Un altre problema lògic

Com vaig prometre, us penge, més avall, un altre problema lògic. Aquest n'és un dels que apareixen a un llibre meu. No diré quin llibre és per diverses raons. Una d'elles és per a que no podeu anar-hi i mirar quina és la solució (els qui coneguen el llibre, per favor que s'abstinguen de revelar-la).

Per posar-vos en context, el problema és un dels que Clara, la protagonista de la història, va haver de resoldre. I és que: El comte de Médar mor sense deixar descendència i el rei decideix fer un concurs de raonament per tal d'atorgar aquells dominis al guanyador. La gent del comtat, preocupats perquè el nou senyor no siga un malànima, acorden enviar -hi Clara, una jove timida i poqueta cosa, però desperta com pocs.

Aquest és el problema:

Allí a la sala del tron, els feien presenciar un simulacre de judici de clara inspiració salomònica. Dues dones acudien al rei perquè fera justícia. Les dues deien ser mares d'una criatura que devia tenir uns sis mesos. El rei s'adreçava a elles en aquests termes:
—És clar que una de les dues menteix. Però serà l'última mentida que us consentiré en la meua presència. No us preguntaré qui és la mare, però si descobrisc qualsevol de les dues responent una de les meues preguntes amb una falsedat, la condemnaré a passar la resta dels seus dies a la torre del meu Castell del Nord, on ni les rates volen estar pel fred que fa. Enteses?
Les dues dones responien, tristes i malhumorades, amb un ràpid moviment del cap que no gosaven alçar. Aleshores, el rei preguntava:
—La mare ha allletat aquest xiquet.
Les dues dones responien a la vegada que sí.
—Només la mare l'ha alletat? —tornava a preguntar.
I les dues tornaven a assentir.
Després s'adreçava a la dona que cobria elseu cap amb un mocador gris i li deia:
—Quant de temps fa que has deixat d'alletar aquest xiquet?
—Fa només quinze dies, majestat —repetia, tímidda, en cada representació la dona interpel·lada.
Tot seguit, el rei es dirigia a la dona que portava el mocador verd i li feia la mateixa pregunta. De la mateixa manera tímida que l'anterior, aquesta contestava:
—Jo no he deixat d'alletar-lo encara, majestat.
Aleshores, sa majestat adoptava un aire extremadament sever, les mirava amb els ulls fixos i colèrics i els deia:
—Sé que fins ara heu complit, cap de les dues no ha mentit. Però recordeu el que us he dit. Faré sols una pregunta més, però no consentiré cap mentida. Puc confiar que direu la veritat?
— Sí, majestat, direm la veritat, ho jurem! —deien compungides i a la vegada les dues dones.
Aleshores es dirigia al concursant de torn, qui, sorprés, escoltava que el rei li enastava:
—Sí, estic convençut que qualsevol de les dues dirà la veritat. Fes-la tu la pregunta, i digues-nos qui és la mare.
Només dos dels participants que encara hi restaven saberen fer la pregunta que els permetia dir qui era la mare, abans que li tocara el torn a Clara. Quan la representació es va fer per a ella, va tenir autèntiques dificultats per engolir-se les ganes de riure que sentia en veure el rei tan ficat dins del seu paper. Però quan l'escenificació es va acabar i el rei, còmicament sever, li va ordenar a ella que fera la pregunta que permetria saber qui era la mare, Clara va adoptar l'expressió més seriosa i concentrada que va poder i va dir:
—Amb el vostre permís, majestat, no faré cap pregunta, ja que no cal per tal de saber qui és la mare.

Qui és, doncs, la mare? Com us vaig dir, aquest és més fàcil. Si de cas calguera que us donara la solució, ho faré el dimarts (29).