dimecres, 23 de gener de 2008

Dir i sentir



En el pròleg al seu Tractatus Logico-Philosophicus ―paradigma excels de modèstia, monument a la humilitat― diu Wittgenstein que aquell llibre només l’entendran els qui pel seu conte hagueren pensat els mateixos pensaments o similars. David Kaplan parlava temps arrere del significat expressiu i es preguntava si oracions com “Pere ja ha arribat” i “El babau de Pere ja ha arribat” tenien les mateixes condicions de veritat. Ambdós fets apunten a un fenomen que no deixa de resultar-me interessant i motivador de reflexions cada vegada que hi pense.


Hi ha frases, pensaments, que pots estar llegint o dient tota la vida i que, de sobte un dia, veus d’una manera diferent, potser caldria dir que els comprens a la fi. Et mostren que no els havies copsat realment en la seua pregonesa. El que sempre havies cregut saber pren de sobte un rostre nou i lluminós, potser punyent. Sents com si allò haguera estat sempre en la foscor i ara fóra il·luminat amb un focus potent i enlluernador. Has vist, en el que tenies sempre a la vista, el que no havies vist mai i que saps que molts altres potser tampoc no han vist: has fet un descobriment, se t’ha encès el llum.

Si això passa amb el cap, amb el cor passa d’una manera més colpidora. El significat expressiu és el tot d’algunes expressions, sense ell són com caixes buides, embalums voluminosos però sense cap contingut. Parle d’aquelles expressions que s’han convertit en tòpics, frases rebregades fins a la inanició; frases que es diuen ara i adés, moltes vegades sense sentir-les (i sense sentit, desproveïdes del seu significat, que és gairebé del tot emocional). Hom les ha sentides milers de vegades i les ha dites centenars, i un dia, quan de colp sent ben a dins el que aquella frase va voler expressar la primera vegada, se n’adona de la impotència d’aquelles paraules per tal d’expressar el que vol dir. Aleshores les paraules que composen la frase li semblen cadàvers, fòssils incapaços ni d’acostar-se a transmetre el que per a ell és un sentiment poderós i punyent.


Com poder dir realment que “sembla que va ser ahir”, quan realment t’ho sembla? Com expressar tota l’ansietat, l’angúnia que pot sentir qui diu “em posa malalt (o malalta)”. Com saber si realment ho pot suportar qui diu “no puc suportar-ho més”? Les paraules no poden traslladar a l’altre els sentiments i les sensacions del parlant; són buides, ineficaces; tòpics desgastats pel mal ús i l’exageració. I quina tristor més gran no poder-les usar per transferir aquests sentiments i alleugerar-los.


Wittgenstein deia fonamentalment del cap, una cosa que, crec jo, és més vertadera i punyent respecte del cor.


Refrany: Les paraules poden dir, però no sempre fer sentir.

7 comentaris:

VK ha dit...

M'imagine que quan a l'entrada anterior afirmaves que "El proper problema (que ja he pensat quin) serà més fàcil i més bonic" et referies a aquest text. Doncs bé, més bonic sí que és, però més fàcil...

De totes formes intentaré pegar cullerada.
M'imagine que el teu comentari sobre la immutabilitat o dinamisme d'algunes expressions és extensible a qualsevol tipus de discurs. Bé siga el cinematogràfic o el literari.
És a dir, per què cada cop que relliges alguna bona novel·la o veus novament una bona pel·lícula (allò de bona ha de ser imprescindible) descobreixes noves interpretacions i ensopegues ambs nous matisos que fins aleshores restaven ocults?
Possiblement siga perquè coneixedor ja del desenvolupament argumental de l'obra, t'hi fixes en altres detalls.
PErò també pot ser perquè l'obra és la mateixa però l'espectador o el lector no ho són.
Els subjectes han evolucionat, possiblement gaudiran de més cultura, de nous coneixements, hauran maurat la seua capacitat intel·lectual o només hauran variat l'òptica o el punt de vista de del qual acaren l'obra.
Les obres bones permeten una actualització constant, el mateix text t'evoca un sentit diferent.
És a dir, considere que el significat variarà en la mesura de com i quant es desenvolupe la capacitat interpretativa del lector/espectador.

Vista Parcial ha dit...

No, no em referia a aquest text, que no sabia que escriuria; em referia a un altre problema lògic que penjaré properament.
Pel que fa a la resta del que dius crec que estem fonamentalment d'acord. L'ampliació és possible i pertinent.

Emili Morant ha dit...

És cert que hi ha moltes expressions afortunades o reeixides que probablement en l'origen van descriure un sentiment, una circumstància de forma immillorable. El problema d'aquestes expressions no és només que, per l'ús, han esdevingut clixés i han perdut ja la referència a eixes emocions que sovint voldríem transmetre - sinó que ben sovint ens han empobrit fins al punt que ens costa trobar les altres (infinites!) formes de dir el que sentim que han quedat eclipsades pel clixé.

Aquest també és un bon argument en favor de l'aprenentatge i la valoració de la riquesa de l'idioma: si de veres "els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món", una certa pobresa lèxica o expressiva ens pot privar d'una vivència més intensa de les nostres emocions. Però pel que crec recordar dels meus anys d'estudiant d'Humanitats era "Wittgenstein II" qui més s'ocupava del llenguatge expressiu, que per a "Wittgenstein I" no entrava dins de les estretors a què havia confinat el llenguatge significatiu.

No fa massa vaig copiar (i el tinc encara com a "esborrany" en el meu blogger) el fragment dels "escarabats en capses" de les "Investigacions Filosòfiques". El penjaré el dia que escriga el comentari pertinent, de com el meu "descobriment" (superficial) de la filosofia del llenguatge va coincidir en el temps amb l'època en què vaig conéixer Marta - i així, en comptes de recitar-li poemes d'amor i coses boniques li parlava d'escarabats dins de capses, i de les possibilitats i limitacions del llenguatge que ens fan tan difícil compartir, transmetre i entendre allò que vagament anomenem "sentiments" i que com diu Tobies, tan difícils són de verbalitzar. A vore si ho penge prompte.

Adolfo Llopis ha dit...

A mi per contra no em pareix trist que les expresions de sentiments que han esdevingut en clixés ho hajen esdevingut. Mes al contrari, pense que precissament, eixa es la oportunitat que s'ens brinda per a construir el nostre propi llenguatge de les emocions, deslligat de búsqueda de sentiments objectius.

Qui no en tinga gossera per a parlar de les seues emocions no trobará problema en tindre que prescindir de certes expresions que ja no valen.

A mes, desitjar un llenguatge de les emocions objectiu i vertader em pareix una innecessaria autolimitació. No necessitem coneixer i dir les emocions. A mes no es pot fer. Si es poguera dir una emoció, ja no sería una emoció, seria un sentiment objectiu, i ningú en té sentiments d'eixe tipus.

Vista Parcial ha dit...

Emili i Adolfo, el problema per a mi no es tant que hagen esdevingut clixés com el fet que hi ha certes coses que l'altre, si no les sent o no les ha sentide alhora, no pot entendre del tot. "Sembla que va ser ahir" és de vegades quelcom més que una manera de parlar i vol expressar una veritat.
Emili, sí tens raó respecte a WI i WII. Pel que fa al teu apunt sobre capses i escarabats (supose que serà el text que jo cite, potser fora de context en el meu article "Cerbros y escarabajos. Sobre el argumento antiescéptico de Putnam", Teorema, XX/3: 21-30), pensa en una altra cosa que deia Wittgenstein: la salutació entre filòsofs hauria de ser "Take your time".

Vista Parcial ha dit...

Perdona, Emili, veig que ja he fet tard.

Emili Morant ha dit...

Sí, he decidit penjar el text i així després penjaré el meu "comentari" - vaig pensar que si no ho feia així, mig "obligant-me", no ho faria mai...