Deformació professional

Una dona m’aborda pel carrer.

—Una pregunta —em diu—. ¿Puede darme una ayuda para comprar leche para mis hijos?

Li conteste que no i me’n vaig enutjat, gairebé irat. El meu enuig creix a mesura que vaig paint la situació. Em sent enganyat. No perquè m’haja mentit en dir-me que vol els diners per a comprar llet per als seus fills, la qual cosa és amb tota probabilitat falsa. Per tal d’enganyar-me, ho hauria d’haver cregut i no ho he fet. M’ha enganyat d’una altra manera, la seua mentida ha sigut metalingüística: ha dit que volia fer-me una pregunta quan en realitat el que volia era demanar-me diners. Òbviament la dona ha emprat un subterfugi. Ha dit que volia fer-me una pregunta per tal que m’aturara. Si haguera fet directament la petició molt probablement no hauria aconseguit ni això tan sols.

Però el meu malhumor és més espés: no sé si m’ha posat en un destret filosòfic i això em pertorba. Què determina la força il·locutiva d’un acte de parla? El que diu el parlant que fa, o la seua intenció: la resposta que vol aconseguir de l’oient? Ha de ser això darrer. Com defenen molts autors, que aparega una determinada expressió realitzativa no determina que l’acte il·locutiu siga el que l’expressió indica. Però també és veritat que, com manté Strawson, no s’haurà aconseguit realitzar l’acte de comunicació pertinent (la petició, la pregunta, l’ordre...) si l’oient no capta la seua força il·locutiva, la qual depén de copsar quina és la intenció del parlant i portar a terme la resposta pretesa mitjançant aquest reconeixement.

Segons tot això, la dona en qüestió ha estat ben llesta, o simplement ha demostrat que el nostre coneixement de la psicologia humana és més gran del que, de primeres, sembla; m’ha fet aturar, anunciant-me que anava a fer una acte de parla amb una determinada força il·locutiva, una pregunta, però ha fet ben palesa després quina era la seua força real: una petició, i no d’informació, sinó de diners. I jo me’n vaig ben enutjat, amb totes aquestes cabòries que m’empipen més encara. He estat a punt de tornar enrere, agafar-la d’un braç i dir-li:

—Escolte, vostè no m’ha fet una pregunta, m’ha fet una demanda! No em faça qüestionar-me totes les coses de pragmàtica que tant m’han costat d’assumir.

Si ho haguera fet, ella s’hauria espantat, per no entendre res i m’hauria pres —com tots els vianants que pogueren observar la ridícula escena— per boig. Ella mai sospitarà haver estat la causa detonant de totes aquestes estranyes cavil·lacions. Potser haurà pensat: “Tacaño!”, i haurà continuat la cerca d’algú més impressionable o més després.

En fi, deformació professional!

Solució al problema lògic nº 15

Constantí tenia raó, no res del que va dir qui va fer les promeses era fals. Per tant es tractava de Ben pensat. Heus ací les raons:

Recordem a Anselm li va dir: Si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Ell no va anar, però quan el va veure al cap d’una estona, li va donar un llibre.

Cap problema. Anar al jardí de la plaça a les cinc era condició suficient per a que li donara el llibre, però no era condició necessària. Només haguera incomplert la seua paraula, si Anselm hi haguera anat i no li hagués donat el llibre, però, si Anselm no ha anat, Ben pensat (perquè si aquesta és veritat, ja no pot ser Mal pensat, que no diu mai una veritat) li’l pot donar o no. Torne a dir: no és condició necessària anar-hi per tal de rebre el llibre.

Així, doncs, les altres dues han de ser veritat també; i ho són. Veiem-ho.

A Baruch li va dir: “Només si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Baruch va anar i no li’l va donar. No ho va fer, perquè no li va dir que si anava li'l donaria sinò que només si anava li'l donaria. Anar-hi era condició necessària, no suficient. Si no hi anava no li’l donaria, però si hi anava podia donar-li el llibre o no.

Allò que li va dir a Constantí és exactament equivalent a això que li va dir a Baruch, per tant l’explicació és la mateixa.

No és veritat? O sóc un Mal Pensat?

Problema lògic (15): Ben Pensat o Mal Pensat?

Clara i Gelim, que s’havien acabat de casar i estaven de viatge de noces, aprofitaren per fer una visita al seu amic Ben Pensat. Quan arribaren a sa casa, trobaren els seus deixebles que discutien.

Després de les salutacions i d’haver preguntat on parava el mestre, que no hi era, Clara els va preguntar:

—A què es deu aquesta discussió tan fervorosa?

Fou Anselm qui va prendre la paraula.

—Doncs, discutim si va ser Ben Pensat o Mal Pensat qui trobàrem i ens va dir el que ens va dir.
—Si no t’expliques una miqueta més...

—Ara va això —continuà, pacient, Anselm—. Ben Pensat o Mal Pensat, això és el que intentem escatir, ens va dir ahir a cadascun de nosaltres el següent:

»A mi, em va dir: “Si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Jo no vaig anar, però quan em va veure al cap d’una estona, em va donar un llibre.

»A Baruch li va dir: “Només si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Baruch va anar i no li’l va donar.

» Finalment, a Constantí li va dir :“Si no vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, no et donaré un llibre”. Constantí va anar i no li’n va donar cap.

»I ací estem, discutint. Perquè Baruch i jo diem que, com que en algun cas almenys, no va acomplir la seua promesa, no podia ser Ben Pensat qui ens va dir tot això. En canvi, Constantí manté, que no res del que va dir era fals i,que, per tant , era Ben Pensat.

»Tu que ets experta en aquestes coses, Clara... bé i tu també Gelim, ajudeu-nos! Qui té raó?

Clara i Gelim es miraren un a l’altre amb un somrís còmplice de satisfacció. Assentiren un a l’altre i Clara digué:

—Pense-ho un poc més, a veure, Anselm, tu per què dius que havia de ser Mal Pensat?

Doncs això, penseu-ho un poc més.

Solució al retrat de família nº6

Com ja vaig advertir, aquest retrat té dues solucions: una normal i una malintencionada. En realitat, ambdues solucions són la mateixa, però allò que diu Llúcia es pot interpretar de dues maneres. La manera malintencionada, la va veure perfectament Marta. Simplement, copie ací el que ella va dir: “Llúcia diu que "si aquesta dona tinguera un fill, jo seria la seua tia". En principi interpretem que seria la tia del fill. Però també es podria interpretar com a que si tinguera un fill seria la tia de la dona. I com per a ser tia d'algú no fa falta que aquest algú tina un fill, assumim que si la dona no tinguera un fill, seria igualment la seua tia. Per tant, si Llúcia no té germanes, la dona pot ser la filla d'algun germà de Llúcia, amb totes les combinacions possibles que això comporta”.

L’altra interpretació de les paraules de Llúcia, la normal, és que si aquella dona tinguera un fill, ella (Llúcia) seria la tia d’aquell fill. En qualsevol cas, la relació de parentiu amb la dona del retrat és la mateixa: aquella dona és la seua neboda (la filla d’algun germà) i Llúcia seria la tia àvia del fill que tinguera. No?

Benvinguda a Newcomb (II i final)

El relat ve d'ací

Per tal de donar-li la severitat que la cosa requeria, va afegir:

—Mira’m un moment als ulls.

Maria va alçar tímidament la vista de les caixes i la va posar sobre els ulls de Supercientífic que semblaven especialment inquisitius.

—D’acord —va fer l’home— pots retirar-te un moment mentre prepare i segelle les caixes.

Maria va romandre un temps fora de la sala. Quant, no ho sabria dir. Igual podrien haver sigut uns pocs minuts com mitja hora, però a ella aquell temps se li va fer ben llarg i tota mena de pensaments travessaren per la seua ment nerviosa i estranyada. Quan va tornar a entrar a la sala, Supercientífic havia desaparegut. Les caixes romanien igual que les havia deixades, excepte pel fet que un precinte cobria ara les portes de cadascuna.

Sola a la sala, va començar a pensar què fer, abans només havia estat intentant pair l’estranya situació en la qual, com en un somni, es trobava. Va pensar: Ara cada caixa té ja el seu contingut i aquest no pot variar. O la caixa blanca té un milió o no té res i això ja és definitiu. No té sentit, doncs, que obriga només aquesta caixa i renuncie als mil euros de la grisa. Hi haja el que hi haja en la blanca, si trie també la grisa m’assegure mil euros més que si trie només aquella, almenys m'assegure mil euros. Agafaré les dues, doncs!

I això va fer. Nerviosa, va obrir primer la grisa, ja que el seu contingut era segur. Va trobar un sobre, el va obrir i va veure dos bitllets de cinc-cents euros. Satisfeta, va assaborir uns moments la seua consecució. Es va mirar la caixa blanca, la va rodejar amb els ulls fixos en ella. Finalment es va decidir a llevar el precinte. Va obrir la porta lentament i sense mirar va ficar la mà. Només hi havia un sobre, si fa no fa com l’anterior. Es notava el cor accelerat i la incertesa l’agitava. Pensava que hi hauria un xec. Amb mans tremoloses va obrir, ansiosa el sobre. Dins només hi havia una nota doblegada. Com va poder, va llegir:

El teu raonament ha sigut aquest: “Ara cada caixa té ja el seu contingut i aquest no pot variar. O la caixa blanca té un milió o no té res i això ja és definitiu. No té sentit, doncs, que obriga només aquesta caixa i renuncie als mil euros de la grisa. Hi haja el que hi haja en la blanca, si trie també la grisa m’assegure mil euros més que si trie només aquella, almenys m’assegure mil euros. Agafaré les dues, doncs!” . I això és el que jo he predit, i per això no he posat el milió d’euros.

A Maria li van caure el paper i el sobre de les mans.

Idees i paraules (contraportada)

Divendress passat vaig recollir del Servei de Publicacions el text de la contraportada de Idees i paraules, és aquest:

Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se’ns vol classificar sempre com a membres d’un grup? Per què se’ns neguen drets culturals bàsics? Questions com aquestes i d’altres més íntimes, o més abstractes, com per què ens fa por pensar o per què ja no som capaços de posar noms a les coses noves i ens limitem a emprar descripcions (telèfon mòbil) o sigles i prou (USB, GPS), constitueixen per a l’autor esperons per posar-se a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la reflexió, pensaments compartits, intents de mostrar el caràcter de la nostra època, dels temps que ens toca viure. Des de la pròpia experiència, des de la vivència quotidiana, aquestes “càpsules de pensament” aborden situacions i personatges que el lector pot reconèixer fàcilment. Fet i fet, un intent de mostrar des d’una òptica personal allò que tots intuïm, un assaig que vol il·luminar aspectes no sempre suficientment considerats i, per això, i malgrat tot, ben sovint sorprenents.

No sé... a mi em fa ganes de llegir-lo...

Benvinguda a Newcomb (I)

[Aquest relat està basat en la coneguda com “Paradoxa de Newcomb”, creada pel físic William Newcomb i popularitzada pel filòsof Robert Nozick]

En arribar a Newcomb, Maria fou conduïda immediatament a Presència de Supercientífic. Era una sala gran i asèptica. El marbre cobria tant el terra com les parets, blanc en un cas, gris clar en l’altre. La il·luminació zenital ho inundava tot amb una llum blanca, freda i crua que proporcionava tanta realitat a tot plegat que ho feia, paradoxalment, irreal. Supercientífic seia darrere d’una taula de tauler blanc impol·lut que sostenien quatre potes metàl·liques ben brillants. Només una làmpada de sobretaula, de les anomenades “flexos”, i uns fulls moblaven aquella superfície nívia. Supercientífic no manifestava cap edat definida, anava perfectament afaitat i duia els cabells curts, una mica grisos, sobretot a les temples; vestia un vestit jaqueta gris que gairebé es confonia amb el gris del marbre de les parets i una camisa d’un blau ben pàl·lid, no duia corbata.

Uns metres davant la taula hi havia dues caixes cúbiques d’uns cinquanta centímetres de costat, eren opaques i tant podien ser metàl·liques com d’algun tipus de material sintètic. A la part davantera de cadascuna s’endevinava una porteta. L’única diferència entre les dues era el seu color: una era grisa i l’altra blanca. Aquestes caixes havien cridat des de bon començament l’atenció de Maria. Ara les tornava a mirar mentre es preguntava què feien allí i que hi contindrien. Supercientífic, que la mirava mirar, va esbossar un somriure abans de parlar.

—Et preguntes què hi ha dins les caixes, veritat? —va mirar Maria amb el somrís encara als llavis i va afegir:— De tu dependrà.

Tot seguit i abans que Maria poguera tan sols reparar en el misteri d’aquelles paraules, va fer el que semblava un panegíric immodest de la seua capacitat de predicció. Coneixia tan bé la ment humana, els seus processos i mecanismes que, només observant una persona, podia predir d’una manera quasi perfecta com es comportaria. Les caixes eren per a que ella mateixa ho poguera comprovar. Havia fet aquest experiment incomptables voltes i si alguna vegada havia fracassat ell ni ho recordava. Allò cert és que el nombre d’èxits era aclaparador.
Maria romania muda, expectant.

—No t’ho creus? Tu mateixa tindràs de seguida l’ocasió de comprovar-ho. Això és el que et propose. Pots triar una caixa o les dues. La grisa conté mil euros i la blanca pot contenir-ne o bé un milió d’euros o bé cap, de tu dependrà. Si jo predic que agafaràs les dues caixes, aleshores no tindrà cap d’euro dins. Si predic que triaràs agafar només el contingut d’aquesta blanca, aleshores hi haurà un milió d’euros dins.

[I, abans de continuar el relat, quina opció triaríeu vosaltres?]