[Això és la solució al problema lògic de més avall]
Una pista per a la solució del problema podria ser allò que diuen al meu poble quan volen demostrar que la ceba és molt bona i molt sana: Qui menja ceba de viu, després de mort no tremola. Penseu que també és veritat que tots els qui mengen vedella es moren. Que ningú tremole després de mort, no li lleva veritat al fet que els que mengen ceba de vius no tremolen després de morts; d’altra banda, si tots ens morim, tots els que mengen vedella es moren, com es moren també els que no n’han menjat mai.
Si el mestre Ben Pensat diu que donarà una bola blanca a qui encerte (o una bola negra a qui no encerte), d’ací no se segueix que no puga donar-li’n una negra també a qui encerte (o una blanca a qui no encerte). El que no pot fer és no donar-li una bola blanca a qui encerte (o una negra a qui no), però si a més vol donar-li’n una negra (o blanca en l’altre cas), res (el que ha dit) no li ho impedeix. Per tant, és perfectament possible (compatible amb el que ha dit el mestre Ben Pensat) que li haja donat una bola blanca i una negra a Constantí (i el mateix hauria pogut fer amb Anselm i Baruch). I aquesta era per a mi la qüestió (la pregunta) essencial: si era possible.
Tot això té a veure amb la fal·lacia de l’afirmació del conseqüent. De la veritat del conseqüent no es pot inferir la veritat de l’antecedent. Si qui té la pallola té febre, del fet que algú tinga febre no es pot concloure que té la pallola, pot tenir qualsevol altra malatia que produeixsca febre. Si el mestre Ben Pensat ha dit que li donaria una bola blanca a qui encertara; del fet que a algú li haja donat una bola blanca no se segueix que haja encertat, doncs que podia donar-li-la igualment sense encertar. L'única cosa que no podia fer, insisteix, és no donar-li-la a qui encertara.
També té a veure amb un altre fenòmen (pragmàtic aquesta volta): tendim a interpretar les implicacions com a coimplicacions (potser pel criteri de pertinença), i tendim a pensar que si algú diu que donarà una bola blanca a qui encerte, està dient que només li la donarà si encerta.
La conclusió, per tant, és que Anselm no ha encertat, Baruch sí (com tots vosaltres dieu), i que respecte de Constantí no es pot saber si ha encertat o no.
El proper problema (que ja he pensat quin) serà més fàcil i més bonic.
Entrades
5 comentaris:
Vaja, doncs sí que era simple. Deu ser un exemple útil per a explicar la gent què significa, com s'interpreta un implicador lògic. Però mira per on, jo que sóc matemàtic i tinc un implicador lògic gravat al front (de què m'enorgullisc com si fos una cicatriu de guerra), no havia pensat en eixa possibilitat - en certa manera perquè separem molt els usos "professionals" de la lògica i els usos "comuns" de la gramàtica, de com parlem i escrivim generalment. M'apunte l'exemple: establir ponts entre la lògica formal i el llenguatge comú és tasca de filòsofs, però tal i com està la filosofia en el Batxiller (crec que té molt poques hores) ja va bé que els matemàtics ens en fem càrrec una miqueta...
Doncs, moltes gràcies per la comprensió cap a la filosofia en el batxillerat. Tant de bo molts pensaren com tu. Si la filosofia ha de fer una tasca en l'ensenyament secundari ha de ser, pense, com a incentivadora del pensament (com la matemàtica hauria de fer també).
Ah! espere que debutes aviat i que et vaja ben bé. És una feina que, si va mitjanament bé, pot ser molt gratificant, perquè hom se sent útil, que fa alguna cosa de profit.
Filosofia, Matemàtiques...a Secundària,però què em digueu del Valencià?
Quan els presentes algun problema matemàtic,algun text filosòfic o els parles d'algun filòsof,els alumnes (o almenys una part d'ells) presten atenció,possiblement,
no perquè els interesse sinó perquè són concients que no en tenen ni idea.
El seu coneixement en eixa àrea acadèmica és zero.
Però en Valencià la tasca és més dura i sobretot si comptes (com jo ) amb un alumnat valencianoparlant.
Per quÈ? Doncs perquè hi ha una bona part que encara arrossega allò de l'"això és català" i un altre grup més pragmàtic que considera que ells ja saben parlar i escriure en valencià (de fet em diuen que no han fet una altra cosa des que van nàixer).
Aleshores opinen que la teua tasca,més que d'ensenyar és de rectificar-los, corregir-los o esmenar-los. I tothom sap que no hi ha tasca més comdenada al fracàs que corregir a un adolescent (que a més a més creu que està en possessió de la veritat més absoluta).
És més plausible ensenyar a qui sap que no sap però més complicat ensenyar a qui sap (o almenys hi està convençut) que sap.
A més el fet d'explicitar-los els seus errors no serveix per a suscitar-los un major interés sinó per a qüestionar-los allò que saben (i que tenien per sòlidament sabut) sinó per enrocar-se i no voler saber més, és a dir, exposar públicament les seues vergonyes lingüístiques.
Aquests alumnes pobladors d'una neocova platoniana tenen pànic a la llum i prefereixen viure submergits en una ignorància feliç que intentar albirar una saviesa etèria que no saben si podran aprehendre.
T’entenc perfectament, VK. Tinc un text que comença així:
"La gent no té por a la ignorància, a ignorar, vull dir. Al què té por o aversió és a reconèixer la seua ignorància. Ignorar o no els té ben bé igual, allò que no poden suportar és que els ho facen notar".
I un altre que acaba així:
"Ho tenen ben fàcil, per saber si una paraula és correcta o no, han de mirar només com la usen ells. Ben fàcil. Deu ser per això que diuen que cada valencià és un filòleg, un especialista en la llengua que parla?"
Suma-los i ja ho tens: el teu problema, ben difícil de solucionar.
Vaja, doncs si que es veritat que tots els problemes pareixen fàcils una vegada saps la sol·lució, jeje.
Tens raó en que en la pràctica tendim a assimilar les implicacions a coimplicacions. De vegades supose que será una qüestió d'economia de parla, però és clar que en determinades circumstàncies porta a errors i malentessos.
Esperaré ansiós el proper problema i hi estaré més atent :)
Salutacions i gracies per entrar al meu blog.
Publica un comentari a l'entrada