dijous, 24 d’abril de 2008

El linxament (III)

[Comença ací]

—Bé, a les sis i mitja davant de la font —va ser l’ordre amb què concloia la seua inflamada i alcohòlica proclama el Tort de Tona en un bar de Tomeu que ja era ple de gent.
Envoltats per l’eufòria vaporosa de l’alcohol, els homes anaren eixint del bar per dirigir-se cadascú a sa casa. No dirien a les dones on anaven, agafarien pals i bastons i hi acudirien.
Eren més de trenta els homes que hi havia a les sis i mitja davant de la font. El pare de Conxeta, que s’havia acostat al poble per arreglar tots els papers, passava en aquell moment per allí. Algú el va increpar:
—Què, Vicent, vens amb nosaltres a fer justícia?
Vicent es va girar amb gest trist i amoïnat:
—Què se suposa que aneu a fer?
—Massa bé que ho saps —cridà el Tort, fent cap al grup—. Anem a donar-li al boig del fill del teu veí el que es mereix.
Vicent sabia ben bé que res del que diguera faria cap efecte en aquella turbamulta de desgavellats, però sabia també que era la seua obligació intentar-ho: —Us ho pregue, si ho feu per la meua filla i per nosaltres, no continueu, deixeu que les autoritats s’encarreguen. Penseu què passaria si us equivocareu.
—Ånem! —fou el crit que respongué al seu prec. I el grup començà a moure’s amb parsimònia. Vicent, espaordit, s’adreçà cap a la caserna de la Guàrdia Civil.
La sequedat del camí es ressentia de tanta passa com la trepitjava i bufava pols blanca; una pols que s’haderia, contumaç, al calcer i la roba, que entrava pels nassos i ressecava les goles ja seques. Una pols que aixugava la suor dels rostres vermells i els feia blancs, com si de pintura de guerra es tractara. Poc a poc, les passes havian aconseguit acompassar-se i sonaven juntes en un ritme sever i cadenciós. Algunes converses, ben poques, tenien lloc entre els mebres de grup, però cada vegada eren menys i aviat s’extingiren. Semblava com si tots s’hagueren concentrat en el soroll de les seues passes i sentiren com si aquest soroll fóra el que els portava. Les mirades anaven fixes cap a davant del camí, com intentant albirar el lloc on el so de les seues passes i el núvol de pols blanca —que més que seguir-los, semblava espentar-los— els conduïa.
Cadascú, en silenci, anava donant-se més i més raons per al que anava a fer i les boques anàven serrant-se a mesura que els pensaments progressaven. Si algú abraçava algun dubte, el llançava ràpidament del seu cap com un pecat. I per si de cas ell no era prou, la veu del Tort tronava oportuna i redemptora:
—No patiu, anem a fer justicia.

***