dimecres, 16 de gener de 2008

El poble i la bicicleta


Tot atenent la petició de VK (que vol que parle de l’oratge) i seguint l’exemple de Juli Capilla, us parlaré avui de la meua afició esportiva: la bicicleta de muntanya. Fa uns anys, no molts, no haguera pogut fer res semblant: era un home de ciutat, sedentari i estressat. La bicicleta ha canviat moltes coses en mi.

Al poc de temps de tornar a viure al poble,—del qual faltava des dels dotze anys— vaig començar a eixir en bicicleta i la cosa va anar enganxant-me. Avui sóc membre d’una colla que és més que una colla. Un grup de gent ben heterogènia, d’edats (trenta-cinc el més jove i seixanta-cinc el més vell), estats de forma, ocupacions i ideologia política ben diverses. Es podria dir que fora de l’afició a la bicicleta, no res tenim en comú. La quëstió, però, és que aquesta afició s’estén i ens amara i ens va fent més iguals o més pròxims en altres coses. Fem sopars, dinars, etc. I quan ens veiem pel carrer ens alegrem d’allò més. Sembla que hem fet la mili junts.

La cosa va així: quedem a un lloc i a una hora (tres vegades per setmana) i s’acorda una ruta. Els dies són dilluns i dimecres de vesprada i dissabte de matí. Ningú ix tots tres dies; simplement saps que aquests dies a aquestes hores trobaràs algú per eixir. L’experiència ha estat magnífica, jo que no coneixia res dels voltants, em faig creus dels indrets tan bells i acollidors que hi ha a un tir de pedra de ma casa. Realment és impresionant. Imagineu-vos, teniu el cap ple de coses que us ocupen: les classes, l’article que has d’escriurre, el curs que has de preparar. Estàs tancat dins del teu cap com qui està tancat dins d’una habitació reclosida. Agafes la bicicleta, i abans de dos minuts estàs envoltat de natura més (camps de tarongers) o menys (pins, matolls, arbrets) civilitzada, i el teu cap comença a obrir-se, com s'obri l'espai i l'horitzó. Magnífic! Un luxe del qual m’he privat massa anys. (Per això —i moltes més coses—, potser, m’esgarrife quan sent parlar de PAIs i d’aeroports —espere, VK, que el de globus no haja de desfer res. Com que ho veig, quan veig que desfan els camps o les muntanyes, sent com si m'alçaren la pell a mi mateix, o quasi).

Si m’embale, crec que de tant en tant us faré la crònica de les nostres eixides de dissabte, que, òbviament, són les més llargues; amb esmorzaret (o esmorzarot) inclós. No coneixia ni els pobles del costat i ara, si em traçeu un cercle de trenta quilòmetres amb el centre al meu poble, us puc dir que em conec moltes coses, camins, fonts i dreceres inclosos; tot excepte cap al nord, on no solem anar tant per ser més pla. Però ara, la Canal de Navarrés, la Costera, la Safor i la Vall d’Albaida (a banda de la Ribera és clar) se m’han apropat com no us podeu imaginar. Si jo no havia anat mai, pràcticament, ni a Sumacàrcer, ni a Sellent; si crec que mai no havia estat a l’assut d’Antella. Si no sabia ni on eren el Riu-Rau, el Tossalet o la Torre d’en Lloris i son ací al costat!

Doneu-me una bici, un dia de sol i un cel blau, lluminós i intens i em fareu l’home més feliç. Ja us aniré contant (si es deixeu) i us aniré presentant els membres de la colla. Ah!, per cert, la meua bici és com la de la foto de dalt, però amb el quadre de l’altra foto.

Refrany: Tenir una afició hauria de ser obligació.

4 comentaris:

VK ha dit...

M'ha agradat això de "tenir una afició hauria de ser obligació"

Hi ha gent que s'avorreix, no sap què fer amb el seu temps lliure i sembla que li sàpiga malament que els altres gaudisquen, així que inverteixen el seu temps a veure com foten als altres. Mancança d'habilitats socials, diria jo. Com diria Enric "doneu-li una aixà i voreu..."

Jo vaig a córrer i jugue a futbet amb els meus amics de tota la vida, considere que l'esport a més de contribuir a mantenir un bo to físic, també t'ajuda millorar la teua salut mental. Com dirien al meu poble, et "desemboira".

Tu que t'hi dediques analitza aquesta frase que li amolle a les persones que es queixen que els homes sempre estem pegant-li patades a un baló, jo els conteste que "el futbet sociabilitza" i sembla que no n'acaben d'entendre el sentit. Aquesta opinió podria aplicar-se al ciclisme, al senderisme i qualsevol esport practicat en grup en què allò important no és què es fa sinó amb qui.

Però quan de debò gaudisc és quan camine per la muntanya. Bona companyia, un bon entrepà i una bona conversa, la resta ho posa la natura. Aquest diumenge mateix em toca anar a l'Ouet.

De fet un dels millors dies de l'any passat fou quan vaig pujar a l'alt de les Creus amb tres companys. Et deixe la crònica que vaig escriure al blog perquè te'n fages una idea:

http://tirantafotre.blogspot.com/2007/10/9-doctubre-lalt-de-les-creus-1a-part.html
http://tirantafotre.blogspot.com/2007/10/9-doctubre-lalt-de-les-creus-2a-part.html

Adolfo ha dit...

Jo, si m'en anara a fer bicicleta per eixos llocs, portaría sens dubte la meua cámara de fotografies i m'umflaria a fer-ne. jeje.

Ah, si aneu a la safor, us recomane pujar a l'Orxa o a la Llacuna si voler posar a proba la vostra condició física ;)

Salutacions!

Vista Parcial ha dit...

Dissabte passat anarem, justament, a la Casella. Nosaltres arribem fins el bar (dir-li restaurant em semblaria massa). Esmorzarem i cap avall. Alguna volta, la colla ha arribat fins on estan els cèrvols. Ara tractaré de mirar la teua crònica. VK.

A l'Orxa també ha anat la colla; però jo aquell dia no vaig anar.

Emili Morant ha dit...

Quan el que un vol és esmorzar, "Bar" està un esgraó per damunt de "Restaurant" pel que fa a categoria.

I sí, la primera virtut de l'esport, i la més saludable, és justament que ens trau del forat, ens sociabilitza - i vos ho diu un amargat que a penes en practica, i que de fer-ho no seria per a rebaixar la panxa, sinó per a donar-li aire al cervell.