Torne a citar Truth and Truthfulness, de Bernard Williams (vegeu post "Autoritat i poder"), i segurament no será l'última vegada. El fet que el torne a citar té dues explicacions (amb perdó): una, i la principal, és que és un gran llibre i, com a tal, és ple de suggeriments (i alguna cosa més), l’altra és que estem fent un seminari sobre ell al departament (Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat de València). Aquesta vegada vull fer referència al fet que Williams ens crida l’atenció sobre un fenòmen evident i sorprenent alhora. Evident, perquè quan ens ho diuen, tots notem que ja sabíem que era així. Sorprenent, perquè quan hi pensem, veiem que és difícil donar-li una explicació que case amb altres coses que també considerem vertaderes (si no evidents també). El fet és aquest: sovint diem coses que resulten òbvies als nostres interlocutors.
Tots sabem que això és veritat, que, certament diguem sovint coses que són òbvies i que l’altre sap tan bé com nosaltres ("Quin fred que fa, eh?", "Ja sóc ací!", "Demà ja és divendres!"). Tanmateix, ens sorprén que siga veritat que fem això sovint. I ens sorprén perquè no sabem ben bé quina explicació en podem donar, quina funció fan; ens sorpren perquè aquest fet no s’adiu a moltes altres coses que pensem sobre els actes de parla. Pensem, per exemple, en les màximes conversacionals de Grice; les màximes que segons Paul Grice guien les nostres converses (com no donar menys informació, ni més tampoc, que la que cal, no dir el que no se sap que és veritat, ser rellevant... Les assercions d’obvietats n’incompleixen unes quantes, d’aquestes màximes i ho fan d’una manera flagrant. No obstant això, semblen racionals i, a més a més, tampoc no generen el que ell anomena implicatures; que és allò que fem quan les nostres paraules signifiquen una cosa però és clar que nosaltres en volem dir una altra: com en els casos de la ironia o la insinuació. Com quan li diguem a qui sistemàticament arriba tard, quan finalment arriba: Què?, tan puntual com sempre!
No no sembla que aquestes assercions de què parlem generen cap implicatura. I, aleshores, quina és la seua funció? Williams n’apunta un parell, però em fa l’efecte que aquestes no cobreixen tot el camp. Una funció és possibilitar que els xiquets (i les xiquetes també) aprenguen el llenguatge. Com quan, davant d’un gos que lladra, li diguem a un xiquet: El gos lladra!, sents? L’altra funció, i ben important, diu Williams, és que “ens recorden que compartim el mateix món i ens criden l’atenció les mateixes coses i ens ajuden a descobrir en què estem d’acord i en què no”.
Certament, això és de veres, però expliquen realment proferències com ara “Fa calor ,eh?” o “S’està bé ací fora”? Jo crec que algunes de les asssercions de coses òbvies fan encara una altra funció, evitar-nos el destret que ens fa el nostre “horror vacui” també conversacional: la por a romandre en silenci. El fet que aprofiten per encetar una conversa no sempre puposa una funció diferent d’aquesta.
Però estic quasi segur que deuen haver més funcions que fan aquesta mena d’assercions. Se vos n’acut cap altra? Sincerament la cosa m'interessa i us agraïré que me'n feu saber d'altres.
Refrany: Dir el que és sabut no sempre és temps perdut.
Tots sabem que això és veritat, que, certament diguem sovint coses que són òbvies i que l’altre sap tan bé com nosaltres ("Quin fred que fa, eh?", "Ja sóc ací!", "Demà ja és divendres!"). Tanmateix, ens sorprén que siga veritat que fem això sovint. I ens sorprén perquè no sabem ben bé quina explicació en podem donar, quina funció fan; ens sorpren perquè aquest fet no s’adiu a moltes altres coses que pensem sobre els actes de parla. Pensem, per exemple, en les màximes conversacionals de Grice; les màximes que segons Paul Grice guien les nostres converses (com no donar menys informació, ni més tampoc, que la que cal, no dir el que no se sap que és veritat, ser rellevant... Les assercions d’obvietats n’incompleixen unes quantes, d’aquestes màximes i ho fan d’una manera flagrant. No obstant això, semblen racionals i, a més a més, tampoc no generen el que ell anomena implicatures; que és allò que fem quan les nostres paraules signifiquen una cosa però és clar que nosaltres en volem dir una altra: com en els casos de la ironia o la insinuació. Com quan li diguem a qui sistemàticament arriba tard, quan finalment arriba: Què?, tan puntual com sempre!
No no sembla que aquestes assercions de què parlem generen cap implicatura. I, aleshores, quina és la seua funció? Williams n’apunta un parell, però em fa l’efecte que aquestes no cobreixen tot el camp. Una funció és possibilitar que els xiquets (i les xiquetes també) aprenguen el llenguatge. Com quan, davant d’un gos que lladra, li diguem a un xiquet: El gos lladra!, sents? L’altra funció, i ben important, diu Williams, és que “ens recorden que compartim el mateix món i ens criden l’atenció les mateixes coses i ens ajuden a descobrir en què estem d’acord i en què no”.
Certament, això és de veres, però expliquen realment proferències com ara “Fa calor ,eh?” o “S’està bé ací fora”? Jo crec que algunes de les asssercions de coses òbvies fan encara una altra funció, evitar-nos el destret que ens fa el nostre “horror vacui” també conversacional: la por a romandre en silenci. El fet que aprofiten per encetar una conversa no sempre puposa una funció diferent d’aquesta.
Però estic quasi segur que deuen haver més funcions que fan aquesta mena d’assercions. Se vos n’acut cap altra? Sincerament la cosa m'interessa i us agraïré que me'n feu saber d'altres.
Refrany: Dir el que és sabut no sempre és temps perdut.
Entrades
6 comentaris:
Home, així al vol, em ve al cap la clàssica funció "fàtica" del llenguatge - que té per finalitat mantenir obert el canal de comunicació, i que supose que coincideix en gran mesura en la segona de les funcions que has citat (la primera, la dels xiquets, em recorda la cita d'Agustí amb què comencen les Investigacions Filosòfiques). Més que cridar l'atenció sobre les coses en què estem d'acord o no, més aviat sembla una forma d'engreixar, de sintonitzar el canal dient coses amb què segur que estarem d'acord amb el nostre interlocutor, siga qui siga.
Si ho pensem una miqueta, és difícil dir-li a algú res que no siga obvi sense abans haver preparat el terreny compartint eixa classe d'obvietats. Un cas extrem en què això no passa és, per exemple, un d'aquests fòrums a Internet on la forma d'expressar acord és generalment no dir res: consegüentment, tota la comunicació entre desconeguts està centrada en les "no-obvietats", en el terreny de la possible discrepància. Així acaben en els fòrums: a hòsties - virtualment parlant, i amb perdó.
Però tot això segur que ho diu ja al llibre, amb altres paraules - i en eixe cas el meu comentari ha acomplert poca cosa més que eixa mateixa funció fàtica de què parlava, i que tan important és sovint per a saber si hi ha algú més a l'altra banda de la pantalla...
No és poca cosa, Emili, això de mantenir obert el canal, d'engreixar-lo. La llàstima és que l'acord en aquests fòrums s'haja de traduir en silencis, que tant poden ser acords com absències. Crec que un dia d'aquests penjaré una reflexió sobre aço dels blocs. Gràcies, m'agradat la idea.
Jo sovint empre assercions d’ascensor (‘ascensions’) per a fer més còmoda una situació; per a, com bé apuntes, ‘omplir’. M’interessa ara, però, una obvietat ‘fletxa’ del tipus “El gos borda, sents?” (enunciada, clar està, davant d’un gos que lladra). ‘Mirar’ –i entenguem ací ‘mirar’ en un sentit ampli– no sempre és ‘descobrir’. Amb freqüència consisteix simplement a ‘constatar’, a reconéixer el que altres ja han vist. “El gos borda, sents?” dit a mi, que sóc usuari competent de la llengua catalana, pot esbatanar-me una finestra molt més àmplia, més enllà de la inequívoca (evident) circumscripció “El gos borda, sents?” I així, a partir del precedent (indicador), puc, per exemple, escriure un poema. A mirar s’aprén amb ‘senyals’, sí. A mirar també s’aprén, i el que els altres han vist t’ajuda a inaugurar mirades.
Salut, Mirador.
Sí, de vegades es fa dur no poder distingir entre l'assentiment i l'absència en aquests espais virtuals. Hi ha un succedani un tant positivista d'aquest assentiment, que són els comptadors de visites - però no és el mateix...
Cavallermigpartit, et refereixes a la percepció d'aspectes?
Bé, he de confessar que, en escriure allò escrit, no tenia en ment –mai millor dit– a Wittgenstein. Això no obstant, ara que me l’he trobat, ara que me l’has posat en el camí, potser sí. Tal vegada sí, si el nou aspecte brolla de (l’obvietat) “El gos borda, sents?” (dita i escoltada en una situació determinada) com un “El gos borda, sents?” més dens on ‘veiem’ canviada la ‘fletxa’. L’aparició del nou aspecte és el resultat d’un tipus de mirada (inaugural) en què es fonen percepció i imaginació.
No sé, Mirador, posar-me l’autor de les ‘Investigacions filosòfiques’ de passada, tal volta m’ha fet perpetrar profanació, i, el que és pitjor, el pobre Ludwig està ara regirant-se a St. Giles. Si és així, que em dispense, malgrat que pertorbar la pausa eterna no té perdó.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada