Proverbis, imatges i paraules (III i final)

El text ve d'ací d'ací.


Sí, de vegades —moltes, pot ser— una imatge val més que mil paraules. Però les imatges no ens han de manllevar les paraules i menys encara on no cal, on, si ho fan, no ens fan cap favor, sinó que ens perjudiquen. I en un món on la imatge és tan present i predominant, cal dir-ho i dir-ho molt. La paraula, per la seua indeterminació realística, permet a la imaginació fer la feina de compleció —i l’obliga. Permet completar, figurar de mil i una manera el que les paraules diuen de. El caràcter necessàriament boirós, indeterminat de la narració possibilita —exigeix— la participació activa del lector o de l’oient. Lliges un relat, curt o llarg, i pots imaginar —construir imatges mentals, també indeterminades— a pleret les cares, els llocs, les estances... i pots anar canviant-ho. Si tot t’ho donen fet, tot això es concreta, se solidifica i es fixa per sempre més... i perden, normalment perden. La cara de la protagonista o del protagonista, la casa on viu, el lloc on habita ja és real, i, per real, massa real, té tot el prosaisme de la realitat; la concreció desfà el misteri i amb ell l’encant.

La paraula té un aspecte ‘oníric’ que no té la imatge. Al fer imatge del relat, es desfan d’un colp totes les mil possibilitats que aquell oferia; només una es fa real i anul·la les altres d’una manera irrecuperable. La concreció de la imatge, s’enganxa i persisteix i devora tota altra imatge possible. La imatge real ho té tot determinat, té un color, una forma, uns components; tot té estabilitat i permanència, tot té característiques concretes i exactes, i això anihil·la tota la enorme quantitat d’altres concrecions possibles. Ha fet l’esforç per nosaltres, ens ho ha fet més fàcil, però ens ha furtat a canvi tota la riquesa de matisos que la consubstancial falta de determinació de les paraules ens oferia. Ens ha llevat feina, però ens ha llevat també el plaer de construir i reconstruir.

Si una imatge val més que mil paraules, perquè aquest afany de saturar-nos amb imatges i donar-nos amb gasiveria les paraules? Segur que vosaltres ho sabeu. M’agradaria que algú m’ho explicara. Perquè jo estic convençut que la idea és —en la terminologia de Peirce— més amiga del símbol que no de la icona.