Borges, l'inepte (II)

Per a arribar a això hagué de passar molts anys en l’anonimat de la labor callada, quasi secreta, de patiments causats per aqueixa incapacitat seua per a totes les coses palpables. Borges era fill d’una família burgesa de Buenos Aires. Una família on trobem ascendents portuguesos, espanyols i anglesos, on trobem militars que ell admirava. La part anglesa sembla que va ser la que més li estirava i de la que més orgullós se sentia. Jorge Luis Borges era un anglòfil militant. Una cosa ben curiosa és que l’escriptor en llengua castellana més important del seu temps tinguera com a primera llengua l’anglès. Sembla que va parlar anglès abans que castellà o, com a mínim, al mateix temps. Era un amant de les llengües; estudiós de les llengües escandinaves i de l’anglosaxó, parlava també francès i alemany. En un ambient on els llibres eren coses ben quotidianes, ells foren els seus primers amics i, a part de la seua germana, Norah, els seus companys d’aventures. I així romandrien durant bona part de la seua vida. Aqueixes primeres lectures el marcaren per a sempre, elles l’embegueren, l’abduïren, el modelaren. Borges es considerava a si mateix, i sobretot, un lector. En el seu univers particular, els lectors eren els autèntics autors dels llibres. Així deia coses com el que manifesta en el pròleg a Siete conversaciones con Jorge Luis Borges de Fernando Sorrentino. Cite:

"Fernando Sorrentino conoce mi obra —llamémosla así— mucho mejor que yo; ello se debe al hecho evidente de que yo la he escrito una sola vez y él la ha leído muchas, lo cual la hace menos mía que suya".

Per a ell, llegir o escriure era irrellevant respecte a l’autoria. Escriure o llegir, tant se val, plagiar era per a ell tan decisiu com inventar, perquè plagiar era tan important com escriure. Ell es considerava a si mateix un plagiari, i de vegades juga amb la idea que el que escriu és una rèplica d’un llibre anterior d’algú altri. La seua manera de veure aquestes coses potser quede ben palesa amb aquest fragment de “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius” en el qual es parla de la literatura de “Tlön”, un món fictici:

“En los hábitos literarios también es todopoderosa la idea de un sujeto único. Es raro que los libros estén firmados. No existe el concepto de plagio: se ha establecido que todas las obras son obras de un solo autor, que es intemporal y anónimo”.

Després de lector, es considerava poeta, i només en últim lloc un autor en prosa. Amb tot, és la prosa la que li va donar la fama universal: els seus relats. Borges, ja ho sabeu, mai no va escriure, com a “Borges” almenys, una novel·la. A Borges, una altra curiositat, li agradava més la seua poesia que la seua prosa, potser és l’única persona, a la que li passava això. Crec que a tots els seus lectors els passa el contrari. Amb tot, ninguna part de la seua obra li mereixia gran consideració. Com diu James Woodall en la Vida de Jorge Luis Borges, “siempre tuvo en poca estima su obra, sobre todo los cuentos”. Això almenys feia pensar Borges, un home, a judici de molts, amb molta modèstia, si real o fingida, jo, òbviament, no ho puc dir.

Amb això, pense, podem comprendre una mica la particular manera d’entendre les coses d’aquest autor argentí. Havia heretat un món literari que el nodria i li donava la vida i ell, amb esforç, amb penes i treballs, intentava contribuir-hi, aportar alguna cosa, tasca per a la qual, potser, realment no se sentia digne, però que no podia evitar. Així, Borges escrivia perquè gaudia d’escriure com gaudia de llegir i, potser patia, per no ser —no considerar-se a si mateix— apte per fer res de valor. És cert, i ho hem de dir en honor a la veritat, que va destruir bona part de la seua primera producció. I si patia en el món que li era més amable, patia molt més en la resta de les coses. Imagineu-vos un jove tímid, melancòlic, feixuc. Algú al qual sa mare, Leonor Acevedo, va cuidar i es va fer càrrec de tots els seus assumptes fins que va tenir més de 70 anys; 70 anys ell, que sa mare en tenia 99 quan va morir. Imagineu una persona de costums victorians, per tant melindrosos i estantissos, que s’enamora platònicament de les dones, sovint bastant més joves que ell, però que té una por cerval, com en tot, a la part física, a la part material.

“Muchas mujeres –ens diu un biògraf– se sintieron intelectualmente atraídas por él, pero pocas si hubo alguna, desearon acostarse con él”.