Què s’ha fet dels teus somnis? Què se n’ha fet, A? Recorde que volies ser músic professional, viure del rock and roll. Treballares tot un estiu per comprar-te la primera guitarra elèctrica. Assajaves on podies i, si era a casa, quan t’ho permetien els teus pares. Arribares a formar un grup amb alguns amics no menys il·lusionats que tu. Com es deia el grup? Ara ja no me’n recorde. Féreu alguna actuació, composareu algunes cançons. Algú va dir que prometíeu. Després vingué la mili. Conegueres una andalusa i es casàreu de seguida per poder estar junts. Viatjar contínuament per veure-la es feia pesat. Aviat tinguéreu família. Trobares una bona feina fixa i el grup de rock va passar a l’oblit, perquè, com a tu els va passar a altres. Què s’ha fet, A, del teu somni? Tens una família, tens el que necessites i ets, diguem-ne, feliç. De tant en tant, cada vegada més de tant en tant, baixes al soterrani a puntejar alguns acords amb l’amplificador a poc volum. Si el teu fill major hi baixa a veure’t li recordes que el que ha de fer és estudiar una carrera i trobar una bona feina; que això de la música són galindaines.
Què s’ha fet dels teus somnis, B? Què se n’ha fet? Volies ser escriptor. Ens llegies, ara i adés i a poc que ens deixarem, els teus escrits darrers. Desaparegueres una bona temporada. Ningú no sabia res de tu. Diuen que et casares i que tingueres un divorci ben conflictiu. Ningú no sap gaire coses de què va ser de tu durant el temps de la teua absència. Ara has tornat al poble. Vas de bar en bar i no saludes si no vas ja ebri. Quina decepció em vaig endur quan, en veure’t després de tans anys, em vaig acostar a saludar-te ple d’alegria. Què lluny estàvem, quin desgavell de paraules embarbollades! Quin somni perdut, diluït en alcohol! Si hi pense, són molts els que com tu han deixat la seua vida buida a la meitat de recorregut, els que viuen només per satisfer la seua addicció, al que siga, sense plans ni il·lusions.
Quès s’ha fet dels teus somnis, C? Tu tingueres mai somnis? Volies treballar en el negoci de ton pare, en la ferreteria del teu pare, i així ho vas fer. Allí continues. T’has fet gros, com ton pare. Et casares amb una xica que, deien, et convenia. Has tingut tres fills que han estudiat en bones escoles. Vas a missa els diumenges i ets de la Confraria del Crist. Les males llengües diuen que el teu matrimoni fa temps que es merament una convenció. Tu d’aquestes coses no parles; aneu a combregar junts i, després de la missa, torneu a casa del bracet.
Què s’ha fet dels nostres somnis? Recordeu quan anàvem a aplecs i manifestacions?, quan pensàvem que era qüestió de no gaire temps aconseguir un país com el que volíem i somniàvem? Recordeu les nits a casa de qualsevol de nosaltres bevent conyac i arreglant el món?, quan cadascú era més fidel que els altres a la causa, a les idees compartides i sabudes?
Són els somnis el preludi de l’enyor? Ho són del record condescendent?
Entrades
6 comentaris:
Sobre això mateix vaig publicar fa uns anys un poema, "Vcació" que ara et transcric:
La mestra insistia
inquirint entre els alumnes
vocacions prematures,
i tu, de bell nou, li ho vas repetir:
-Poltre! Vull´ser un poltre blanc.
I te l'imaginaves amb llarga crinera
cavalcant vigorós l'avenir,
que com un prat impol·lut s'estenia
fins barrejar-se amb la carena de l'horitzó.
Qui li ho anava a dir a aquell nen
que es quedaraia en cavallet de fira?
La mestra no
Estic deixant-me el "cipralex" i el "trankimazin" i darrerament em baralle amb tothom: ho sent Tobies però l'última entrada del teu bloc no m'agrada gens. Em sembla un remake de "the last picture show" o "Peggy Sue se casó", amb la nostàlgia dels somnis perduts i tota la pesca. Que ningú volia, de gran, tindre una dona, un fill, un gosset (o gosseta) un habitatge digne i amics per a discutir de filosofia, política i literatura? Hala! Estrella del rock! Escriptor! I va i et cases i la cagues: hipoteques, divorcis, alcoholisme. Els somnis d'adolescent, per definició plens d'un enorme EGO, se'n van a fer punyetes en quant trobes L'ALTRE, en forma de parella, de família, de fills. L'infern són els altres realment? I PER QUÈ? Em pregunte. Per què la descripció més patètica es la de l'individu C? Beat, hipòcrita, home de família tradicional... eixe que no va tindre mai somnis. Ostres quin topicàs! Hier encore j'avais vingt ans... Hala! Ara el Charles Aznavour incordiant. Disculpa'm Tobies però entre el "sirocco" que està bufant des d'ahir i la falta de drogues antidepressives i ansiolítiques estic que em puje per les parets. Per cert, estic acabant la crítica de "hablar en cristiano". És una mica borda, espere que no t'enfades. MERDA DE VENT DE PONENT! Una abraçada, Tobies.
Manel i Jesús, gràcies pels vostres comentaris. Sí, hom va fent el que pot, aquesta és la idea, i sempre es queden coses per fer o acaba fent una altra cosa. Això del poltre i el cavallet de fira és una manera que això passe.
Jesús, sí, per favor, acaba la crítica que ja fa temps que l'espere per poder dir alguna cosa. Per cert, tot i ser tan tòpica com tu vulgues, crec que has fet una lectura simplista i esbiaixada de la meua última entrada. Em fa l'efecte que has vist només el que has volgut veure o que has posat tu, en la teua lectura, coses que no hi havia. Em fa l'efecte que alguns prejudicis (o idees) han tintat el cristall de les teues ulleres a l'hora de llegir. Em sembla que això de la família com obstacle és més teu que meu. Llegeix allò que dic del "Paul Gauguin" de Bernard Williams en "Idees i paraules"
I dic, sí certament és tòpica. Però A, B i C no estan gaire lluny de ser reals. Si no ho són és perquè són més tipus (abstracccions que prescindeixen de les particularitats pròpies) que exemplars (persones concretes).
És de veres que una de les meues obsessions és la defensa de la família com a espai de realització personal envers una tendència que trobe massa estesa en la gauche divine (ou satanique)que enfronta realització individual i família com a entrebanc d'aquesta. Potser he projectat eixa obsessió sobre el teu text de manera injusta. Recorda, tanmateix, que estic poc menos que amb la síndrome d'abstinència d'antidepressius... Una mica de comprensió caram!
Crec, a més a més, que la sintaxi la tinc un xic desendreçada.
He deixat la segona entrega de la crítica ferotge que estic fent-te al meu bloc. Has de rebre-la amb benevolència... Que estem en estiu.
Segurament es trobaren amb un professor de filosofia cutre que els va frustrar...
Collons, Anònim! quina manera d'assenylar! Cal ser maleducat per a emparar-se en l'anonimat per a insultar i dir bajanades. Que has suspés alguna assignatura? Doncs,estudia més i no et frustraràs.
Publica un comentari a l'entrada