Diu Emili Morant al perfil del seu bloc: “No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys)”. Deu anys només! Què jove i quina sort! Jo he arribat a la conclusió que no m’agrada, que no em deu agradar la música, com no em deu agradar el futbol (i ja em dol!). Però això és una cosa de la qual no tenia autoconeixement; ho he esbrinat a partir de la reflexió sobre la meua conducta i no per introspecció (ni res que li s’assemble). De fet, si em preguntaren si m’agradava la música (o el futbol), jo, fins ara hauria contestat que sí. Això és el que creia o el que m’agradaria creure. Però com pot ser que a algú li agrade el futbol i no veja cap partit, ni sàpia com va el seu (suposat) equip (el mateix de Juli i de Ricard), etc. etc.? Això deu ser una impossibilitat conceptual (una contradictio in terminis). El mateix em passa amb la música, o amb la Música ―així, amb majúscula―, no em deu agradar massa, quan no en solc escoltar.
I la qüestió és que quan vaig a un concert o veig un bon partit de futbol, frueixc. Però, això no deu ser prou; si no ho busque, si no faig res per aconseguir-ho. Res, però res. Només si m’ho posen davant del nas i gairebé sense escapatòria em deixe portar i... gaudeixc, ja ho he dit.
A mi el que m’agrada, he arribat a la conclusió, és la paraula cantada. Dona’m a escoltar Ovidi Montllor cantant “A la vida” o Raimon cantant “Indesinenter” d’Espriu, o, per què no?, Paco Ibáñez cantant... qualsevol cosa de qualsevol dels poetes als que canta, i bramaré (si estic sol, per exemple si vaig conduint). I, fixa’t Emili, pel que deies, el mateix de fa molt més de deu anys (trenta?). Sóc, en això, com els xiquets xicotets, que volen que els contes sempre el mateix conte, el que ja es saben massa.
Refrany: Qui diu que té una afició i no la practica, o és mentider o carn de psicoanalista.
I la qüestió és que quan vaig a un concert o veig un bon partit de futbol, frueixc. Però, això no deu ser prou; si no ho busque, si no faig res per aconseguir-ho. Res, però res. Només si m’ho posen davant del nas i gairebé sense escapatòria em deixe portar i... gaudeixc, ja ho he dit.
A mi el que m’agrada, he arribat a la conclusió, és la paraula cantada. Dona’m a escoltar Ovidi Montllor cantant “A la vida” o Raimon cantant “Indesinenter” d’Espriu, o, per què no?, Paco Ibáñez cantant... qualsevol cosa de qualsevol dels poetes als que canta, i bramaré (si estic sol, per exemple si vaig conduint). I, fixa’t Emili, pel que deies, el mateix de fa molt més de deu anys (trenta?). Sóc, en això, com els xiquets xicotets, que volen que els contes sempre el mateix conte, el que ja es saben massa.
Refrany: Qui diu que té una afició i no la practica, o és mentider o carn de psicoanalista.
Entrades
5 comentaris:
Ostres, em passa quasi el mateix amb la música en directe i el futbol - vaig quan em conviden, m'animen a anar, i ho gaudisc moltíssim. Però no tinc mai la iniciativa de fer-ho per mi mateix. Aquesta deixadesa, i aquesta manca d'espontaneitat són defectes terribles: acaben condemnant-nos a fer només les coses a què ens obliguem i deixar de banda les que senzillament ens agraden (i ben mirat, aquesta distinció és inicialment absurda, aleatòria - però acaba solidificant en el nostre hàbit). Aprofitem l'Any Nou per a recuperar els nostres millors vicis!
L'Espriu cantat per Raimon sempre m'ha paregut molt irregular. Les "Cançons de la roda del temps" són uns poemes bellíssims amb una música ben estranya. Ara no recorde "Indesinenter", però "I beg your pardon" és una peça molt graciosa. I el que no té perdó de Déu és la meua absoluta ignorància d'Ovidi Montllor: prenc nota, aprendré a tocar-ne alguna al piano per a redimir-me, com he fet amb Lluís Llach - encara que la paraula es perd pel camí en les meues adaptacions...
No estic segur de que pel simple fet de que no escoltes música o no vejes futbol pugues concluir que no t'agraden eixes coses.
Una cosa es que digues que tens una afició y que no la practiques, aixó si és una contradicció, pero que no faces a sovint una determinada activitat, no es suficient per a dir que no t'agrada. És clar que podrás dir que no t'agrada tant com d'altres, però no podrás dir que no t'agrada si quan la fas gaudeixes.
Imagina una altra activitat que tampoc practiques però que si alguna vegada et veus obligat a practicar no la gaudeixes o inclús et resulta dolent. D'eixa activitat si que podries dir que no t'agrada.
Per exemple, jo puc dir que m'agrada tocar la guitarra encara que fa temps que no toque. El que ja no puc dir com avans és que tinc l'afició.
Salutacions y bones festes.
Per la descripció que has fet, m'has recordat a mon pare. Mon pare no escolta música, ni va al futbol (veu algun partit de dissabte, però jo crec que ho fa per inèrcia). Recorde, quan vivia a la casa familiar, que ell mai no es posava música, ni la ràdio. Anàvem en el cotxe i no engegava la ràdio. I jo li deia: "Vols que la posem?". Tornàvem de València cap al poble, eren les 15.00, i aprofitava per sentir un programa de debat anomenat "Postres de músic", de Catalunya Ràdio. I mon pare en gaudia, i comentava la tertúlia, s'hi entusiasmava i tot! A l'endemà, però, era jo qui la tornava a engegar, la ràdio, a ell no li naixia. Durant un temps, però, sí que va sentir música, cantautors quasi en exclussiva: Raimon, Llach, Aute, Bautista Humet, Maria del Mar Bonet... Fa anys que els sent aquests cantautors. Per mi han estat importantíssims en la meua formació com a persona. I li ho agraïsc profundament. A banda d'això, jo bàsicament sent també la mateixa música, grups dels anys 80, fonamentalment, i els cantautors esmentats. I, de veritat, potser amb això, Tobies, n'hi ha prou. Si és bo i en gaudim, n'hi ha prou.
(Em sabria greu parlar en llengua de forasters... i encara que tractaré de no cometre massa faltes d´ortografía/gramàtica d´ara endavant, no promet res...)
L´altre dia vaig fer una reflexió semblant, però no respecte a la música (a la que continúe prestant atenció diària), sinó respecte a la lectura. Em vaig adonar del temps que ha passat des que vaig llegir una novel·la de cap a peus per última vegada, i vaig pensar ¿amb que cara puc dir jo que tinc afició per la lectura, si tot el que llig són llibres de filosofia que em manen a la facultat?
I a propósit (o no), si se'm permet l´atreviment en forma de recomanació, un bon poeta cantant és en Silvio Rodríguez, cubà.
Emili, no és mal propòsit aquest per l'any nou.
Adolfo, l'escrit volia ser una espècie de paradoxa sobre l'autoconeixement. Sembla que les pròpies creençes i desitjos es coneixen de manera directa, mentre que els dels altres a través de la seua conducta.
Juli, m'ha fet goig recordar-te a ton pare, tot i que m'ha fet sentir major.
Irrelevante, gràcies pel consell, tot i que ja conec Silvio Rodríguez.
Publica un comentari a l'entrada