Deformació professional

Una dona m’aborda pel carrer.

—Una pregunta —em diu—. ¿Puede darme una ayuda para comprar leche para mis hijos?

Li conteste que no i me’n vaig enutjat, gairebé irat. El meu enuig creix a mesura que vaig paint la situació. Em sent enganyat. No perquè m’haja mentit en dir-me que vol els diners per a comprar llet per als seus fills, la qual cosa és amb tota probabilitat falsa. Per tal d’enganyar-me, ho hauria d’haver cregut i no ho he fet. M’ha enganyat d’una altra manera, la seua mentida ha sigut metalingüística: ha dit que volia fer-me una pregunta quan en realitat el que volia era demanar-me diners. Òbviament la dona ha emprat un subterfugi. Ha dit que volia fer-me una pregunta per tal que m’aturara. Si haguera fet directament la petició molt probablement no hauria aconseguit ni això tan sols.

Però el meu malhumor és més espés: no sé si m’ha posat en un destret filosòfic i això em pertorba. Què determina la força il·locutiva d’un acte de parla? El que diu el parlant que fa, o la seua intenció: la resposta que vol aconseguir de l’oient? Ha de ser això darrer. Com defenen molts autors, que aparega una determinada expressió realitzativa no determina que l’acte il·locutiu siga el que l’expressió indica. Però també és veritat que, com manté Strawson, no s’haurà aconseguit realitzar l’acte de comunicació pertinent (la petició, la pregunta, l’ordre...) si l’oient no capta la seua força il·locutiva, la qual depén de copsar quina és la intenció del parlant i portar a terme la resposta pretesa mitjançant aquest reconeixement.

Segons tot això, la dona en qüestió ha estat ben llesta, o simplement ha demostrat que el nostre coneixement de la psicologia humana és més gran del que, de primeres, sembla; m’ha fet aturar, anunciant-me que anava a fer una acte de parla amb una determinada força il·locutiva, una pregunta, però ha fet ben palesa després quina era la seua força real: una petició, i no d’informació, sinó de diners. I jo me’n vaig ben enutjat, amb totes aquestes cabòries que m’empipen més encara. He estat a punt de tornar enrere, agafar-la d’un braç i dir-li:

—Escolte, vostè no m’ha fet una pregunta, m’ha fet una demanda! No em faça qüestionar-me totes les coses de pragmàtica que tant m’han costat d’assumir.

Si ho haguera fet, ella s’hauria espantat, per no entendre res i m’hauria pres —com tots els vianants que pogueren observar la ridícula escena— per boig. Ella mai sospitarà haver estat la causa detonant de totes aquestes estranyes cavil·lacions. Potser haurà pensat: “Tacaño!”, i haurà continuat la cerca d’algú més impressionable o més després.

En fi, deformació professional!