dijous, 10 de gener de 2008

Idiocentristes



Conec persones que, sense voler i sense sospitar-ho, són extremadament exigents en el seu tracte. Són persones benintencionades i ingènues pel que fa a aquest fet, però resulten aclaparadores a l’hora de tractar amb elles. Assumeixen (sense cap qüestionament) que la seua ideologia, les seues opinions, les seues opcions literàries, filosòfiques, etc., les seues creences religioses (o manca d’elles) i —sobretot— el seu sentit de l’humor són els bons, els que cal i els que qualsevol persona que valga la pena tractar ha de tenir també.

Si els caus bé, ràpidament et fan seu atribuint-te tot aquest kit mental, aquest idiolecte cultural seu. Ràpidament et fan còmplice, membre del seu grup, d’una colla escollida i selecta que està per dalt de tantes mediocritats com hi ha i es veuen. Imposen ràpidament aquests criteris i mesures i t’obliguen moralment a compartir-les si no vols decebre’ls. Perquè, i aquest és el problema, les diferències es tradueixen sempre en una mancança de l’altra part, siga d’intel·ligència o de profunditat, o de qualsevol altra cosa. Quasi sempre, per tant, és millor que no et consideren seu, que no t’atabalen.

Són com una espècie d’etnocentristes del seu idiolecte cultural Un idiolecte que té la seua màxima expressió en el seu sentit de l’humor. Totes aquestes particularitats seues es condensen en gràcies que són com píndoles exhibidores de tota aquesta complicitat de pensament i d’intel·ligència, a l’abast només dels bons. Les converses, quan es fan en grup, són una espècie de competició d’assercions (presumptament) enginyoses, de gràcies de tota mena. I això és el més difícil de pair, perquè l’idiolecte de l’humor no és tan senzill de compartir i el que a alguns els sembla divertit, pot semblar estúpid i insuportable a altres. Fer aquestes exhibicions és exigir de l’altre que et riga les gràcies, amb el perill que es deriva, per les raons que he anat dient de, de no ser considerat prou bo, de no estar a l’altura, si no és així. Exigir una mica massa, doncs.

Els idiocèntristes són persones amb una absoluta falta de prudència i discreció, però ho són d’una manera tan ingènua que sap greu no seguir-los el joc. I, potser, per això són encara un perill més gran.

Refrany: Si vols agradar, deixa l’altre respirar.

4 comentaris:

Migpartit ha dit...

Sense ànim de ser idiocentrista, i per si t'abelleix abans de tornar a 'de la Costera'. (Per si us abelleix a tots vosaltres, és clar):

Aquest dijous 10 de gener, a les 20.00 hores i a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània [carrer Sant Ferran, 12. València]

+ Francesc Bononad i Isa Cogollos [Coautors. Dos de la tríada]
+ Lluís Roda [Poeta. Aquest, sí, únic]

* Amanida Peiot [en un sol ingredient]
* Xavier Mo [que són dos amb Juanfran a l'acordió]

PRESENTARAN EL LLIBRE empremtes en la neu.

Una abraçada.
Salut.

Vista Parcial ha dit...

Migpartit,
m'agradaria realment assistir i poder saludar-vos, els amics i coneguts. Per desgràcia no m'és possible. I l'única cosa que em resta es desitjar-vos que vaja molt bé. Ja faré per aconseguir el llibre.
Una abarçada.

VK ha dit...

Accepta aquest breu comentari com una afectusosa salutació. És el primer dia (espere que de molts) que em passege pel teu blog i què vols que et diga m'ha resultat amé i interessant i volia deixar testimoni.
M'agradaria aportar una mica de llum a la teua entrada, però el nivell està molt alt, esperaré a la propera

Vista Parcial ha dit...

Home, VK, que sigues tu qui diu que el nivell està alt!
Jo ja fa temps que passege pel teu (pel vostre).
Salutacions a tots tres.