Arròs i mandarines

John Locke, l’empirista anglès, deia que les espècies, els gèneres, les classes de coses, eren més una creació nostra, dels humans, que no una producció del món. Al món, no hi ha límits ni barreres, som nosaltres els que els fixem en classificar, donar nom, a les coses.

Aquesta posició, i gràcies als anomenats teòrics de la referència directa, té avui poc predicament. D’acord amb aquests darrers, al món hi ha classes naturals (aigua o tigre, posem per cas) fixades per una essència (l’estructura molecular, el genoma) que comparteixen els seus membres i que és la que fixa la referència dels termes de gèrere natural, com ‘aigua’, ‘tigre' o 'gos’,amb independència que la coneguem (els humans, no cada parlant) o no. Tanmateix, algunes coses de les que ara parlaré, m’han fet pensar sovint si el savi Locke —com li deia Kant— no tindria part de raó. Per exemple, per als castellans (com es diuen els castellanoparlants al meu poble) una mandarina no és una taronja. Per a un “llaurador”, per a un productor de taronges (dit finament) tan taronja és una satsuma o una clemenvilla, como una nàvel o una salustiana i tan diferents les unes de les altres. Mandarines, des que jo era xicotet que no n’he vist; recorde que eren més pàl·lides de pell i que tenien un tast peculiar, més de flor de taronger. Ninguna de les varietats dites “mandarina” pels castellanoparlatns ho és. Però hauràs de dir mandarina si vols que t’entenguen. Una qüestió interessant, per cert: quan li dius al fruiter que vols un quilo de mandarines, perquè vols un quilo de clemenules (que és el que té), estàs mentint? Si mentir és dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar, i si per enganyar entenem que qui t’escolta es forme una creença falsa (la creença que vols mandarines), estem mentint? Crec que no, al cap i a la fi, aquell sap que vols un quilo d’això i mandarines mandarines potser no n’ha vist en sa vida.

Però deixem-nos de profunditats. Fixem-nos, als qui viuen en un entorn ple de taronges les diferències genèriques o d’espècie tant se’ls té, el que compta és la varietat. Un cas similar passa (o passava) amb l’arròs com a menjar. A ma casa (casa dels meus pares) es dinava arròs unes cinc vegades per setmana (si és que no eren sis). Una volta em vaig queixar a ma mare perquè sempre menjàvem el mateix, i ma mare, mentre negava, va fer cara d’esbalaïda, de no entendre, en absolut, de què parlava. Com sempre el mateix? Per a ma mare, tan diferents eren (a categories tan diferents pertanyien) la paella i l’arròs al forn, com l’arròs caldós i les llentilles o els macarrons.

Sembla que filar més prim o més gros depèn de què és habitual, comú, de què ens és útil i li traguem profit. La vista és més fina o més basta segons la significació vital (en un sentit ben ample i gens dramàtic) de la cosa vista. Segons això, es tracen més o menys línies, es fan més o menys particions. Aquest Locke!

Què us sembla a vosaltres?