diumenge, 27 d’abril de 2008

El linxament (IV i final)

Batiste els va veure arribar per l’oest, pel Camí dels Baladres. El sol roig de ponent a la seua esquena els donava un aspecte encara més sinistre. Una pols, ara rogenca, els seguia, difuminava les sil·luetes i els atorgava un aspecte fantasmal, diabòlic. Feien por, la por de la massa que es mou cega. Batiste sabia que la massa és com un cos sense cervell capaç de fer el que no faria cap dels individus que la constitueixen. Va recular i va entrar a casa. En creuar-se amb la seua dona, va dir només:
—Ja estan ací —i va córrer escales amunt a la cerca del seu fill.
—Corre!, corre tant com pugues i amagat pels bancals!
Agruntsat-se, si cal més frenèticament, Batsitet es va negar:
—Ja li he dit, pare, que no pense anar enlloc.
Batiste va intentar aixecar-lo, per la força, de l’agrunsadora. L’agafava de ls canells i estirava tot el que podia, però el cabut del seu fill es feia arrere i afermava els peus a terra i no aconseguia moure’l. Quan les forces el van abandonar, va caure de genolls a terra, sense alé.
A penes va poder respirar, va baixar com un esperitat i va eixir a la porta de casa. Carme ja era allí, plorava, implorava i s’axugava la cara amb el devantal.
—Ai, Mare de Déu!, Batiste, que ens el maten —li va dir al seu marit.
—Ves a la cuina i no ixques per res del món! —li va ordenar Batiste.
La gentada ja era ben a prop. Batiste, caminava amunt i avall davant de l’entrada. Volia pensar i no podia i quan més volia poder pensar, més nerviós es posava. Pensava en què podia agafar per defensar el seu fill. Després pensava que cap arma podia aturar aquella massa enfollida. Només la paraula podria fer alguna cosa, si és que quelcom podia. Però què dir? Com fer que l’escoltaren?
Els homes ja eren a pocs metres. Batiste els va eixir al davant. Com que ningú no s’aturava, ell reculava, fins que arribaren a la porta.
—No feu ni un pas més —cridà amb els ulls fixos, plens de ràbia i de por—. Si voleu entrar, primer m’haureu de matar a mi.
D’una espenta, el tombaren. Entraren uns quants i tragueren en l’aire el pobre Batistet, que, atemorit, cridava la seua innocència. El deixaren caure en terra com un sac i cadascú començà a colpejar-lo amb allò que duia. Carme, que havia desobeït el seu marit i contemplava l’escena, cridava enfollida. Batiste intentava trencar el cercle a punyades i sols aconseguia que el llançaren a terra a cada intent. Al cap duns minuts, Batistet era un esquinçall sangonós i sense vida que jeia als peus dels seus pares. La turbamulta desapareixia entre dues claroretes tan parsimoniosament com havia arribat. Pel camí contrari venia, sense pressa, la parella de la Guàrdia Civil.

***

Quan, al bar de Tomeu, el Tort de Tona va saber que havien trobat el senyor Segarra penjat d’un garrofer i amb una nota en la qual reconeixia ser qui havia violat i mort Conxeta, va exclamar:
—Recollons, quin fill de puta! Que bé ens va enganyar a tots el farmacèutic dels collons —va escurar el got de cassalla, va fer un esclafit amb la llengua— Envide! —va dir, i va tirar el sis d’espases.