Borges, l'inepte (II)

Per a arribar a això hagué de passar molts anys en l’anonimat de la labor callada, quasi secreta, de patiments causats per aqueixa incapacitat seua per a totes les coses palpables. Borges era fill d’una família burgesa de Buenos Aires. Una família on trobem ascendents portuguesos, espanyols i anglesos, on trobem militars que ell admirava. La part anglesa sembla que va ser la que més li estirava i de la que més orgullós se sentia. Jorge Luis Borges era un anglòfil militant. Una cosa ben curiosa és que l’escriptor en llengua castellana més important del seu temps tinguera com a primera llengua l’anglès. Sembla que va parlar anglès abans que castellà o, com a mínim, al mateix temps. Era un amant de les llengües; estudiós de les llengües escandinaves i de l’anglosaxó, parlava també francès i alemany. En un ambient on els llibres eren coses ben quotidianes, ells foren els seus primers amics i, a part de la seua germana, Norah, els seus companys d’aventures. I així romandrien durant bona part de la seua vida. Aqueixes primeres lectures el marcaren per a sempre, elles l’embegueren, l’abduïren, el modelaren. Borges es considerava a si mateix, i sobretot, un lector. En el seu univers particular, els lectors eren els autèntics autors dels llibres. Així deia coses com el que manifesta en el pròleg a Siete conversaciones con Jorge Luis Borges de Fernando Sorrentino. Cite:

"Fernando Sorrentino conoce mi obra —llamémosla así— mucho mejor que yo; ello se debe al hecho evidente de que yo la he escrito una sola vez y él la ha leído muchas, lo cual la hace menos mía que suya".

Per a ell, llegir o escriure era irrellevant respecte a l’autoria. Escriure o llegir, tant se val, plagiar era per a ell tan decisiu com inventar, perquè plagiar era tan important com escriure. Ell es considerava a si mateix un plagiari, i de vegades juga amb la idea que el que escriu és una rèplica d’un llibre anterior d’algú altri. La seua manera de veure aquestes coses potser quede ben palesa amb aquest fragment de “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius” en el qual es parla de la literatura de “Tlön”, un món fictici:

“En los hábitos literarios también es todopoderosa la idea de un sujeto único. Es raro que los libros estén firmados. No existe el concepto de plagio: se ha establecido que todas las obras son obras de un solo autor, que es intemporal y anónimo”.

Després de lector, es considerava poeta, i només en últim lloc un autor en prosa. Amb tot, és la prosa la que li va donar la fama universal: els seus relats. Borges, ja ho sabeu, mai no va escriure, com a “Borges” almenys, una novel·la. A Borges, una altra curiositat, li agradava més la seua poesia que la seua prosa, potser és l’única persona, a la que li passava això. Crec que a tots els seus lectors els passa el contrari. Amb tot, ninguna part de la seua obra li mereixia gran consideració. Com diu James Woodall en la Vida de Jorge Luis Borges, “siempre tuvo en poca estima su obra, sobre todo los cuentos”. Això almenys feia pensar Borges, un home, a judici de molts, amb molta modèstia, si real o fingida, jo, òbviament, no ho puc dir.

Amb això, pense, podem comprendre una mica la particular manera d’entendre les coses d’aquest autor argentí. Havia heretat un món literari que el nodria i li donava la vida i ell, amb esforç, amb penes i treballs, intentava contribuir-hi, aportar alguna cosa, tasca per a la qual, potser, realment no se sentia digne, però que no podia evitar. Així, Borges escrivia perquè gaudia d’escriure com gaudia de llegir i, potser patia, per no ser —no considerar-se a si mateix— apte per fer res de valor. És cert, i ho hem de dir en honor a la veritat, que va destruir bona part de la seua primera producció. I si patia en el món que li era més amable, patia molt més en la resta de les coses. Imagineu-vos un jove tímid, melancòlic, feixuc. Algú al qual sa mare, Leonor Acevedo, va cuidar i es va fer càrrec de tots els seus assumptes fins que va tenir més de 70 anys; 70 anys ell, que sa mare en tenia 99 quan va morir. Imagineu una persona de costums victorians, per tant melindrosos i estantissos, que s’enamora platònicament de les dones, sovint bastant més joves que ell, però que té una por cerval, com en tot, a la part física, a la part material.

“Muchas mujeres –ens diu un biògraf– se sintieron intelectualmente atraídas por él, pero pocas si hubo alguna, desearon acostarse con él”.

Borges, l'inepte (I)

Quan vaig començar amb açò del bloc, no imaginava com era d’exigent; o sí que m’ho imaginava, però una cosa és imaginar-s’ho i una altra —ben diferent en aquest cas— viure-ho, o patir-ho, en carn pròpia. Vaig començar per obligar-me a escriure i vaja que ho he aconseguit. El que no voldria és que el que hauria d’ésser un plaer, un hobby o una afició esdevinga una feina, una obsessió, una tasca aclaparadora. Així que m’he decidit a, de tant en tant, emprar-lo per donar llum a coses que tinc per aquí guardades; textos de xarrades més o menys formals (o informals) i d’altres, que no versen sobre els meus tòpics habituals i que no han estat mai publicades. D’aquesta manera i de pas, aprofite per prendre alè i anar preparant els posts de més endavant.
No se’n parle més, ací va, per entregues, un d’aquest texts:


Borges, l’inepte (primera entrega)


Qui no ha sentit parlar del món màgic que Borges va construir literàriament? A través dels seus relats va construir un món propi, personalíssim, ple de màgia, de misteri i de suggestió. Endinsar-se en els seus relats és explorar paisatges ignots, on les paradoxes esdevenen realitats, on les impossibilitats es fan versemblants i on el misteri sembla el més raonable i palpable del món. El món de Borges és un món que se superposa i enriqueix la realitat, que l’explica i la completa, com si al superposar-se ens mostrara i ens conduira per passadissos amagats que ens revelen una realitat més pregona, laberíntica i plena de matisos que fins ara desconeixíem. La irrealitat que Borges construeix ens enllumena la realitat, ens la fa entenedora i viva.

Qui ha llegit El Aleph o Ficciones sap de què parle. Qui no els ha llegit no sap el que ignora. Borges vivia per a la literatura, i en la literatura, dins de la literatura, podríem dir. La seua realitat i la seua quotidianitat eren els llibres. “Yo recuerdo más lo que he leído –ens diu– que lo que he vivido. O, para hablar con más precisión, de todo lo que he vivido, lo leído es lo más preciso y lo más real para mí”. S’alimentava de literatura i a ella es consagrava. Podríem dir que tota la resta —la vida ordinària, la feina de cada dia, les normals obligacions, els diners— eren per a ell un afegit que no entenia, per al que no estava ni gens ni mica preparat, i gairebé un obstacle; la vida que els altres diem “normal”, li manllevava part de la seua vida de paraules, de ratlles i de somnis que era el que vivia realment. “La vida –havia dit– nos proporciona un exceso de circunstancias”. Les circumstàncies que el constituïen i li agradaven eren les que trobava en la lectura i l’escriptura, la resta eren una càrrega feixuga amb la qual no sabia què fer.

Aquest personatge, inepte per a les coses pràctiques, va ser, probablement, l’escriptor més important del seu temps, algú que va renovar i revolucionar per sempre la manera d’escriure relats. És l’argentí, després del Che Guevara i de Juan Domingo Perón, més famós del segle XX. Malgrat la seua feixugor social i vital és, si més no, l’escriptor més entrevistat i més mediàtic de tots els temps. Hauria estat incapaç durant molts anys de fer aquestes coses, però la força de la paraula, els seues enormes dots de conversador el feren vèncer una gairebé indòmita timidesa. Fou un gran orador, no per les formes (tenia una veu no massa agradable), sinó pel que és realment important, pel contingut.

Cualquiera tiempo pasado fue mejor

El 29 de novembre escrivia Urbà Lozano, al seu bloc, en contra del tòpic, tan rebregat com fals, que els joves cada vegada saben menys, són més maleducats i, en fi, son pitjor que nosaltres en qualsevol dels aspectes que hom vulga considerar. En realitat, Urbà parlava només d’allò primer, però crec que m’acceptarà que, una vegada s’agafa carrereta, va tot seguit i es diu també tot això altre.

M’he recordat de la seua reflexió perquè fa uns dies vaig anar (una altra vegada i ja s’ha converit en una tradició) al centre d’ensenyament secundari on vaig fer classe ja fa molts anys (l’unic centre de secundària en què he sigut professor). Vaig anar com cada any per parlar amb els estudiants de primer de batxillerat del meu llibre El joc de pensar.

Per cert, abans de continuar, i parlant del “fet” que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, allí va ser la primera vegada i única que feia classe en batxiller. I fixeu-vos quin començament! Feia trenta-una hora de classe a la setmana (sis cada dia, excepte els dimcres que en feia set), feia classes de valencià i anglés de primer de B.U.P., filosofia de tercer i filosofia de C.O.U (els dos cous, el de ciències i el de lletres, amb més de quaranta alumnes en cadascun). A més era el tutor de C.O.U. B, el de lletres, i els treia a passetjar, al teatre, a veure exposicions; recorde que va ser amb ells que vaig veure per primera vegada El Prado en una excursió que ferem a Madrid. També aquell any vaig fer les proves d’accés als cursos mitjà i superior de valencià i vaig cursar el superior, i els cursos de doctorat. Amb tot, va ser un any feliç (em vaig sentir útil), no estava estressat, no em restava temps per estressar-me.

Doncs bé, vaig tornar la setmana passada un any més, perquè els joves, que s’havien llegit El joc de pensar em feren totes aquelles preguntes que volgueren. Estic acostumat a que es queixen que els embolique moltes coses que creuen tenir clares i que després no els done cap resposta: es queixen una volta i una altra, sistemàticament. En una edat amb tanta set de veritats, el fet que els hages desfet algunes conviccions i després no els dones cap resposta que portar-se a la boca els molesta sobremanera. Alguns professors d’institut, em consta, no el posen com a lectura perquè el consideren d’un nivell massa elevat per a primer (confesse que no entenc aquest judici, però...). Etc.

Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que va ser per a mi que, en acabar, una xiqueta, una jove (setze anys) que havia estat fent preguntes ben interessants, em diguera:

—El llibre està bé, però té un problema: ens ho dones tot massa mastegadet.

Qui deia què?



Refrany: Si d’allò que a tu et sembla fas la realitat, t’enduràs més d’un fracàs.

Música i futbol

Diu Emili Morant al perfil del seu bloc: “No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys)”. Deu anys només! Què jove i quina sort! Jo he arribat a la conclusió que no m’agrada, que no em deu agradar la música, com no em deu agradar el futbol (i ja em dol!). Però això és una cosa de la qual no tenia autoconeixement; ho he esbrinat a partir de la reflexió sobre la meua conducta i no per introspecció (ni res que li s’assemble). De fet, si em preguntaren si m’agradava la música (o el futbol), jo, fins ara hauria contestat que sí. Això és el que creia o el que m’agradaria creure. Però com pot ser que a algú li agrade el futbol i no veja cap partit, ni sàpia com va el seu (suposat) equip (el mateix de Juli i de Ricard), etc. etc.? Això deu ser una impossibilitat conceptual (una contradictio in terminis). El mateix em passa amb la música, o amb la Música ―així, amb majúscula―, no em deu agradar massa, quan no en solc escoltar.

I la qüestió és que quan vaig a un concert o veig un bon partit de futbol, frueixc. Però, això no deu ser prou; si no ho busque, si no faig res per aconseguir-ho. Res, però res. Només si m’ho posen davant del nas i gairebé sense escapatòria em deixe portar i... gaudeixc, ja ho he dit.

A mi el que m’agrada, he arribat a la conclusió, és la paraula cantada. Dona’m a escoltar Ovidi Montllor cantant “A la vida” o Raimon cantant “Indesinenter” d’Espriu, o, per què no?, Paco Ibáñez cantant... qualsevol cosa de qualsevol dels poetes als que canta, i bramaré (si estic sol, per exemple si vaig conduint). I, fixa’t Emili, pel que deies, el mateix de fa molt més de deu anys (trenta?). Sóc, en això, com els xiquets xicotets, que volen que els contes sempre el mateix conte, el que ja es saben massa.


Refrany: Qui diu que té una afició i no la practica, o és mentider o carn de psicoanalista.

Dir obvietats

Torne a citar Truth and Truthfulness, de Bernard Williams (vegeu post "Autoritat i poder"), i segurament no será l'última vegada. El fet que el torne a citar té dues explicacions (amb perdó): una, i la principal, és que és un gran llibre i, com a tal, és ple de suggeriments (i alguna cosa més), l’altra és que estem fent un seminari sobre ell al departament (Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat de València). Aquesta vegada vull fer referència al fet que Williams ens crida l’atenció sobre un fenòmen evident i sorprenent alhora. Evident, perquè quan ens ho diuen, tots notem que ja sabíem que era així. Sorprenent, perquè quan hi pensem, veiem que és difícil donar-li una explicació que case amb altres coses que també considerem vertaderes (si no evidents també). El fet és aquest: sovint diem coses que resulten òbvies als nostres interlocutors.

Tots sabem que això és veritat, que, certament diguem sovint coses que són òbvies i que l’altre sap tan bé com nosaltres ("Quin fred que fa, eh?", "Ja sóc ací!", "Demà ja és divendres!"). Tanmateix, ens sorprén que siga veritat que fem això sovint. I ens sorprén perquè no sabem ben bé quina explicació en podem donar, quina funció fan; ens sorpren perquè aquest fet no s’adiu a moltes altres coses que pensem sobre els actes de parla. Pensem, per exemple, en les màximes conversacionals de Grice; les màximes que segons Paul Grice guien les nostres converses (com no donar menys informació, ni més tampoc, que la que cal, no dir el que no se sap que és veritat, ser rellevant... Les assercions d’obvietats n’incompleixen unes quantes, d’aquestes màximes i ho fan d’una manera flagrant. No obstant això, semblen racionals i, a més a més, tampoc no generen el que ell anomena implicatures; que és allò que fem quan les nostres paraules signifiquen una cosa però és clar que nosaltres en volem dir una altra: com en els casos de la ironia o la insinuació. Com quan li diguem a qui sistemàticament arriba tard, quan finalment arriba: Què?, tan puntual com sempre!

No no sembla que aquestes assercions de què parlem generen cap implicatura. I, aleshores, quina és la seua funció? Williams n’apunta un parell, però em fa l’efecte que aquestes no cobreixen tot el camp. Una funció és possibilitar que els xiquets (i les xiquetes també) aprenguen el llenguatge. Com quan, davant d’un gos que lladra, li diguem a un xiquet: El gos lladra!, sents? L’altra funció, i ben important, diu Williams, és que “ens recorden que compartim el mateix món i ens criden l’atenció les mateixes coses i ens ajuden a descobrir en què estem d’acord i en què no”.

Certament, això és de veres, però expliquen realment proferències com ara “Fa calor ,eh?” o “S’està bé ací fora”? Jo crec que algunes de les asssercions de coses òbvies fan encara una altra funció, evitar-nos el destret que ens fa el nostre “horror vacui” també conversacional: la por a romandre en silenci. El fet que aprofiten per encetar una conversa no sempre puposa una funció diferent d’aquesta.

Però estic quasi segur que deuen haver més funcions que fan aquesta mena d’assercions. Se vos n’acut cap altra? Sincerament la cosa m'interessa i us agraïré que me'n feu saber d'altres.


Refrany: Dir el que és sabut no sempre és temps perdut.

El somriure dels anglosaxons

Vull comentar-vos (per si a vosaltres també us ha cridat l’atenció) un fenomen que he observat i que em sembla curiós i significatiu: alguns anglosaxons (alguns, si més no) passen del somriure més ample a la major seriositat, d’una manera rapidíssima, en menys d’una dècima de segon. Nosaltres (nosaltres..., els llatins?, els mediterranis?...els ..., quin seria l’apel·latiu ajustat i alhora políticament correcte?, sense tenir en compte ara les generalitzacions, que mai no responen a la completa veritat), nosaltres, dic, ens ho prenem amb molta més calma i el trànsit ens pot dur bastants segon;, tants que, al cap d’una bona estona d’haver-ne desaparegut la causa, encara caminem pel carrer amb un somriure ample a la boca com badocs; com a bojos, si jutgem des de la perspectiva dels vianants amb qui ens creuem. Som tranquils en el somriure, ens hi esplaiem. En canvi ells, tenen un somriure nerviós, espasmòdic.

Jo tinc la impressió que els fa vergonya (som)riure. Somriuen com si tingueren una dentadura ben defectuosa i no la volgueren ensenyar, com si se’ls haguera escapat involuntàriament el somrís. Tan acostumats estan a la discreció, al, a la reserva, a la protecció acèrrima de la seua intimitat, que la rialla deu semblar-los un esclat d’impudícia, un esclat del que se’n penedeixen tot seguit. I, a banda, d’una exhibició que atempta contra el pudor, la deuen considerar una intromissió irreverent en la privacitat dels altres. Un excés groller de confiança: fer-los partícips de les pròpies sensacions, com si hom tinguera cap dret.

És, a més, com si pensaren que, per riure’s, hom els deixara de considerar seriosos, com si perderen la compostura, la imatge, gairebé la dignitat. A mi, en canvi, em succeeix tot el contrari: que em semblen falsos, insincers, més preocupats per les formes que no pels sentiments.

Ja he dit que no cal generalitzar, que quasi totes les generalitzacions són exageracions. Ni n’hi tants d’una manera a un costat, ni tants de l’altra al costat contrari. Tanmateix és cert que la nostra cultura, la manera de veure el món i les coses de la societat on hem crescut, ens dóna una perspectiva, ens esclareix el camp i ens ofereix pautes per tractar els fets i les persones, però ens fa alhora captius de convencions que poden ben bé ser arbitràries, i molestes.

Refrany: Qui té vergonya de riure, no acaba del tot de viure.

Quan ixen els immigrants?

Baixe a tirar el fem i només en veig d’ells: un telefonant des de la cabina i dos o tres que xarren al cantó, o uns altres tres que em creue per la vorera. Són immigrants. Només immigrants és el que trobe a aquestes hores. ‘Immigrants’, aquella part del immigrants que reben aquest nom de part nostra. Aquells que en els seus països d’origen anomenen emigrants i que són també només una part del conjunt total dels emigrants. Hi ha immigrants i emigrants que ningú no considera tal. Sembla per tant que ser immigrant és només una de les condicions que calen per ser anomenat i considerat immigrant. Immigrants són les úniques persones que trobem a certes hores i a certs llocs. No us n’heu apercebut?

Qui són els únics que hi ha als parcs els diumenges per la vesprada?, o els dissabtes, tan se val. Qui podeu veure pel carrer les caloroses vesprades d’agost a l’hora de la migdiada? Immigrants. Són els immigrants (i algun local pobre o marginat o ambdues coses) els únics que hi ha quan ja no hi resta ningú. Quan tots els que ho poden evitar, no hi són. Ells es fan visibles quan la resta s’ha esvanit. Ells són fora quan tothom que ho pot evitar no hi és. Són fora quan els únics que són fora són aquells que no tene on entrar o, si en tenen, entrar-hi no és millor que romandre fora. Són als llocs on no costa diners estar quan la resta està gastant-sel’s.

Quan ixen els immigrants? Tenen un horari peculiar. Un horari indesitjable: l’horari de la pobresa.

Refrany: De debò només és immigrant el pobre, i nadiu, només el ric.

La Càtedra Blasco ja té pàgina web

Estic content. Un passet més. Potser és poca cosa, segons com es mire, però aquestes coses costen, i al final ho hem aconseguit: la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco ja té pàgina web (http://www.uv.es/cablasco). Encara està en fase experimental, encara no ho hem comunicat als patrons (de la càtedra), volem esperar a que estiga més acabada, però ja us convide a tots a fer-li una ullada; una ullada i qualsevol suggeriment que us parega i que ens puga ajudar a millorara-la.

Visiteu-la de tant en tant i podreu estar al dia de les seues activitats (que encara no són moltes, però...). Prompte hi haurà novetats importants. Que tal la convocatòria d’un premi d’assaig de 12000 euros? Si tot va com ha d’anar, en la propera jornada de la càtedra (cinc de març) ho anunciarem oficialment. Toquem ferro!

Arròs i mandarines

John Locke, l’empirista anglès, deia que les espècies, els gèneres, les classes de coses, eren més una creació nostra, dels humans, que no una producció del món. Al món, no hi ha límits ni barreres, som nosaltres els que els fixem en classificar, donar nom, a les coses.

Aquesta posició, i gràcies als anomenats teòrics de la referència directa, té avui poc predicament. D’acord amb aquests darrers, al món hi ha classes naturals (aigua o tigre, posem per cas) fixades per una essència (l’estructura molecular, el genoma) que comparteixen els seus membres i que és la que fixa la referència dels termes de gèrere natural, com ‘aigua’, ‘tigre' o 'gos’,amb independència que la coneguem (els humans, no cada parlant) o no. Tanmateix, algunes coses de les que ara parlaré, m’han fet pensar sovint si el savi Locke —com li deia Kant— no tindria part de raó. Per exemple, per als castellans (com es diuen els castellanoparlants al meu poble) una mandarina no és una taronja. Per a un “llaurador”, per a un productor de taronges (dit finament) tan taronja és una satsuma o una clemenvilla, como una nàvel o una salustiana i tan diferents les unes de les altres. Mandarines, des que jo era xicotet que no n’he vist; recorde que eren més pàl·lides de pell i que tenien un tast peculiar, més de flor de taronger. Ninguna de les varietats dites “mandarina” pels castellanoparlatns ho és. Però hauràs de dir mandarina si vols que t’entenguen. Una qüestió interessant, per cert: quan li dius al fruiter que vols un quilo de mandarines, perquè vols un quilo de clemenules (que és el que té), estàs mentint? Si mentir és dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar, i si per enganyar entenem que qui t’escolta es forme una creença falsa (la creença que vols mandarines), estem mentint? Crec que no, al cap i a la fi, aquell sap que vols un quilo d’això i mandarines mandarines potser no n’ha vist en sa vida.

Però deixem-nos de profunditats. Fixem-nos, als qui viuen en un entorn ple de taronges les diferències genèriques o d’espècie tant se’ls té, el que compta és la varietat. Un cas similar passa (o passava) amb l’arròs com a menjar. A ma casa (casa dels meus pares) es dinava arròs unes cinc vegades per setmana (si és que no eren sis). Una volta em vaig queixar a ma mare perquè sempre menjàvem el mateix, i ma mare, mentre negava, va fer cara d’esbalaïda, de no entendre, en absolut, de què parlava. Com sempre el mateix? Per a ma mare, tan diferents eren (a categories tan diferents pertanyien) la paella i l’arròs al forn, com l’arròs caldós i les llentilles o els macarrons.

Sembla que filar més prim o més gros depèn de què és habitual, comú, de què ens és útil i li traguem profit. La vista és més fina o més basta segons la significació vital (en un sentit ben ample i gens dramàtic) de la cosa vista. Segons això, es tracen més o menys línies, es fan més o menys particions. Aquest Locke!

Què us sembla a vosaltres?

Ayna, el laberint vertical

Allò normal quan es va a un poble de muntanya és haver d’arribar per una carretera que puja i puja i serpenteja mentre va pujant. El que no és habitual és haver de baixar. Vas tan tranquil, recorrent la gran planícia manxega de camps de blat extensísims per una carretera recta i avorrida, quan, de sobte, apareixen senyals de prohibit circular a més de trenta quilòmetres per hora, la carretera s’estreteix, tant que perd la ratlla central, passa entre dues roques immenses de parets ben verticals, i comença a descendir de manera vertiginosa (per a mi, al menys, que tinc vertigen) amb revoltes impossibles. El pitjor de tot és que veus allà baix el poble al que dirigeixes i just enfront una muntanya aguda i alta, com un ullal, i il·luminada, per focus (acabava de fer-se de nit) com un monument enorme. És una sensació que et costa de pair.

Ayna està penjada de la muntanya, d’una paret roquissa, dalt d’una vall escarida, que es poc més que un canó sobre el riu Mundo. És un conjunt de cases que s’arraïmen al llarg d’un carrer estret i llarg. Com que no caben, les cases creixen amunt, arrapant-se a les parets de roca, naixen, no se sap com, de llocs on no hi ha espai i pujen amunt en diversos pissos per aconseguir l’espai que el sol no dóna. A partir d’aquell carrer llarg que és com l’axò d’una neurona, o com un raquis, naixen, amunt i avall (sobretot amunt),com dendrites, carrers recargolats i no més amples que el corredor de qualsevol de les nostres vivendes, que es retorcen i es bifurquen fins que s’esgoten contra el mur impenetrable de la roca vertical. Les cases semblen estar unes sobre altres i el que en un carrer és una planta baixa és el segon pis de la vivenda des del carrer on naix.

El paratge és impressionant i la verdor i l’abundància de l’aigua contrasten força amb el paissatge sec i pla que envolta aquell indret especial: la Suïssa manxega diu el seu reclam turístic. Jo més aviat l’anomenaria “el laberint vertical”. Tot ben estrany i sorprenent per als qui venim de terres més manses. Un laberint vertical que és curiós i amable a la vista del visitant i que fa palesa la duresa de les condicions de vida dels seus habitants, com a mínim en temps no massa llunyans. Els llocs bells d’aquesta mena no sempre són llocs on hom voldria viure.

No n’havia sentit parlar mai i ha estat un descobriment. Gràcies que no ho sabem tot ni ho coneguem tot, ni tan sols d’oïda, i encara són possibles aquestes sorpreses.