El linxament (II)

[Comença ací]

En conéixer la notícia de l’esgarrifosa mort de Conxeta, Carme havia anat al poble a llogar la capelleta de la Mare de Déu dels Dolors. Li havia encés un ciri i, neguitosa, li havia pregat pel seu fill:
—Tu que ets mare i saps què és patir per un fill, fes que no haja de passar jo per on vas passar tu. Guarda’m a Batistet, protegeix-lo. Tu saps que és un beneït, una ànima càndida, incapaç de fer-li mal a ningú. Ja li diguem son pare i jo que vaja a passar una temporadeta a València, a casa de sa tia, però és tan cabut! Ai, Mare de Déu!, jo no sé què passarà, però, fes-ho pel teu fill, per qui tant patires, lliura-me’l de la còlera dels destarotats venjatius.
Batiste pare va entrar amb el cap cot, la cara seriosa, gairebé compungida i els nervis tensos.
—On és?
—És dalt, a la cambra, no sents com s’agrunsa? Està així tot el matí. No ha volgut esmorzar ni eixir de casa. I encara com que no vol eixir! Per aquesta banda hem de donar les gràcies.
L’home va pujar a la cambra.
Batistet s’agrunsava frenètic. El seu rostre, desencaixat, estava amerat de llàgrimes i mocs que s’apartava amb la mà. La seua mirada feia por, perduda i fixa en algun lloc indefinit. Havia estat així des que s’havia assabentat que havien trobat Conxeta morta. Son pare es va plantar davant seu, va posar la mà al braç de de l’agrunsadora i la va detenir. Batistet va alçar els ulls i el va mirar interrogant.
—Te n’has d’anar, fill. És precís que te’n vages.
—Per què?, pare —respongué Batistet amb aquella veu dificultosa i entrebancada que tenia—, per què me n’he d’anar?
Son pare no sabia què dir. Qualsevol cosa que diguera li faria mal i era ben dubtós que aconseguira cap efecte. Va agafar una cadira baixa de boga i va seure davant del seu fill.
—Mira, fill, jo sé que tu t’estimaves molt Conxeta i que ets incapaç d’haver-li fet cap mal. Però la gent no ho sap això, o no ho vol saber. Han mort Conxeta, l’han forçada, i ells volen venjança. Com que tu sempre anaves amb ella, poden pensar que has sigut tu i et poden fer mal.
A mesura que escoltava les paraules de son pare, els ulls i la boca de Batistet anaven obrint-se, fins que van adoptar un gest completament desgavellat i rídicul, que era el que ara tenia, quan son pare el mirava. Esborronat de veure’l, Batiste el va abraçar, mentre, amb llàgrimes als ulls, li repetia a cau d’orella, una vegada i una altra, que se’n anaren a València a casa de la tia Empar.
—I jo sóc el que no està bé del cap? Com poden pensar això? —pogué dir Batistet, després d’un silenci llarg—. No, no me n’aniré. Jo no he fet res. I, a més, vull veure Conxeta abans que la soterren. Jo no he fet mal a ningú, no tinc per què fugir —va repetir, tossut, en la seua elemental concepció de la justícia.
Batistet i Conxeta havien anat sempre junts i feien una parella desgavellada, grotesca. Batistet tenia vint-i-tres anys, era alt i desgarbat, de moviments feixucs. La seua cara era basta i ossuda, d’ulls separats i menuts, i una boca gran de llavis carnosos, una mica penjollós el jussà. Conxeta tenia dotze anys, era una nena bonica i graciosa, plena de dolçor i d’enginy. Jugaven sempre junts pels camps que envoltaven les cases dels seus pares, que vivien fora del poble. L’apreci era gran i mutu i Batistet tenia tal admiració per Conxeta que haguera sigut capaç de matar a qui intentara fer-li el menor dany.
Tots deien que allò acabaria malament, que no estava bé que un xicot tan gran anara amb una xiqueta tan menuda pels camps. Quan trobaren Conxeta violada i morta, ningú no va dubtar, era com una profecia que, a la fi, desgraciadament i per la imprudència dels pares, s’acomplia.