Bé com que ja ho heu encertat (tots) no cal esperar a demà. Així que us acabe de copiar ací el text en questió on es narra la solució.
El rei i els savis de la taula se sorprengueren. La veritat és que ells peensaven que sí que calia. Però atesa la gosadia de la concursant, decidiren que continuara parlant i que, si fracassava, ella s'ho havia buscat. Clara digué:
―La mare és la dona que du un mocador gris en el cap.
—Això és correcte —digué el rei—. Però com ho has pogut saber?
—Vos pensàveu que la pregunta escaient era: "Has alletat alguna vagada aquest xiquet?", dirigida a la dona del mocador verd. Perquè pot ser de veres que no ha deixat d'alletar el xiquet pel simple fet que mai no ha començat a alletar-lo. Qui no ha begut mai no pot deixar de beure. És això el que pensàveu?
—Sí respongueren els de la taula, una mica empipats.
—Però si sa majestat ha dit que ambdues havien respost amb la veritat, la pregunta ja no calia. Si era de veres que una havia deixat d'alletar-lo, l'única manera que ho podia dir amb veritat i que el que l'altra dona havia dit fóra de veres també és que mai no l'haguera alletat, i com que la mare sí que ho havia fet, ella no era la mare. Per tant, la mare és la dona del mocador gris. Això que "encara" no havia deixat d'alletar-lo podia despistar una mica, però no ho feia fals. En principi, no és fals que alguna vegada poguera començar a alletar-lo i poguera així, deixar de fer-ho després.
Aquesta anècdota que hauria corregut com la pòlvora i que hauria omplit les nits a vora el foc de moltes cases del regne, mai no es va conéixer, perquè ni al rei ni als savis els convenia que així fóra. Els prohibiren a les dones, sota forta amenaça, de contar-la. I Clara era massa discreta per fer-ho.
—Això és correcte —digué el rei—. Però com ho has pogut saber?
—Vos pensàveu que la pregunta escaient era: "Has alletat alguna vagada aquest xiquet?", dirigida a la dona del mocador verd. Perquè pot ser de veres que no ha deixat d'alletar el xiquet pel simple fet que mai no ha començat a alletar-lo. Qui no ha begut mai no pot deixar de beure. És això el que pensàveu?
—Sí respongueren els de la taula, una mica empipats.
—Però si sa majestat ha dit que ambdues havien respost amb la veritat, la pregunta ja no calia. Si era de veres que una havia deixat d'alletar-lo, l'única manera que ho podia dir amb veritat i que el que l'altra dona havia dit fóra de veres també és que mai no l'haguera alletat, i com que la mare sí que ho havia fet, ella no era la mare. Per tant, la mare és la dona del mocador gris. Això que "encara" no havia deixat d'alletar-lo podia despistar una mica, però no ho feia fals. En principi, no és fals que alguna vegada poguera començar a alletar-lo i poguera així, deixar de fer-ho després.
Aquesta anècdota que hauria corregut com la pòlvora i que hauria omplit les nits a vora el foc de moltes cases del regne, mai no es va conéixer, perquè ni al rei ni als savis els convenia que així fóra. Els prohibiren a les dones, sota forta amenaça, de contar-la. I Clara era massa discreta per fer-ho.
Entrades
10 comentaris:
Bé, com ha comentat Emili en el post d'abans, també l'havia encertada. Però hi havia un detall que se m'havia ocorregut: potser no ha deixat d'alletar-lo perquè és la mare de llet, la dida; en tot cas, la dida no és la mare, i la mare continuaria sent la dona del mocador gris...
Molt ben pensat, Marta. Però hi ha un problema: es diu que només la mare l'ha alletat.
Gràcies Tobies per haver propiciat que haja recuperat una bona part de la meua autoestima perduda quan fa un grapat d'anys vaig suspendre el meu primer examen de Filosofia a l'institut.
El millor de tot és que el meu professor em justificà la carabassa diguent-me que li pegava massa voltes als textos i m'aconsellà que em limitara a reproduir els seus apunts
Tu encara vas tindre sort, VK. A mi el meu professor de filosofia em va predir que suspendria tot el curs -no només de filososfia, sinó de tot- abans que jo haguera fet cap examen. I no va ser fins que vaig conèixer a Emili que no em vaig traure el prejudici que tenia per aquesta assignatura.
És veritat que alguns col·legues meus se'n passen de saberuts. N'hi ha certa tendència. Ara sabeu que el problema era d'ells i no vostre. Però no hi ha dret a que us hagen fet passar tants anys sense saber-ho. Sent vergonya, espere que aliena.
En el teu comentari al blog de Juli Capilla et referies a la Trobada d'animació lectora d'Alzira, no?
Per cert, he intentat veure el programa d'actes a la web de la Fundació però encara no hi apareix. Li preguntaré al meu amic Ricard (que cohabita al Palau Bromera) a veure si em pot dir alguna cosa.
Ah, i per la meua identitat no et preocupes, no hi ha res d'interessant: un funest inquisidor medieval que paga les seues penes pretèrites en la diària trinxera de l'aula, amb una mà l'espasa i amb l'altra la flexió verbal.
Hi ha hagut una petita confusió, em sembla, i t'he confós amb un homònim.
Doncs jo vaig tindre molt bons professors de filosofia, guarde molt bon record - i això sense comptar Bertrand Russell, de qui he llegit a trossos, però repetidament, la seua "Història de la Filosofia" des que la vaig encetar l'estiu abans d'anar a la facultat de Matemàtiques.
La veritat és que, pel que comenten VK i Marta, l'èmfasi inicial, de mètode i d'objectius, que els professors de filosofia posen en el desenvolupament i l'exercici d'un pensament lliure i crític resulta ben sovint desorientador, especialment per als alumnes que es deixen guiar per un entusiasme excessiu i comencen a "donar-li massa voltes a les coses"... Fóra bo ser més realista i dir-los als adolescents que, durant un bon grapat de temps, el millor servei que poden fer per a cultivar llur capacitat crítica és conéixer el que els intel·lectes més brillants de la història van pensar abans que ells. Això inclou, sens dubte, "empollar" una miqueta - però això no és tan greu: segur que els millors estudiants universitaris de filosofia continuen "empollant" com fan els d'altres carreres sense que això es considere cap traïció a l'"esperit" de la disciplina.
Tranquil, no patisques, a mesura que vages ensopegant amb homònims meus o jo d'ells segons es mire (a la Ribera hi ha un grapat) te n'adonaràs que som una mena de secta.
Però no cal tenir por, no som un opuscle autodestructiu, així que per ara, ni pensem immolar-nos a l'Eroski de Carcaixent, ni tirar-nos des del pont de Corbera, ni tans sols votar al PP...
"Fóra bo ser més realista i dir-los als adolescents que, durant un bon grapat de temps, el millor servei que poden fer per a cultivar llur capacitat crítica és conéixer el que els intel·lectes més brillants de la història van pensar abans que ells. Això inclou, sens dubte, "empollar" una miqueta - però això no és tan greu: segur que els millors estudiants universitaris de filosofia continuen "empollant" com fan els d'altres carreres sense que això es considere cap traïció a l'"esperit" de la disciplina".
Completament d'acord, Emili. Algun dia et comentaré que els dics als joves quan vaig als instituts i quina comparació faig amb les matemàtiques.
Publica un comentari a l'entrada