dimarts, 15 d’abril de 2008

Solució al vuitè problema lògic


Aquest problema vol il·lustrar de manera punyent la diferència entre semàntica i pragmàtica. És a dir, i pel que fa ara a la qüestió: la diferència que hi ha entre el que és correcte i escaient dir i el que és veritat. Que no siga escaient o correcte dir una cosa no la fa, per si mateix, falsa. Si la lectura de la solució us produeix enuig, això serà un indici clar que ho he aconseguit.

Anem a poc a poc, però. Com que el quid és a l’asserció 2), examinem primer les altres dues. 1), “O sóc Ben Pensat o no sóc Mal Pensat”, podria haver estat dit, tant per B.P com per M.P. Recordeu, una disjunció és vertadera si és vertader algun dels disjunts (o ho son tots). Pe tant, si ho diu B.P. és vertader —ell és B.P i no és M.P— i ell sempre diu la veritat.. Si ho diera M.P., seria fals i, com que ell sempre diu falsedats, podria dir-ho perfectament.

Pel que fa a 3), “Crec que Ciceró era un gran orador i que Tuli no ho era”, el que és rellevant és si qui ho diu ho creu, i no si el contingut de la creença és vertader o fals (o fins i tot contradictori). Hom pot creure coses falses o contradictòries, i si diem que ho creu, direm la veritat.

L’asserció que decideix la qüestió és, aleshores 3), “O tinc quinze anys o dic la veritat” i ací ve allò. Primer una mica d’introducció. Imagineu que porteu un paquet de cigarrets a la butxaca, posem que al paquet hi resten 13 cigarrets i que vosaltres ho sabeu. Algú, pel carrer, us diu “Tens un cigarret?”, si li contestareu que no, dirieu la veritat? Si aneu a un lloc on algú a la porta diu “Si no tens dihuit anys, no pots entrar” i vosaltres en teniu vint-i-cinc, enteneu que no podeu entrar? Qui fa l’asserció 2) no diu que tinga quinze anys d’edat (és a dir, en total), diu, només, que té quinze anys; té quinze anys i més, com tu tens un cigarret i més també. Si tens 459 euros al banc, no en tens vint?

Per tant 2) és veritat. Així, M.P no podria dir-ho, perquè diria una cosa vertadera (una part de la disjunció, almenys, seria vertadera). Però no hi ha cap problema en que B.P fera aquestes tres assercions, totes podrien ser vertaderes.

La resposta correcta per tant és la que va donar...

Constantí: Ho podia dir Ben Pensat.

8 comentaris:

Aristófanes ha dit...

Pues sí, lo has conseguido: todavía estoy mosqueado, así que debe de haber quedado clara la diferencia entre semántica y pragmática.

De todas formas, sigue sin gustarme lo de "o tal o tal", me sobra la primera o. Si están las dos yo me confundo y pienso que se está excluyendo la opción de que las dos sean verdaderas (vamos, que no es lo mismo decir "quiero un coche o una moto" que decir "o quiero un coche o quiero una moto").

Dichosos pragmático-pragmatistas-pragmaloquesiga...voy a fundar el movimiento por la utilización normalizada del lenguaje formal, a ver si así evito estos líos.

Emili Morant ha dit...

Tobies: crec que més o menys com Aristòfanes, he estat víctima d'una excessiva fidelitat al que m'ensenyaren en les classes de lògica formal al batxiller. He considerat "O... o..." com una disjunció exclusiva - i en la línia del que dius, aquesta interpretació és més prop de la lògica formal que de l'ús corrent (pragmàtica?) que fem de les expressions. En matemàtiques, per exemple, a penes hi ha disjuncions exclusives, en comparació a les inclusives, no és una distinció massa present en les nostres explicacions/demostracions.

Vista Parcial ha dit...

Si he emprat "o...o..", ha sigut, potser, per un excés de precisió gramatical. En el fons crec que, en realitat, no hi ha disjuncions exclusives, que el que pot ser exclusiu són els fets (per incompatibles). Imaginat que algú et dir "Si be botes més de 1'40 d'alçada o bé botes més de 4'50 de llargària, et done 20 euros". Si fas les dues coses, no t'haurà de donar els 20 euros?. Ja sé que els fets ací no són incompatibles, però, és clar que si foren incompatibles, no podries fer-los els dos. Però no pot negar-te els diners excusant-se en el fet que has fet les dues coses.

Vista Parcial ha dit...

I, per cert, tampoc tu pots reclamar-li'n 40.

Aristófanes ha dit...

Uhm...

"Quiero contratar o un ingeniero o una ingeniera" No son hechos incompatibles contratar a un ingeniero y a una ingeniera, pero dicho así parece que sólo hay un puesto libre. Si fuera "quiero contratar un ingeniero o una ingeniera" parece que está dispuesto a contratar a los dos -tal vez sea sólo una cuestión de contratar primero uno u otra o algo así.

El ejemplo no me gusta ni siquiera a mí, pero buscaré casos de disyunciones exclusivas. En mátemáticas sí que son frecuentes, creo que todos conocemos las ecuaciones aquellas que se resolvian con +-b x \/b*2 x 4ac / 2a...dan dos posibles resultados, pero no los dos a la vez. En ese caso el hecho de que sea un resultado es incompatible con el hecho de que sea el otro, pero yo creo que hay casos de disyunciones exclusivas.

Seguiré buscando, a ver si hay alguna en los cajones. Y por si acaso, preguntaré para que quede bien claro antes de ponerme a saltar por ahí, que nunca se sabe...

Vista Parcial ha dit...

Mira, Aristófanes, sí que hi ha una disjuncióexclusiva que se sol representar amb el disjunctor subratllat. Jo mateix he fet ús d'aquest recurs en algun article. Mira't per exemple "Conocer las respuestas". Però en aquell cas, almenys s'empra per tal d'estipular que només una de les opcions pot ser vertadera.
El que vull dir és que la disjunció del llenguatge ordinari no té perquè ser-ho i, en qualsevol cas, jo no pretenia fer una disjunció exclusiva en emprar "o...o...". Dit d'una altra manera: que siga B.P i no siga M.P., no fa fals que o siga B.P. o n.o siga M.P.
En la versió castellana del problema Gettier es diu "O Jones té un Ford o Brown és a Barcelona", quan no és vol cap exclusivitat entre les dues opcions.
Si la discusió és merament terminológica, a partir d'ara, em limitaré a posar una sola o i evitaré confusions.

Aristófanes ha dit...

El problema que tengo es que no sé si es una discusión terminológica o si hay algo importante en esto de la disyunción. Me pasa a menudo esto de que se me suelte algún cable y se me quede la cabeza echando chispas sin saber por qué. Pensando en Gettier y las discusiones que teníamos con sus casos, igual el problema lo tengo con el lenguaje ordinario y no es otra cosa.


Y bueno, agradezco la respuesta, pero ¿dónde puedo encontrar el artículo "conocer las respuestas"?

Vista Parcial ha dit...

Conocer las respuestas", Teorema, XVIII/2(1999): 63-76.


Pots descarregar-te'l de:
http://sammelpunkt.philo.at:8080/1240/