El poble i la bicicleta

Tot atenent la petició de VK (que vol que parle de l’oratge) i seguint l’exemple de Juli Capilla, us parlaré avui de la meua afició esportiva: la bicicleta de muntanya. Fa uns anys, no molts, no haguera pogut fer res semblant: era un home de ciutat, sedentari i estressat. La bicicleta ha canviat moltes coses en mi.

Al poc de temps de tornar a viure al poble,—del qual faltava des dels dotze anys— vaig començar a eixir en bicicleta i la cosa va anar enganxant-me. Avui sóc membre d’una colla que és més que una colla. Un grup de gent ben heterogènia, d’edats (trenta-cinc el més jove i seixanta-cinc el més vell), estats de forma, ocupacions i ideologia política ben diverses. Es podria dir que fora de l’afició a la bicicleta, no res tenim en comú. La quëstió, però, és que aquesta afició s’estén i ens amara i ens va fent més iguals o més pròxims en altres coses. Fem sopars, dinars, etc. I quan ens veiem pel carrer ens alegrem d’allò més. Sembla que hem fet la mili junts.

La cosa va així: quedem a un lloc i a una hora (tres vegades per setmana) i s’acorda una ruta. Els dies són dilluns i dimecres de vesprada i dissabte de matí. Ningú ix tots tres dies; simplement saps que aquests dies a aquestes hores trobaràs algú per eixir. L’experiència ha estat magnífica, jo que no coneixia res dels voltants, em faig creus dels indrets tan bells i acollidors que hi ha a un tir de pedra de ma casa. Realment és impresionant. Imagineu-vos, teniu el cap ple de coses que us ocupen: les classes, l’article que has d’escriurre, el curs que has de preparar. Estàs tancat dins del teu cap com qui està tancat dins d’una habitació reclosida. Agafes la bicicleta, i abans de dos minuts estàs envoltat de natura més (camps de tarongers) o menys (pins, matolls, arbrets) civilitzada, i el teu cap comença a obrir-se, com s'obri l'espai i l'horitzó. Magnífic! Un luxe del qual m’he privat massa anys. (Per això —i moltes més coses—, potser, m’esgarrife quan sent parlar de PAIs i d’aeroports —espere, VK, que el de globus no haja de desfer res. Com que ho veig, quan veig que desfan els camps o les muntanyes, sent com si m'alçaren la pell a mi mateix, o quasi).

Si m’embale, crec que de tant en tant us faré la crònica de les nostres eixides de dissabte, que, òbviament, són les més llargues; amb esmorzaret (o esmorzarot) inclós. No coneixia ni els pobles del costat i ara, si em traçeu un cercle de trenta quilòmetres amb el centre al meu poble, us puc dir que em conec moltes coses, camins, fonts i dreceres inclosos; tot excepte cap al nord, on no solem anar tant per ser més pla. Però ara, la Canal de Navarrés, la Costera, la Safor i la Vall d’Albaida (a banda de la Ribera és clar) se m’han apropat com no us podeu imaginar. Si jo no havia anat mai, pràcticament, ni a Sumacàrcer, ni a Sellent; si crec que mai no havia estat a l’assut d’Antella. Si no sabia ni on eren el Riu-Rau, el Tossalet o la Torre d’en Lloris i son ací al costat!

Doneu-me una bici, un dia de sol i un cel blau, lluminós i intens i em fareu l’home més feliç. Ja us aniré contant (si es deixeu) i us aniré presentant els membres de la colla. Ah!, per cert, la meua bici és com la de la foto de dalt, però amb el quadre de l’altra foto.

Refrany: Tenir una afició hauria de ser obligació.