Borges, l'inepte (III i final)

Com en tot, Borges estava enamorat dels somnis, de la part immaterial de la vida, i la matèria li feia por i nosa. Silvina Ocampo, gran amiga de Borges, ha dit d’ell:

“Ama a las mujeres hermosas, especialmente si son feas porque así puede inventar más libremente sus rostros.”

Com un dels personatges que ell va crear, el mateix Borges sentia paüra pel coit i pels espills enfrontats perquè ambdós tenien la capacitat de reproduir els homes fins l’infinit. Els espills li feien por des de menut, temia que el multiplicaren en una sèrie infinita de ‘jos’ successius i l’anul·laren en aqueixa repetició. Molts jos suposen cap jo, l’extinció de la individualitat. Una por igual o pitjor sentia per l’orgasme; temia que en aqueix acte d’abandó de si mateix, perguera la seua personalitat, el seu esperit, per sempre més, que aquest s’esvaïra a causa d’aqueix acte animal, material.

Borges, hem dit, tenia un món purament literari. La seua erudició enciclopèdica era aclaparadora. Era realment una erudició d’enciclopèdia, perquè les enciclopèdies eren potser els seus llibres favorits. Bibliotecari durant molts anys, hom se l’imagina llegint l’Encyclopaedia Britanica com qui llig novel·les de l’oest. Gaudia, per a fer gala d’aqueixa erudició, d’una memòria portentosa –només la del seu personatge “Funes el memorioso” se li podria comparar, amb avantatge per a Funes, és clar—, una memòria portentosa i una inextingible set de saber, una curiositat com la dels xiquets, en el xiquet gran que va ser sempre l’autor argentí. Els seus contes són plens de cites d’enciclopèdies reals i fantàstiques. Oferir cites falses era un dels seus jocs favorits: inventar-se llibres i autors, fer creure el lector que en algun lloc remot (que ell descrivia amb tota la meticulositat del món) podria llegir aqueixes paraules, sovint en un exemplar únic, o amb una peculiaritat que no es trobava en els altres exemplars d’altres edicions o fins i tot de la mateixa.

De la mateixa manera que jugava amb l’erudició, jugava amb la resta de coses. Amb la filosofia, per exemple, que era un altre dels seus jocs favorits. Considereu, per exemple aquest paràgraf de “La lotería en Babilonia”, perdoneu per la seua extensió:

“Imaginemos un primer sorteo, que dicta la muerte de un hombre. Para su cumplimiento se procede a otro sorteo, que propone (digamos) nueve ejecutores posibles. De esos ejecutores, cuatro pueden iniciar un tercer sorteo que dirá el nombre del verdugo, dos pueden reemplazar la orden adversa por una orden feliz (el encuentro de un tesoro, digamos), otro exacerbará la muerte (es decir la hará infame o la enriquecerá de torturas), otros pueden negarse a cumplirla... Tal es el esquema simbólico. En la realidad el número de sorteos es infinito. Ninguna decisión es final, todas se ramifican en otras. Los ignorantes suponen que infinitos sorteos requieren un tiempo infinito; en realidad basta con que el tiempo sea infinitamente subdivisible, como lo enseña la famosa parábola del Certamen con la Tortuga.”

Us convide a que hi penseu: realment infinits sorteigs comporten un temps infinit, o són possibles en un temps finit si el temps és infinitament subdivisible? Ens ha pres el pel Borges una vegada més? El temps, la seua real existència així com l’existència vertadera d’un món material fora de la nostra (de la seua) ment, eren problemes als quals s’enfrontava una vegada i una altra en les seus narracions. Això sí, amb un esperit ben juganer de xiquet entremaliat. Alguna vegada va dir, i això reflexa molt bé què feia Borges amb aquests problemes eterns, que s’hauria dedicat a la metafísica si no li ho haguera impedit la felicitat.

Amb aqueix món personal tan ric, no és d’estranyar que Borges fóra un individualista acèrrim, enemic de tots els moviments de masses, amb opinions polítiques ben controvertides, menystingut per igual per comunistes i feixistes. Es burlava i temia a uns i als altres. Temia i odiava sobre tot Perón. Afirmava que durant molts anys el seu primer pensament en despertar-se era un de ben lúgubre: “Perón está en el poder”. Quan en una entrevista de la revista Newsweek li preguntaren per “Isabelita” Perón, no va tenir escrúpols a afirmar: “Una pobre sustituta de Eva. También una mujer de la calle. La primera murió, pobrecita, de modo que todos dijeron que se debía encontrar una reemplazante. Las mujeres de la calle son fáciles de reemplazar”.

Borges va morir vell, als vuitanta-i-molts anys. Si penseu que a partir dels 60 va ser cec, amb una ceguesa progressiva que el perseguia des de feia temps, que era hereditària, i que ell coneixia el seu destí (a son pare ja li va passar i també al seu avi), podríeu pensar que aquell món propi es faria més i més gran, que l’autor es tancaria més i més dintre d’ell en un autisme insondable. Us equivocareu, és en aqueixos darrers anys on Borges desplega una vida pública més activa i on es converteix en aqueix personatge mediàtic tan conegut com una estrella del pop. Ell, que quan el convidaren a donar les primeres conferències, les feia llegir a un altre mentre romania darrere, es va convertir en l’autor més entrevistat, en un personatge relativament habitual en les televisions i la premsa escrita. Aquest home tímid i apocat, inútil per a les coses pràctiques de la vida es va convertir en un personatge mediàtic de primera magnitud. Una altra de les paradoxes de la seua vida.