dimecres, 2 d’abril de 2008

L'home i l'arbre (I)



Un home tenia un arbre, un arbre que havia sigut del seu pare i abans del seu avi. L’arbre havia estat sempre allí, a l’esplanada de davant de la casa, prop del pou. Era gran i alt. Multitud de petites fulles el vestien cada primavera i cada tardor se’n despullava per fer-li fron més estoicament a l’hivern. Durant els estius oferia una ombra fresca que li plantava cara a la xafogor ardent del ple migdia. Quantes vegades no havia fet l’home una becaina dins d’aquell cercle protector i amable! La soca, robusta i maternal, quantes vegades no li havia servit de capçal o respatller acollidor? La brossa que l’envoltava, feia de matalàs fresc i olorós que li servia de viàtic per a submergir-se en la son. Els ocells, que a les branques cercaven també la frescor i el reguard, el trasportaven amb els seus cants, amb els seus armoniosos xiulets; l’acaronaven amb les seues veus melodioses i l’ajudaven a dormir en pau.

Qauantes vegades no havien jugat els seus dos fills a enfilar-se dalt del creuer i després més a munt, compartint amb els nius dels ocells la protecció de les seues branques i el seu fullam. Quantes vegades no havien sigut indis i vaquers, policies i lladres i tantes coses més dins d’ell o al seu voltant. El seu tronc pacient havia servit de testimoni de cadascun dels seus amors. Diversos eren els cors que l’un i l’altre hi havien gravat amb la seguretat que era el definitiu, que l’amor que expressava duraria per sempre. Amb quin goig i quina cura no dibuixaven amb la navalla el nom de l’estimada sobre l’escorça. Esculpien cors sobre el tronc de l’arbre com si els tatuaren en la seua pell i amb la mateixa intenció de pervivència. I l’arbre tot ho acollia i de tot donava testimoni mut. Quantes vegades no s’havien engronsat l’un a l’altre o cadascun tot sol en l’engronsadora que hi havia penjada d’una de les seues branques. Era un cabàs d’espart lligat amb una corda de cada ansa, però era ben efectiva i era una de les poques coses que son pare els havia fet mai.

Quantes vegades no havia estés la seua dona les camises de l’home —blanques, que feien mal a la vista quan el sol s’hi reflectia— en la corda que unia el tronc de l’arbre a la volta del pou. Allí, sota l’arbre, l’aigua de la roba, en caure, mullava la terra fresca i feia sorgir la brossa que no es donava fora de la seua ombra. Hivern i estiu uns vents i uns altres eixugaven la roba i l’omplien dels subtils perfums del camp. Quantes vegades, els gossos successius de la casa no havien soterrat mil tresors ignots al seu recer, entre les seues arrels nervudes. Quantes altres vegades no havien fet enfilar-se-hi un gat espantat i l’havien fet romandre allà dalt durant hores i hores.

L’arbre havia estat sempre allí. Parlava amb la veu dels ocells quan els vents estaven en calma i amb el remor de les seues fulles quan bufaven els vents. Altres vegades, com certs dies d’hivern, romania silenciós, taciturn, com qui té uns pensaments ben fondos, pensaments de terra i d’arrels. En alguna ocasió, ben esparça, havia emés un gemec en trencar-li el vent esvalotat alguna branca. En general, parlava amb veu cadenciosa i monòtona de vent i d’ocells, una veu sense sense estridències que s’havia integrat perfectament en l’entorn i era una part més del paisastge.

2 comentaris:

Migpartit ha dit...

El servei que ens fa un vell -que ho és- arbre! Bon conte, que m'ha evocat infància i un poema de Lluís Roda (que, a l'ensems, em porta xiquesa al magí i la memòria):

LA GARROFERA es retorç
En totes direccions
Com si volguera alçar el vol
Ancorada a terra,
Sembla moure's en dues direccions.
És la seua tragèdia? El seu vell dolor?
Voldria enlairar-se i anar-se'n,
Però no vol abandonar-se.
L'esforç la consumeix, la buida per dins.
La roseguen els insectes; fa llum.
Fóra, potser, una garrofera com la dels llibres de fades...
Hi clave la mà per indagar el tresor
Del ventre buit
I trobe una ampolla de plàstic,
Dins del tronc, sense missatge.
I sent dolor, com ella, pel nàufrag i pel naufragi.

[Dins de 'De l'ànima']
[Al mateix llibre, altre més llarg dedicat a una olivera]

Una abraçada.
Salut.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies, Migpartit, pel poema de Luuís. Només és mig conte i tranquil que ja ho espatllaré amb l'altra meitat.