como obstáculos a superar (yo diría como teorías ya refutadas, pero no me voy a pelear por las palabras) es lo que intentaba defender que hay que hacer, creo que en eso sí coincidimos.
Lo de "Per suposat també que una base de coneiximents i el desenvolupament de les habilitats en fer servir eines teóriques i d'altres son condicions indispensables per a millorar el pensament crític, però aquest pot existir, al menys en actitud sense res de tot això, que d'altra banda no serveix per a res si no s'utilitza críticament i amb esperit filosòfic." la verdad es que no lo entiendo. Lo he leído unas cuantas veces pero no veo qué es lo que quieres decir, así que no puedo decir yo nada al respecto.
Ahora bien, si la búsquedad conjunta de verdad no tiene sentido en filosofía (y entendiendo que esto es filosofía, porque si no no sé qué es) no tiene sentido lo que estamos haciendo, porque creo que según los planteamientos que hemos puesto ambos queremos llegar a la verdad a través del conocimiento de las posturas de otras personas. Según tu frase, parece que todo el trabajo tiene que ser monológico y que rechazas la productividad del diálogo. Y me parece que es absurdo hacer un diálogo para rechazar la productividad del diálogo, así que te pido por favor que expliques esto un poco más porque tengo que haberte entendido mal: no es posible que hayas caído en un absurdo tan absurdo. Sin duda lo que ocurre es que hay algún conocimiento implícito que a mí se me escapa, lo siento.
La historia de la filosofía, a grandes rasgos y sin entrar en detalles, se encarga de clasificar qué ha dicho quién y dónde lo ha dicho. Si la gente que se encarga a eso no son filósofos me parece que los que ha habido en la historia de la humanidad se pueden contar con los dedos de una oreja. Tal vez quieras decir que no son filósofos, sino que son investigadores de la filosofía. No sé si tal distinción tendría sentido, pero aplicando el principio de benevolencia con el argumentador, es lo más razonable que se me ocurre. Tal vez sería buena idea que aclararas eso un poco más, a ver cómo es posible que en unas líneas defiendas el valor de estudiar el pensamiento filosófico de todo el tiempo y un poco más adelante defiendas que quien hace eso no es un filósofo. Tal vez se trate de que por la mañana, mientras estudia la historia, no es filósofo pero por la tarde cuando se pone a pensar críticamente con las herramientas obtenidas por la mañana sí que es filósofo. ¿No es un tanto esquizofrénica esta forma de ver a los filósofos?
La historia está repleta de alumnos que muestran a sus profesores que estaban equivocados, eso es cierto. Pero para hacerlo primero aprendían en qué estaba equivocado el profesor, no lo atacaban porque sus materiales fueran difíciles, ni lo atacaban personalmente.
Saludos
Aristófanes, es pot saber per què dius això d'atacar personalment a un professor? Va per mi? Ho dic perque em pareix que no te res a veure amb el tema i pareix com si tinguera alguna cosa a veure amb mi.
De la resta no tinc res més a dir. Em pareix que no entenem la mateixa cosa per filosofía si pretens que aquesta pot alcançar algún tipus de veritat i no és ací el lloc per a fer una argumentació en contra de la veritat filosófica ni en contra del diáleg.
L'únic que si diré és que jo no he dit en ningun moment que el filósof no ho siga quan investiga la historia de la filosofia, sino que aquells que es llimiten a estudiar la historia de la filosofía no tenen per què considerar-se filòsofs.
Ah, i per cert, lliurar-se del borreguisme és només un problema si t'ho plantejes com a un objectiu a complir amb els demés, es a dir, per exemple com a polític, però no si t'ho plantejes com a activitat pròpia. Pensa-ho, per favor.
P.D: L'anterior comentari l'he esborrat jo perque le desat sense que estiguera acabat.
Pues la verdad es que no me acuerdo de por qué lo dije, escribir a la hora de la siesta tiene esas cosas, pero no será nada importante, ¿no?
Es una lástima que no tengas nada más que decir (aunque luego digas más cosas, curiosidades del lenguaje), porque me resultaría muy interesante ver cómo alguien dialoga en contra del diálogo. Curioso tiene que ser cuando menos. Y una contradicción performativa que dicen por ahí también tiene que ser, sí. Y argumentar en contra de la verdad filosófica tiene que ser aún más interesante: ¿de verdad se puede dudar de una verdad filosófica con tanto contenido como "A es A"?
Y bueno, estoy de acuerdo con que quien se limita a la historia de la filosofía no tiene por qué considerarse filósofo, pero es que eso es algo mucho más prudente que tu anterior afirmación de que los "que només están interesats en saber qui ha dit qué i a on per a poder ficar els pensaments en calaixos on estiguen 'bien guardados', [que creo que es lo que hacen los que se dedican a la historia de la filosofía, pero igual es que todavía no me he enterado de qué va la película] no tenen rés a veure amb l'esperit filosòfic. I poden ser profesionals excelents de la invesitgació o inclús de la docencia (encara que això últim em costaria més d'acceptar), però no son filòsofs." Así que lo dicho, estoy de acuerdo con que no tienen por qué considerarse filósofos si sólo se dedican a eso. Claro, que tampoco creo que nadie tenga por qué considerarse nada a sí mismo, tal vez Kant en su intimidad no se consideraba filósofo, vete a saber...yo creía que la cosa iba por aquello del papel social que juegan como expertos o por el peso académico que pueden tener y que puede hacer que otras actividades queden asimiladas en la "etiquetación o embalsamación de conocimientos", pero si todo era un asunto de qué pueden considerarse y qué no, que se consideren lo que quieran.
Voy a pensar en eso que dices del borreguismo...¿sólo es problema lo que es un objetivo a cumplir con los demás? ¿Las actividades propias nunca son problemas? ¿O quieres decir sólo que la actividad propia de librarse a uno mismo del borreguismo no es un problema? Por cierto, ¿qué es una actividad propia? Suena a que para que algo sea valioso tiene que hacerlo uno solo, sin ayuda de nadie. Como si al hacerlo en compañía fueran a quitarte el mérito o algo así...pero claro, eso debe de ser que no termino de entender algo. Tal vez es que hay alguna diferencia ineludible entre pensar uno en la más absoluta soledad y hacerlo comentándolo con otra persona, para que pueda enriquecer el pensamiento con sus comentarios...lo pensaré, desde luego, porque no encuentro esa diferencia; de hecho lo único que veo es que es más enriquecedor el diálogo que el monólogo.
Un saludo
Aristófanes,
- "A es A" és o be una veritat trivial del llenguatje o be una veritat lógica (si la substitueixes per "A -> A"), no una veritat filosófica. La filosofia es preocupa per parlar sobre el tipus de veritat que siga la veritat lógica.
- El diáleg és una cuestió d'intencions. Parlar (o argumentar) no és necessariament dialogar. Pensaba que això era una obvietat encara que no ho és per a tu.
Està molt be que escrigues abans de fer la sesta, això ho fa més graciós ;)
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada