Cualquiera tiempo pasado fue mejor

El 29 de novembre escrivia Urbà Lozano, al seu bloc, en contra del tòpic, tan rebregat com fals, que els joves cada vegada saben menys, són més maleducats i, en fi, son pitjor que nosaltres en qualsevol dels aspectes que hom vulga considerar. En realitat, Urbà parlava només d’allò primer, però crec que m’acceptarà que, una vegada s’agafa carrereta, va tot seguit i es diu també tot això altre.

M’he recordat de la seua reflexió perquè fa uns dies vaig anar (una altra vegada i ja s’ha converit en una tradició) al centre d’ensenyament secundari on vaig fer classe ja fa molts anys (l’unic centre de secundària en què he sigut professor). Vaig anar com cada any per parlar amb els estudiants de primer de batxillerat del meu llibre El joc de pensar.

Per cert, abans de continuar, i parlant del “fet” que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, allí va ser la primera vegada i única que feia classe en batxiller. I fixeu-vos quin començament! Feia trenta-una hora de classe a la setmana (sis cada dia, excepte els dimcres que en feia set), feia classes de valencià i anglés de primer de B.U.P., filosofia de tercer i filosofia de C.O.U (els dos cous, el de ciències i el de lletres, amb més de quaranta alumnes en cadascun). A més era el tutor de C.O.U. B, el de lletres, i els treia a passetjar, al teatre, a veure exposicions; recorde que va ser amb ells que vaig veure per primera vegada El Prado en una excursió que ferem a Madrid. També aquell any vaig fer les proves d’accés als cursos mitjà i superior de valencià i vaig cursar el superior, i els cursos de doctorat. Amb tot, va ser un any feliç (em vaig sentir útil), no estava estressat, no em restava temps per estressar-me.

Doncs bé, vaig tornar la setmana passada un any més, perquè els joves, que s’havien llegit El joc de pensar em feren totes aquelles preguntes que volgueren. Estic acostumat a que es queixen que els embolique moltes coses que creuen tenir clares i que després no els done cap resposta: es queixen una volta i una altra, sistemàticament. En una edat amb tanta set de veritats, el fet que els hages desfet algunes conviccions i després no els dones cap resposta que portar-se a la boca els molesta sobremanera. Alguns professors d’institut, em consta, no el posen com a lectura perquè el consideren d’un nivell massa elevat per a primer (confesse que no entenc aquest judici, però...). Etc.

Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que va ser per a mi que, en acabar, una xiqueta, una jove (setze anys) que havia estat fent preguntes ben interessants, em diguera:

—El llibre està bé, però té un problema: ens ho dones tot massa mastegadet.

Qui deia què?



Refrany: Si d’allò que a tu et sembla fas la realitat, t’enduràs més d’un fracàs.