dilluns, 24 de desembre del 2007

Cualquiera tiempo pasado fue mejor


El 29 de novembre escrivia Urbà Lozano, al seu bloc, en contra del tòpic, tan rebregat com fals, que els joves cada vegada saben menys, són més maleducats i, en fi, son pitjor que nosaltres en qualsevol dels aspectes que hom vulga considerar. En realitat, Urbà parlava només d’allò primer, però crec que m’acceptarà que, una vegada s’agafa carrereta, va tot seguit i es diu també tot això altre.

M’he recordat de la seua reflexió perquè fa uns dies vaig anar (una altra vegada i ja s’ha converit en una tradició) al centre d’ensenyament secundari on vaig fer classe ja fa molts anys (l’unic centre de secundària en què he sigut professor). Vaig anar com cada any per parlar amb els estudiants de primer de batxillerat del meu llibre El joc de pensar.

Per cert, abans de continuar, i parlant del “fet” que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, allí va ser la primera vegada i única que feia classe en batxiller. I fixeu-vos quin començament! Feia trenta-una hora de classe a la setmana (sis cada dia, excepte els dimcres que en feia set), feia classes de valencià i anglés de primer de B.U.P., filosofia de tercer i filosofia de C.O.U (els dos cous, el de ciències i el de lletres, amb més de quaranta alumnes en cadascun). A més era el tutor de C.O.U. B, el de lletres, i els treia a passetjar, al teatre, a veure exposicions; recorde que va ser amb ells que vaig veure per primera vegada El Prado en una excursió que ferem a Madrid. També aquell any vaig fer les proves d’accés als cursos mitjà i superior de valencià i vaig cursar el superior, i els cursos de doctorat. Amb tot, va ser un any feliç (em vaig sentir útil), no estava estressat, no em restava temps per estressar-me.

Doncs bé, vaig tornar la setmana passada un any més, perquè els joves, que s’havien llegit El joc de pensar em feren totes aquelles preguntes que volgueren. Estic acostumat a que es queixen que els embolique moltes coses que creuen tenir clares i que després no els done cap resposta: es queixen una volta i una altra, sistemàticament. En una edat amb tanta set de veritats, el fet que els hages desfet algunes conviccions i després no els dones cap resposta que portar-se a la boca els molesta sobremanera. Alguns professors d’institut, em consta, no el posen com a lectura perquè el consideren d’un nivell massa elevat per a primer (confesse que no entenc aquest judici, però...). Etc.

Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que va ser per a mi que, en acabar, una xiqueta, una jove (setze anys) que havia estat fent preguntes ben interessants, em diguera:

—El llibre està bé, però té un problema: ens ho dones tot massa mastegadet.

Qui deia què?



Refrany: Si d’allò que a tu et sembla fas la realitat, t’enduràs més d’un fracàs.

2 comentaris:

Emili Morant ha dit...

És curiós. Tinc trenta anys, i quan sope amb els amics de la meua edat (molts d'ells professors de secundària) es queixen que els joves de quinze anys no són (tan bons, se suposa) com nosaltres érem.

Però quan vaig a alguns actes públics de Gandia, rodejat de gent que té això, quinze o vint anys més que jo, els sent dir exactament el mateix de la gent de la meua edat.

Tots els tòpics solen tindre un component de veritat - sempre parcial, això sí, i per això hi ha tòpics que diuen un el contrari de l'altre. Però aquest dels temps passats, de les generacions, etc. curiosament sempre, sempre es decanta cap al mateix costat, el del passat...

Però com que em queden poques setmanes per a incorporar-me com a professor de secundària, ja aniré contrastant aquestes hipòtesis...

Adolfo ha dit...

Això de aquesta xiqueta no ens ho vares comentar l'altre dia a classe...


De tota manera, m'agradaria comentar que em fa la impressió que es massa natural això de pensar que els individus de generacions mes joves son pitjors que els de la nostra. Jo que soc jove també em sorprenc a mi mateixa pensant coses així dels xiquets d'ara.

I no te massa sentit pensar això, perque el que fem és intentar mesurar amb els nostres valors i conviccions el valor dels individus que ja no pertanyen al nostre "mon" de valors. També es natural que els joves pensem sempre que els individus de generacions mes velles son obsolets arcaics i fins i tot ignorants.... Pregunteu a un xiquet de setze anys si pensa que els seus pares saben alguna cosa del mon. Jo quan tenia eixa edat pensava que no res. I avui dia pense que molt poquet, jeje.

De tota manera, em resulta molt dificil pensar que el nostre actual sistema educatiu estiga ben encaminat, sibre tot quan llig coses com aquestes:

http://www.xlsemanal.com/web/articulo.php?id=23997&id_edicion=2687

Salutacions i bones festes.