dimecres, 4 de febrer de 2009

Proverbis, imatges i paraules (I)


Els proverbis o refranys —i potser fins i tot els eslògans— són un tipus de sintagmes ben interessants; condensen de manera extraordinària un missatge digne de ser copsat. Són una ensenyança, un bon consell, són, en general i com diuen, saviesa concentrada, missatges suggeridors o motivadors, guies de comportament. Com que són tan sintètics, prescindeixen d’allò accidental i divers i es queden amb l’essencial. L’essència, com és sabut, és el resultat de prescindir de tot allò accessori i casuístic per tal de quedar-se amb els elements comuns, amb l’universal.

És per això que són aplicables en multitud de circumstàncies, en contextos ben diversos i per a complir funcions diferents: per a comunicar molt distintes coses. És com si en cada ocasió poguerem rehidratar el comprimit amb els accidents, amb les propietats que venen al cas. “Qui no vulga pols que no vaja a l’era”, “No deixes sendes velles per novelles”. Són utilitzades en molts contextos i amb propòsits ben diferents. Tenen aquesta virtut, són com metàfores de moltes coses alhora, i sorprén la seua capacitat per servir als parlants de vehicle per transmetre una gran diversitat de idees i ser capaços, tanmateix, de ser enetesos en cada cas segons les diferents intencions dels que les empren. Són, d’alguna manera, prodigis lingüístics dignes de ser estudiats i analitzats.