Tan pacífc era l’arbre, tant formava part d’aquell indret, que ningú no era gaire conscient de la seua existència. L’arbre havia estat sempre allí, fent totes les funcions que li pertoquen a un arbre que hi ha davant de l’esplanada d’una casa, però ningú era conscient del tot de la seua presència. El veien sí, i el feien servir. Però era per a tots com el sol o com l’aire, que banya la nostra pell o l’acaricia, però no reparem en la seua presència constant i necessària. L’arbre era per a tots com l’aire que respiraven, una cosa en la que no paraven esment, ni de la que tenien cura. Ningú recordava haver-lo vist esporgar mai, ningú no recordava haver-lo tractat de cap plaga.
L’arbre era una part més de la casa, com el pou o la porxada, com el vent que agranava les teules i l’esplanada o la pluja que donava saó als camps i aigua al pou. L’arbre havia estat allí i allí romania. Va romandre quan els fills de l’home anaren a ciutat i vingueren a visitar-lo amb visites més infreqüents cada vegada. Va romandre quan la seua dona es va fugar amb aquell representant de màquines de cosir que va estar hostatjat a la fonda del poble una temporada i que li va dir alguna paraula tendra i li va fer notar que existia, que era viva i que mereixia una altra vida o simplement la vida. Va romandre quan va morir l’últim rocí que va tenir abans de comprar el tractor. Va romandre com romania el pou (ara gairebé sense aigua) i l’esplanada.
Un dia del més d’abri, l’home es va despertar esverat. El sol ja i·luminava amb claredat totes les coses, i un presentiment, un mal auguri, el corprenia. Suava, atabalat, rondava la casa sense saber que li ocorria ni què era el que estava cercant. Alguna cosa estranya omplia l’ambient. Una calma sorda amarava com el sol totes les estances. Es va vestir, es va rentar la cara i va eixir fora. Sense saber on anava, va mamprendre el camí que portava a altres cases i al poble. Els canyars de les vores verdejaven amb força i relluïen amb el contacte del sol del matí. El remor de l’aigua de les sèquies havia trencat aquella calma que l’atabalava i li donava testimoni de vida. De sobte, els cants dels ocells feren que s’esborronara. Es va aturar, va alçar la vista cap a les copes dels arbres que guardaven el camí. Petites fulles començaven a vestir les branques nues fins ara.
Va començar a córrer cap a casa. El cor li bategava amb força dins del pit i sentia el pols a la gola. La gola la tenia seca i li costava respirar, però no va minorar la seua carrera. De lluny ja ho va veure, però necessitava confirmar-ho de prop. Allí estava el seu arbre. Però no hi cantaven els ocells ni hi havia petites fulles que començaren a obrir-se a la vida. L’arbre era un cadàver de branquetes grises i trencadisses que no havien aconsguit despertar a la vida després del son de l’hivern. L’home es va agenollar davant de l’arbre, es va abraçar a la seua soca i va plorar per primera vegada des que va morir son pare.
Entrades
4 comentaris:
Como jardinero aficionado, he de decir que me ha dolido el final de esta historia. Me hago cargo de la cantidad de metáforas y sentidos implícitos que tiene (que quiere decir que me doy cuenta de que hay algo, no que me entere de qué es ese algo), pero vaya...no me ha gustado nada esta forma de empezar el día.
¿Qué fue de las historias aquellas de florecillas primaverales? ¿No son más adecuadas para esta época?
A fin de cuentas, los árboles sólo necesitan un poco de agua para resucitar después de incendios y heladas, igual deberíamos aprender de ellos...
Doncs a mi m'ha agradat molt aquesta història. De fet, em recorda a la història del "Tió", una tradició catalana pagana. La història diu que en una caseta, en un bosc, vivia un llenyatarie amb els seus fills. Els xiquets sempre jugaven al voltant de l'arbre, s'hi adormien a l'ombra de les fulles, hi pujaven per a jugar. Un hivern dur i cru, que es va acabar la llenya i els arbres del voltant, el llenyataire es va adonar que l'únic que tenien per a escalfar-se era l'arbre. Els xiquets anaren corrent cap al seu arbre, per a defensar-lo. No volien que son pare el tallara. El llenyataire, trist, no va veure més remei que acabar amb aquell arbre tan estimat, o moririen de fred. I els xiquets ploraven. I es diu que més tard, quan el primer tronc d'aquell arbre començà a cremar a la xemeneia, en agraïment per haver jugat tant amb ell i haver-li fet passar tan bones estones, l'arbre començà a donar-los als xiquets tot de regals des de la llar estant. I per això la nit de nadal cada any es fa "cagar" al tió, i el tió dóna regals als xiquets.
Oh, és una història tan bonica que sempre que la conte -oralment o per escrit- m'emocione i se'm fa un nus a la gola...
Sí, sí que és bonica. No la coneixia. Tot i que coneixia el costum de fer cagar el tió. No en sabia l'orígen.
A mi també m'ha agradat la historia :)
I no pense que l'hajes malvarat ;)
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada