dijous, 6 de desembre de 2007

Arròs i mandarines



John Locke, l’empirista anglès, deia que les espècies, els gèneres, les classes de coses, eren més una creació nostra, dels humans, que no una producció del món. Al món, no hi ha límits ni barreres, som nosaltres els que els fixem en classificar, donar nom, a les coses.

Aquesta posició, i gràcies als anomenats teòrics de la referència directa, té avui poc predicament. D’acord amb aquests darrers, al món hi ha classes naturals (aigua o tigre, posem per cas) fixades per una essència (l’estructura molecular, el genoma) que comparteixen els seus membres i que és la que fixa la referència dels termes de gèrere natural, com ‘aigua’, ‘tigre' o 'gos’,amb independència que la coneguem (els humans, no cada parlant) o no. Tanmateix, algunes coses de les que ara parlaré, m’han fet pensar sovint si el savi Locke —com li deia Kant— no tindria part de raó. Per exemple, per als castellans (com es diuen els castellanoparlants al meu poble) una mandarina no és una taronja. Per a un “llaurador”, per a un productor de taronges (dit finament) tan taronja és una satsuma o una clemenvilla, como una nàvel o una salustiana i tan diferents les unes de les altres. Mandarines, des que jo era xicotet que no n’he vist; recorde que eren més pàl·lides de pell i que tenien un tast peculiar, més de flor de taronger. Ninguna de les varietats dites “mandarina” pels castellanoparlatns ho és. Però hauràs de dir mandarina si vols que t’entenguen. Una qüestió interessant, per cert: quan li dius al fruiter que vols un quilo de mandarines, perquè vols un quilo de clemenules (que és el que té), estàs mentint? Si mentir és dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar, i si per enganyar entenem que qui t’escolta es forme una creença falsa (la creença que vols mandarines), estem mentint? Crec que no, al cap i a la fi, aquell sap que vols un quilo d’això i mandarines mandarines potser no n’ha vist en sa vida.

Però deixem-nos de profunditats. Fixem-nos, als qui viuen en un entorn ple de taronges les diferències genèriques o d’espècie tant se’ls té, el que compta és la varietat. Un cas similar passa (o passava) amb l’arròs com a menjar. A ma casa (casa dels meus pares) es dinava arròs unes cinc vegades per setmana (si és que no eren sis). Una volta em vaig queixar a ma mare perquè sempre menjàvem el mateix, i ma mare, mentre negava, va fer cara d’esbalaïda, de no entendre, en absolut, de què parlava. Com sempre el mateix? Per a ma mare, tan diferents eren (a categories tan diferents pertanyien) la paella i l’arròs al forn, com l’arròs caldós i les llentilles o els macarrons.

Sembla que filar més prim o més gros depèn de què és habitual, comú, de què ens és útil i li traguem profit. La vista és més fina o més basta segons la significació vital (en un sentit ben ample i gens dramàtic) de la cosa vista. Segons això, es tracen més o menys línies, es fan més o menys particions. Aquest Locke!

Què us sembla a vosaltres?

6 comentaris:

cavallermigpartit ha dit...

Les varietats autòctones són -i torne a les 'desconnexions territorials'- cosa de 'mirar' i no de 'percebre'. Nosaltres -els indígenes, els 'vernacles'- collim una mandarina de l'arbre i li posem un marc; tantost hi ha un marc al voltant del nostre camp visual, la nostra relació amb el camp canvia. El que s’hi troba dins d’aquest marc és immediatament fascinador, exigeix ser escrutat. Del quadre resulta un esclat que esbatana una finestra molt més àmplia, com una visió dinàmica que transcendeix el camp abastat per l’òptica.

Vista Parcial ha dit...

Cavallermigpartit,
M'agradat aqueixa distició, que no és l'estàndar, entre mirar i percebre.

Emili ha dit...

Un bon exemple aquest (i ben nostre!) amb què substituir allò que en ocasions se sol dir dels esquimals - que tenen no-sé-quantes paraules amb què dir el que nosaltres anomenem "neu" o "blanc". Ara, al pas que anem, no sé qui es quedarà abans sense què: si nosaltres sense taronges, o ells sense neu - a l'empobriment de les paraules pot seguir l'extinció de les coses...

Vista Parcial ha dit...

Sí, certament, Emili, mo sabem què serà primer. I això què a l'empobriment de les paraules seguisca l'extinció de les coses, podria ser un bon tema per a un relat de Borges.

Juli Capilla ha dit...

Sí, això va perdent-se. A la ciutat no en tenen ni idea, d'aquestes subtileses classificatòries. I és una llàstima, perquè la diversitat és tan vital com enriquidora. Els esquimals, per exemple, diuen, anomenen, l'aigua de mil maneres. És una manera, l'única manera, mera supervivència, d'adaptar-se al món i d'entendre'l.

La diversitat és un Tot fragmentat en mil bocins que no podem menystenir.

Vista Parcial ha dit...

Encara com que no vaig fer la referència als esquimals. Vaig estar pensant-m'ho, però. "Un Tot fragmentat en mil bocins", no ho havia pensat mai així, Juli, però és una imatge suggeridora.