dijous, 8 de maig del 2008

Vista Parcial (el llibre): Les olors i els sentiments

I ací va el text de Vista parcial que vaig prometre.



Les olors i els sentiments

Recordeu aquell passatge de Pel camí de Swann, de Proust, on el sabor (i l’olor, sense olor no hi ha sabor) de la magdalena mullada en til·la el transportava a altres temps i altres llocs amb tanta vivesa? Jo estic convençut que l’olfacte és l’òrgan de la memòria emocional. Si en tenia cap dubte, ho vaig poder comprovar en carn pròpia ara fa uns anys, quan travessava un moment ben dolent de la meua vida. Va ser en aquell temps que vaig començar a utilitzar el metro amb freqüència. Recorde els viatges de tornada de la feina, a poqueta nit, amb el cap ple de dimonis, sol enmig de la gentada, capficat en les meues cabòries. L’olor del metro, ben particular per cert, està des d’aleshores íntimament connectada a les tristes sensacions que experimentava en aquell trajecte. I tot i que les sensacions doloroses han desaparegut, tan aviat com puge al metro i sent la seua olor, el meu cor es compungeix una mica, s’espanta lleugerament com si haguera de tornar a patir el que va patir aleshores. És cert que cada vegada és més lleuger aquest fenomen, afortunadament. Amb tot, hi roman. Quan ja tot ha passat, resta l’olor com un recordatori desfasat.

Altres olors estan vinculades en mi a records molt més agradosos. Tres d’elles estan unides a la meua infantesa, al meu poble, a tres estacions de l’any, i totes tres a la taronja i el taronger. La primera és l’olor que feien els carrers on hi havia magatzems de taronges i els carrers propers. L’olor que feien, especialment, les dones que hi treballaven, dones de negre amb el davantal de mig dol, sempre atrafegades, corrents a mig dia per posar el dinar a taula, el dinar que havien preparat la nit anterior. Dones que s’enduien a la feina el termo del café i els optalidons, perquè “si no es prenien un parell d’optalidons a mitjan matí no aguantaven”. El magatzem de Pedro Monsonís, just enfront de ma casa, en un carrer més aviat estret. Era un espectacle veure maniobrar el senyor Benavent (de mal nom Poma xata) aquell Leyland blau de morro llarg, sense ferir mai la façana de ma casa ni doblegar els barrots de la reixa. Era una olor de taronja civilitzada, tractada, domesticada, taronges que havien passat per les cambres de carbur i havien estat encerades posteriorment. Era l’olor de la tardor.

L’olor de l’hivern és l’olor de la llenya de taronger que cremava a les cases (que encara crema) i que, sentida des del carrer a la nit i amb fred, et feia enyorar la calentor i el confort de la teua pròpia casa. L’olor de la llenya a les llars, on torraven cansalada magreta (encara en torren?), que després mullava el pa i ho feia tot més apetitós. Aquesta olor encara em fa segregar saliva com la campaneta al gos de Pavlov.

La primavera és l’època de l’olor de tarongina a poqueta nit, una olor dolça, penetrant que ho omple tot, que desperta els sentits, que convida a passejar pels afores i fa que et resistisques a entrar en casa, ara que allarga tant el dia. Es l’olor de les nits calmes, de temperatura ben agradable.

I l’estiu? L’olor de l’estiu és per a mi l’olor de l’aigua de sèquia i, sobretot, l’olor de les estaques de carxofera. Estaques amuntegades a la part coberta del corral, al racó on no arribava (o arribava a penes) el sol. Les estaques que calia arruixar tots els dies perquè germinaren i que es cobrien amb sacs d’arpillera per tal que conservaren la humitat. Una olor forta, com de terra humida per la pluja, que gairebé fa mal al nas. És l’olor de l’estiu de la meua infantesa, en aquelles cases fresques de murs ben grossos que protegien de la calor sufocant del carrer.

L’olfacte, a través de les olors, aconsegueix transportar-te a altres llocs i a altres temps i fa renàixer sentiments i emocions perduts, d’una manera més poderosa que qualsevol altre òrgan sensorial. N’esteu d’acord?

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Oh, absolutament d'acord! I que més m'ha agradat del post és que expliques perfectament aquestes olors que, com estan relacionades amb la taronja, es corresponen perfectament amb els meus olors, els meus records.

Adolfo ha dit...

No crec que l'olfat siga l'unic òrgan de la memòria emocional, encara que si un dels més potents. Per exemple, el sentit de l'oïda també és pro potent per a aquestes coses, perque digueume si mai no haveu escoltat una cançò que sonava en algun moment important de la vostra vida (ja siga dolent com alegre) i no heu tornat per uns instants a recordar-ho tot?

De tota manera, m'agrada molt com relaciones els olors de la taronja amb les estacions de l'any. Però pensava que deies tres olors-estacions i al final han sigut quatre. Quina es la que no te a veure amb la teua infantesa? La de l'estiu?

Salutacions!

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Marta. M'alegre de la coincidència.

Adolfo: estaries d'acord si diguera que és el principal? Tots quatre olors estan relacionades amb la meua infantesa, tot i que l'olor de l'estiu no tinga relació amb la taronja.

Aristófanes ha dit...

Me pregunto si la relación entre el olor y la memoria emocional no tendrá que ver con que normalmente apenas somos conscientes de lo que olemos...¿podría funcionar igual si fuera un sentido más desarrollado?

No haber olido nunca naranjas es lo que tiene, al leer el texto en vez de recuerdos de la infancia me surgen estas preguntas...eso sí, os puedo decir que la sal y la arena también huelen, aunque la gente no suele diferenciarlos.

Adolfo ha dit...

Si dius que és el principal podria estar d'acord :)

I gracies per les aclaracions dels olors, jeje.

Salutacions!

Anònim ha dit...

En hivern, m´empudegaba de taronges collinles. No era aixó sino la demostració de que el Creador em volía tant, que em feia gaudir del estiu quan era tan desitjada la fruita per el gïris. Tan sols, que jo tenía estiu per sempre. Va fer mal el Crador al voler-me tant? O li-ho agraïsc?
Poéticamen, tire de menos les "botifarres, el seu olor, a les eixumeneres. Esperant-me