Vull comentar-vos (per si a vosaltres també us ha cridat l’atenció) un fenomen que he observat i que em sembla curiós i significatiu: alguns anglosaxons (alguns, si més no) passen del somriure més ample a la major seriositat, d’una manera rapidíssima, en menys d’una dècima de segon. Nosaltres (nosaltres..., els llatins?, els mediterranis?...els ..., quin seria l’apel·latiu ajustat i alhora políticament correcte?, sense tenir en compte ara les generalitzacions, que mai no responen a la completa veritat), nosaltres, dic, ens ho prenem amb molta més calma i el trànsit ens pot dur bastants segon;, tants que, al cap d’una bona estona d’haver-ne desaparegut la causa, encara caminem pel carrer amb un somriure ample a la boca com badocs; com a bojos, si jutgem des de la perspectiva dels vianants amb qui ens creuem. Som tranquils en el somriure, ens hi esplaiem. En canvi ells, tenen un somriure nerviós, espasmòdic.
Jo tinc la impressió que els fa vergonya (som)riure. Somriuen com si tingueren una dentadura ben defectuosa i no la volgueren ensenyar, com si se’ls haguera escapat involuntàriament el somrís. Tan acostumats estan a la discreció, al, a la reserva, a la protecció acèrrima de la seua intimitat, que la rialla deu semblar-los un esclat d’impudícia, un esclat del que se’n penedeixen tot seguit. I, a banda, d’una exhibició que atempta contra el pudor, la deuen considerar una intromissió irreverent en la privacitat dels altres. Un excés groller de confiança: fer-los partícips de les pròpies sensacions, com si hom tinguera cap dret.
És, a més, com si pensaren que, per riure’s, hom els deixara de considerar seriosos, com si perderen la compostura, la imatge, gairebé la dignitat. A mi, en canvi, em succeeix tot el contrari: que em semblen falsos, insincers, més preocupats per les formes que no pels sentiments.
Ja he dit que no cal generalitzar, que quasi totes les generalitzacions són exageracions. Ni n’hi tants d’una manera a un costat, ni tants de l’altra al costat contrari. Tanmateix és cert que la nostra cultura, la manera de veure el món i les coses de la societat on hem crescut, ens dóna una perspectiva, ens esclareix el camp i ens ofereix pautes per tractar els fets i les persones, però ens fa alhora captius de convencions que poden ben bé ser arbitràries, i molestes.
Refrany: Qui té vergonya de riure, no acaba del tot de viure.
Entrades
5 comentaris:
No sé si és que els anglesos s'han deixat seduir per aquella teoria aristotèlica segons la qual el riure és enemic de la fe. No crec que siga això, deu ser una qüestió cultural. Però és veritat, els anglesos ens semblen eixuts -no sé si nosaltres els semblarem histriònics o massa exagerats. Sia com sia, la diversitat és bonica. Riure i somriure, d'altra banda, té beneficis ben saludables -ho diuen els metges, oi?
Això he pensat jo també, que igual som nosaltres els qui ens en passem de desficaciats. Però això ja no ens ho lleva ningú: total, tanta ètica protestant i què han aconseguit? El lideratge del món occidental? Bufes de pato... :-)
No ho sé, Juli i Emili, qui fa millor. Com dic, és una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció.
La polèmica que porteu sobre el llenguatge i l'ésser em sembla d'allò més interessant. Jo he pensat molt sobre l'assumpte (profesionalment i personal):només voldria dir una cosa (o un parell) "que el llenguatge és la casa de l'ésser" és una metàfora, i com a tal arriba fins on arriba; l'altra cosa és: compte amb Heidegger!, per a ells les únics llengües en què es podia fer filosofia eren el grec clàssic i l'alemany.
Això em recorda la nota que tinc pendent sobre escarabats en una capsa - uf, però eixes notes em costen molt d'escriure, no és fàcil ajudar la mosca a eixir de la botella...
Crec que Tobies és massa optimista. El seu comentari pressuposa que l'anglés del qual ell parla es somriu i que, en somriure, expressa el seu estat d'ànim en aquell moment. És a dir, que, per un moment, l'anglés en qüestió s'ha deixat dur pels seus sentiments i, en adonar-se'n, torna a una expressió seriosa i ordenada.
Al meu parer el seu somriure és un aspecte més d'un ritual i té, per tant, un valor merament simbòlic. No està connectat amb els seus sentiments efectius en aqueix moment ni tan sols amb els sentiments que pensa que cal ell expresse en aital ocasió, sinó amb el gest que cal fer per al.ludir als sentiments que suposadament hom hauria de sentir en aqueixa ocasió i remarcar que és totalment indiferent que ell els senta o no. Hi ha, doncs, una connexió amb l'expressió natural dels sentiments, però és ben remota. El que és crucial és deixar ben clar que hom sap que existeix aqueixa connexió i, per tant, que hom domina el ritual, però també que hom domina els seus sentiments i no es permit cap expressió genuïnament natural del que ara i ací sent.
Publica un comentari a l'entrada