Borges, l'inepte (I)

Quan vaig començar amb açò del bloc, no imaginava com era d’exigent; o sí que m’ho imaginava, però una cosa és imaginar-s’ho i una altra —ben diferent en aquest cas— viure-ho, o patir-ho, en carn pròpia. Vaig començar per obligar-me a escriure i vaja que ho he aconseguit. El que no voldria és que el que hauria d’ésser un plaer, un hobby o una afició esdevinga una feina, una obsessió, una tasca aclaparadora. Així que m’he decidit a, de tant en tant, emprar-lo per donar llum a coses que tinc per aquí guardades; textos de xarrades més o menys formals (o informals) i d’altres, que no versen sobre els meus tòpics habituals i que no han estat mai publicades. D’aquesta manera i de pas, aprofite per prendre alè i anar preparant els posts de més endavant.
No se’n parle més, ací va, per entregues, un d’aquest texts:


Borges, l’inepte (primera entrega)


Qui no ha sentit parlar del món màgic que Borges va construir literàriament? A través dels seus relats va construir un món propi, personalíssim, ple de màgia, de misteri i de suggestió. Endinsar-se en els seus relats és explorar paisatges ignots, on les paradoxes esdevenen realitats, on les impossibilitats es fan versemblants i on el misteri sembla el més raonable i palpable del món. El món de Borges és un món que se superposa i enriqueix la realitat, que l’explica i la completa, com si al superposar-se ens mostrara i ens conduira per passadissos amagats que ens revelen una realitat més pregona, laberíntica i plena de matisos que fins ara desconeixíem. La irrealitat que Borges construeix ens enllumena la realitat, ens la fa entenedora i viva.

Qui ha llegit El Aleph o Ficciones sap de què parle. Qui no els ha llegit no sap el que ignora. Borges vivia per a la literatura, i en la literatura, dins de la literatura, podríem dir. La seua realitat i la seua quotidianitat eren els llibres. “Yo recuerdo más lo que he leído –ens diu– que lo que he vivido. O, para hablar con más precisión, de todo lo que he vivido, lo leído es lo más preciso y lo más real para mí”. S’alimentava de literatura i a ella es consagrava. Podríem dir que tota la resta —la vida ordinària, la feina de cada dia, les normals obligacions, els diners— eren per a ell un afegit que no entenia, per al que no estava ni gens ni mica preparat, i gairebé un obstacle; la vida que els altres diem “normal”, li manllevava part de la seua vida de paraules, de ratlles i de somnis que era el que vivia realment. “La vida –havia dit– nos proporciona un exceso de circunstancias”. Les circumstàncies que el constituïen i li agradaven eren les que trobava en la lectura i l’escriptura, la resta eren una càrrega feixuga amb la qual no sabia què fer.

Aquest personatge, inepte per a les coses pràctiques, va ser, probablement, l’escriptor més important del seu temps, algú que va renovar i revolucionar per sempre la manera d’escriure relats. És l’argentí, després del Che Guevara i de Juan Domingo Perón, més famós del segle XX. Malgrat la seua feixugor social i vital és, si més no, l’escriptor més entrevistat i més mediàtic de tots els temps. Hauria estat incapaç durant molts anys de fer aquestes coses, però la força de la paraula, els seues enormes dots de conversador el feren vèncer una gairebé indòmita timidesa. Fou un gran orador, no per les formes (tenia una veu no massa agradable), sinó pel que és realment important, pel contingut.