Problema lògic (17): Marcians i germans

Un dia, davant d'Anselm, Baruch i Constantí, aparegué un dels dos germans, Ben Pensat o Mal pensat, no se sap qui —recordeu que són bessons idèntics— i va dir:

—Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat.

Els tres deixebles de Ben Pensat romangueren una bona estona discutint qui era qui havia parlat. Constantí deia que era el seu mestre (qui sempre diu la veritat). Els altres dos deien que només Mal Pensat, qui sempre menteix, podia dir això.
Qui tenia raó? Qui podia ser?

Per tal de facilitar-vos les coses, ací teniu totes les possibilitats. Basta que contesteu amb la lletra que encapçala la resposta que trieu:

a) Ben Pensat
b) Mal Pensat
c) Qualsevol dels dos
d) Cap dels dos

I si en comptes de "Si sóc un marcià, aleshores sóc Ben Pensat", hagués dit "Si sóc un marcià, aleshores sóc Mal Pensat", quina seria aleshores la resposta?

El rectangle

És un rectangle d’apenes sis metres per dos i mig. El sostenen parets ben altes que l’enclaustren. A més, uns fils de la llum el travessen. I tanmateix, m’agrada seure davall per les nits a veure quantes estrelles hi caben.

M'he fet intolerant

Note que m’he fet intolerant. Intolerant amb els prepotents, amb els dèspotes, amb els pocasolta petulants. M’he fet intolerant amb els que no escolten, amb els que no dialoguen ni estan disposats a dialogar; amb aquells que ataquen la persona perquè no saben com atacar els seus arguments. Intolerant amb els que no mostren un respeste autèntic pels altres, sense distincions interessades; amb els qui, des de la seua supèrbia, parlen d’una manera o una altra segons a qui. M’he fet intolerant amb aquells que prenen els vots com una patent de cors, amb els que es creuen amb el dret de fer valdre la seua santa voluntat sense tenir en compte els altres. M’he fet intolerant amb els qui fan del servei públic un autoservei (ben fornit). M’he fet intolerant amb...

Sí, note que m’he fet intolerant, el problema és que crec que m’he fet intolerant amb els que sempre ho hauria d’haver sigut.

En fi, bon Nadal!

Molt agraït

Vull aprofitar aquest post per donar-vos les gràcies a tots els que viguéreu a la presentació, que en fóreu molts. Més persones que cadires, caram! No sé quants seríem, però de segur que ens acostàrem al centenar. Moltes gràcies, moltes gràcies a tots, a la família, als amic, als companys de la colla "bicicletera", als coneguts, als saludats, als desconeguts..., a tots.

Gràcies a Joan Ramon, a Gustau i a Xavier, per aquells parlaments de luxe que en algun moment aconseguiren enrojolar-me. (Una mica exagerats, no?).

Gràcies a qui es desplaçàreu tans quilòmetres per assistir-hi. Gràcies als amics blogaires Emili, Kirikú, Marta, Ricard i Urbà que m'honoraren amb la seua presència i (que llevat del cas de Ricard que va venir d'incògnit, supose que per timidesa), em donaren el gust de poder conversar (almenys una miqueta) amb ells.

En fi gràcies a tots haver-me acompanyat i haver-ho fet d'aquella manera tan grata.


PS: Lamente no poder posar ara cap foto. N'hi ha, però jo no en tinc ara cap.

La invitació a la presentació

Com que ja és el proper divendres, us pose ací la invitació a la presentació de "Idees i paraules", al meu poble. Sempre em fa il·lsusió presentar els meus llibres al poble, però, en aquest cas, potser encara més.

A més, és la primera vegada que em passa que, a l'hora de la presentació, ja conec algunes reaccions sobre el llibre, que ja no vaig a cegues. Ha estat sorprenent; açò dels blogs és tota una altra història, que introdueix agilitat a totes les coses. A hores d'ara ja he llegit tres comentaris sobre el llibre en diferents blogs. Són (per ordre d'aparició) els d'Urbà Lozano, el d'Enric Balaguer i el de Manel Alonso, i, caram!, després d'això crec que em posaré nerviós a l'hora de presentar-lo.

Us espere a tots i m'alegraré de veure els que vingueu.

Pressa i etiquetes

He “revisitat” el meu text “Embalsamadors de pensaments” i els comentaris que aleshores em féreu alguns de vosaltres, i he vist que necessitava de compleció per tal d’evitar algun malentés.

Crec, cada vegada estic més convençut malgrat tot, que la filosofia (com tantes altres activitats intel·lectuals) ha de ser una tasca pausada, lenta, silenciosa i anònima en el seu procés. Crec que allò que deia Wittgenstein que la salutació entre els filòsofs havia de ser “Pren-te el teu temps” és un consell que mai no serà suficientment valorat. El pensament necessita temps, intimitat. És un procés que requereix quietud i la soledat —la reclusió calma— , tot i que aquesta no ha de ser necessàriament individual. Les idess cal pastar-le i repastar-les, sempre amb el convenciment que mai no estaran acabades de pastar del tot. (Per això el menysteniment socràtic a l’escriptura, que atrapa i fixa el pensament impossibilitatnt el seu procés de revisió i reconstrucció constant. “Pensament escrit, pensament mort”, sembla que creia). El diàleg íntim és un igredient necessari que ha d’aportar contrast i possibilitats. Per tal de fer això de la manera més profitosa possible, cal fugir dels constrenyiments, dels prejudicis i concepcions prèvies que posen vies inevitables, vies que guien de manera fixa en una sola direcció.

La reflexió, com a procés i en els seus primers estadis és incompatible amb l’àgora. La reflexió, en tots els seus moments és incompatible amb la pressa amb la voràgine del món (industrialitzat, informatitzat i medàtic). “la pressa és mala consellera” diuen, i el món té pressa, com més va més.

I és un símptoma d’això, crec jo, l’ànsia d’etiquetar, d’encasellar de catal·logar. Tot i que aquests recursos poden ser útils per a la síntesi i per a fer mapes del terreny que hom xafa, solen aprofitar ben sovint (jo diria “aprofiten més bé”), per al arxivament, per a l’abandó dins del calaix del pensament; per no tornar-ho a pensar. Pensar ha de ser repensar, i el problema és que sovint les etiquetes serveixen per no tornar a pensar la cosa i per fer veure als altres (sovint de manera injusta) que això ja ha estat pensat; pensat i superat. Quantes voltes, en filosofia ens trobem amb aquells que menystenen les nostres cabòries amb un “Això ja està superat!”, exclamació o exabrupte que, si no t’afermes bé en els teus dubtes, resulta tan i tan descoratjador. Cada “superació”, em fa l’efecte, és un pas més cap al dogmatisme.

Les etiquetes són com les vies de les quals parlava, però solen ser també vies mortes, en desús, que ja no porten enlloc. I no porten perquè hom, batejant-les i catalogant-les, les ha mortes. De vegades pense que la gent som més amants dels mots que no de les idees i que, de vegades també, el nom mata la idea i la substitueix, que justament li posem un nom per matar la idea. És veritat que sembla que anomenar és concretar, cosificar i, en conseqüencia, fer a la cosa (la idea, el pensament) capaç de ser tractada, usada, sistematitzada. En facilita l’ús, i concentra el esforços. I en una societat que té pressa, això és una bona cosa, perquè estalvia el temps de haver de pensar-ho tot cada volta. Ah!, però cal repensar de tant en tant i ací rau l’error.

Que el nom i la pressa no ens amaguen la idea, això és la reivindicació que vull fer.

I tot això ho dic jo, que escric i que sóc impacient de mena! Encara com que no m’agraden massa les etiquetes, crec!

Retrat de família (7)

Com que ja feia temps que no en posava cap, ací teniu un nou retrat de família. Qui és avui el personatge del retrat? Crec que és ben fàcil. Atenció amb les possibles solucions!


La filla de la germana de ma mare
és cosina d’aquest d’ací.
Ell no és germà meu,
però de ma mare també és fill.

Precàstig

A la revista Analysis, una revista que és caracteritza per publicar articles de filosofia breus que tracten qüestions específiques i que generen debat (filosòfic, és clar), van aparèixer, ara fa un any, una sèrie d’articles sobre un tema que m’interessa. Ja veus quines coses m’interessen!

Per tal de posar-vos en context, us diré que jo em considere un compatibilista pel que fa a la llibertat i la responsabilitat moral. El compatibilisme és la posició que manté que el determinisme és compatible amb la llibertat i la responsabilitat moral. El determinisme és la posició que diu que si tinguérem una descripció completa de l’univers en un determinat moment i coneixérem totes les lleis de la natura, podríem predir l’estat de l’univers en qualsevol moment posterior.

Ja sé que defensar el determinisme té mala premsa. A mi tots els meus estudiants m’ho recriminen i volen salvar-me. El problema és que jo no crec el que vull o el que em convé, sino allò que considere veritat (com tots, pense jo, no?).

Bé deixem ara això i anem al debat d’Analysis. La qüestió és aquesta, Segons Saul Smilansky, el compatibilisme, atés que manté que el fet que les nostres accions estiguen determinades no fa que no se’ns puga alabar o culpar per elles —ja que continuen sent lliures—,comportaria la següent paradoxa. Si tinguérem una capacitat de predicció perfecta, seria permissible (i potser fins i tot obligatori) castigar els criminals de bestreta, precastigar-los.

Això, és una paradoxa perquè sembla de sentit comú que no es pot castigar l’innocent, i qui no ha comés un crim (encara) ho és. Sembla de sentit comú que deguem respecte a les persones i que hem donar-los l’oportunitat de canviar d’idea. El problema, diu Smilansky, és que segons el determinisme, no pot haver-hi tal canvi, i, si tenim aquella capacitat de predicció, sabem que aquest no existirà.

Bé, que en penseu? Crec que és un bon tema de debat. Jo tinc la meua opinió, però us convide a dir la vostra. Goseu?

Presentació de "Idees i paraules"

Com que encara és prompte, us ho hauré de recordar més endavant, però us ho anuncie ara ja. El dia 12 de desembre, vivendres i vespra de Santa Llúcia (fira del meu poble), a les 20 h. i al Musical, presentarem Idees i paraules al meu poble. Esteu tots convidats (que no obligats).

Una altra coseta que em fa comboi. Avui en el Quadern de El País ha eixit ja la primera (petita) ressenya. Encara no està (gairebé) el llibre a les llibreries i ja ha eixit una primera nota. El Servei de Publicacions de la Universitat es mou. La veritat és que estan fent-ho molt bé.

Triple celebració

Aquest és el post número cent d'aquest blog, que el dia 16 va complir un any i, per si fóra poc, avui el meu llibre Idees i paraules ha arribat a la primera llibreria (al meu poble).

Sis coses sense importància que et fan feliç

Em passa com a Urbà, que no m'agraden aquelles rodes epistolars en les quals has d'enviar no sé qué a no sé quants. Però m'ho proposa el mateix Urbà i amb un compliment tal (ser un filòsof a qui se li entén el que diu) que no he pogut negar-me.

De tota manera, i abans de procedir, no puc estar-me de dir que el títol de la proposta és una contradictio in terminis. Potser és deformació de filòsof, però pense que si són coses que et fan feliç no poden ser (per això mateix) coses sense importància. Ja ho he dit! Ho sent, no ho he pogut evitar.

El que no faré és encolomar el tràngol a ningú.

I ara ací van (no necessàriament en aquest ordre).

1) Eixir en bicicleta dissabtes.
2) L'esmorzar dels dissabtes quan eixim en bicicleta.
3) Tenir (tots) els meus fills asseguts a taula.
4) Llegir al tren.
5) Eixir d'excursió amb la meua dona.
6) Conèixer en persona algun blogaire que ja considerava amic.

Pausa

Per cert, supose que estaré alguns dies sense actualitzar el bloc. A més de la feina ordinària, que darrerament ha crescut, aquests dies estaré bastant embolicat. Si voleu saber-ne la raó, podeu fer clic damunt d'aquest enllaç:

http://www.uv.es/phronesi/symposium2008/.

Confirmat

M'ho acaba de confirmar Vicent Alonso. Enric Sòria i Sam Abrams han acceptat. El mateix Vicent ja havia acceptat abans i es va oferir a fer les gestions amb els altres. Enguany la jornada de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania "Josep Lluís Blasco" de la Universitat de València tindrà com a tema "Pensament i assaig literari" i participaran els tres escriptors esementats. L'estructura de les jornades consisteix en tres conferències (una per cadascun) i una taula redona dels tres. Ja us posaré el programa més endavant. De moment, ja tenim, en resum:

Pensament i assaig literari
amb:

Sam Abrams
Vicent Alonso
Enric Sòria

11 de març de 2009
Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació.

Sí ja sé que encara falta molt de temps, però em feia il·lusió dir que ja ho tenim confirmat.

La mala fama dels polítics

[Article per al "Miragall", el BIM del meu poble]


Es queixen els polítics de la seua reputació. Es queixen del fet que la seua imatge entre la ciutadania no siga, amb molta diferència, la millor de les possibles. Mentre que ells es consideren uns servidors de la societat, aquesta, desagraïda, en té un concepte bastant menys positiu. L’ofici de polític és un ofici devaluat i si fa no fa amb mala premsa. Als polítics això els sap greu i se’n queixen. El problema és que queixar-se és més fàcil que canviar, que valorar els motius de la queixa i intentar, en la mesura que aquests estiguen fjustificats, eliminar-los, els motius, no el fet que aquests es diguen.

Crec que era Nietzsche qui deia que l’home tenia, com un dels seus motors fonamentals d’actuació, la voluntat de poder (Nietzsche que era un misogin reconegut parlava només de l’home, no de la dona). La voluntat de poder no hauria de ser, per si mateixa, una cosa detestable, ni tampoc, potser, negativa. No ho hauria de ser si aquesta ànsia de poder (ànsia, més que voluntat, que és el que realment hi ha) servira per lluitar per aconseguir-lo amb la finalitat encomiable de servir al poble, de poder portar a terme aquelles idees que hom té i amb les quals pretén millorar les condicions de vida dels seus conciutadans.

Però sembla, desgraciadament que una cosa i l’altra estan renyides i que l’ànsia de poder és, no un mitjà, sinó un fi per si mateixa. I no sols no és un mitjà per poder aconseguir el fi de servir al poble, sinó que és incompatible amb aquesta finalitat, que l’anul·la i la substitueix. Sembla que els partits polítics s’han convertit en màquines de consecució del poder a qualsevol preu, que només estan disposts a fer i deixar fer si el poder l’ostenten ells. Del contrari, el bé públic no és cap objectiu. (I ja no diré res de si realment ho és quan manen). Ans al contrari, són mecanismes perfectament coordinats per tal d’impedir que qui governa puga fer el seu servei. Cal impedir que qui governa faça res per tal que no es puga mantenir en el govern, en el poder; barrar-li el pas, posar-li pals a les rodes, per tal que s’estavelle i fracasse. Que mentrestant el benestar comú se’n ressent? Millor! Més fàcil tindran ells l’accés al poder quan arribe l’hora de tornar a triar.

La política esdevé així una partida d’escacs, de lluita entre membres de partits diferents, fins i tot al preu de sacrificar la ciutadania. És la lògica de l’astúcia, de la malfiança i del bloqueig. Si qui està ara manant s’apunta algun punt, és un punt que els altres han perdut i que no podran apuntar-se quan els arribe l’hora. La cooperació pel bé de tots és un mite absolut, una quimera, una farsa. Si no ho puc fer jo, no he de consentir que ho faça ningú i faré el possible perquè no ho puga fer. I així ens van les coses, amb retards, amb obstacles, amb travetes constants dels uns als altres.

I damunt es queixen! Massa bona fama tenen encara molts d’ells. Que volen tenir bona premsa? Que se la guanyen! Que se la guanyen, he dit, no que se la paguen (i enys amb els diners dels contribuents).

Solució a "Detectiu de fal·làcies (1)

El savis estaven encertats quan dieren que tots els qui eren a la plaça del mercat i tingueren un ganivet a l’abast podien haver comés el crim, i també era veritat que cap dels detinguts havia comés el crim.

Si no van trobar l’assasí entre els detinguts és, simplement, perquè no hi era. I no hi era perquè el rei es va equivocar en fer detenir només aquells “que estant a la plaça del mercat, tingueren un ganivet a l’abast”. El rei va cometre la fal·làcia de la negació de l’antecedent. Del fet que “si tots els qui eren a la plaça del mercat i tingueren un ganivet a l’abast, podien haver comés el crim”, no se segueix que només qui acomplira aquest condició poguera haver-lo comés. Del fet que tots els francesos siguen europeus, no segueix que només els francesos siguen europeus, algú que no siga francés pot ser europeu també; molts dels que no són francesos són europeus: els grecs, als italians, els alemanys...

Representem “tots els qui eren a la plaça del mercat i tingueren un ganivet a l’abast” mitjançant A i “podien haver comeés el crim” mitjançant B. Aleshores el que diuen els savis és que A implica B. Ho representarem així: A→ B. Aleshores, la inferència que ha fet el rei és

1) A→ B
2) no A
3) Aleshores: no-B.

I aquesta es la fal·l`cia de la negació de l’antecedent. És un raonament invàlid. Els raonaments vàlids són:

1) A→ B
2) A
3) Aleshores: B.

(aquest és el famós Modus Ponendo Ponens, o Modus Ponens, per abreujar).

I també

1) A→ B
2) no B
3) Aleshores: no-A.



(el Modus Tollendo Tollens o Modus Tollens, per fer-ho curt).

Detectiu de fal·làcies (1): L’assassí de la plaça del mercat

Encete, amb aquest problema, una nova secció. Es tracta de trobar fal·làcies (arguments incorrectes). Comence amb un que considere fàcil. Espere no equivocar-me, és a dir que siga fàcil realment. Endavant i sort!.

El rei de Shasnak, un vell conegut de Clara (veieu “La mentida de Shasnak"), va tornar a enviar a cridar-la. Després d’un llarg viatge, si fa no fa com l’anterior, Clara va arribar al palau del rei. Aquest la va rebre d’una manera extremadament amable i la va omplir d’atencions. No podia evitar mostrar l’admiració que sentia per ella. Després de la conversa on es feren partícips, un a l’altre, de les novetats, el rei de Shasnak va explicar a Clara quin era el problema que el tenia consirós.
—Fa un temps —va començar el seu relat el rei—, van assassinar un home a la plaça del mercat. Era un home savi i benefactor, amb molt de prestigi entre la ciutadania. El fet va causar un gran enrenou i la gent demanava exaltada que trobaren i castigaren ràpidament el culpable. Jo vaig convocar els savis de la cort. Aquests emprengueren una curosa investigació i determinaren que tots aquells que, estant a la plaça del mercat, tingueren un ganivet a l’abast podien haver comès el crim.
»Ràpìdament vaig fer cercar i detenir a tots els que acomplien aquests requisits, els carnissers que hi tenien parada, els fruites i verdulers, els panaders; en fi tos aquells que pogueren haver tingut un ganivet a l’abast aleshores. Els varem interrogar tots. Jo estava present i puc confirmar que tots tenien coartades perfectes (i comprovades) que els excloïen amb tota certesa com a possibles assassins.
»I jo ja no entenc res, Clara, per això et demane ajut. Què hem fet malament? Es van equivocar els savis en allò que determinaren o ens hem equivocat ara en l’interrogatori?
Clara, va contenir com va poder el riure i va dir:
—Em tem que ni una vegada ni l’altra.


I, si no es van equivocar ni una vegada ni l’altra, com potser que no hagen agafat l’assassí? Si saps donar la resposta hauràs trobat la fal·làcia que s’ha comès en aquest cas. En la solució us diré el seu nom (el de la fal·làcia, no el de l’assassí).

Solució al problema lògic nº 16

Recordeu, una disjunció es verdadera si algun dels disjunts (de les parts de la disjunció) és vertadera. És prou que alguna d’elles siga vertadera per a que la disjunció ho siga. D’aquesta manera, si Clara fóra al mercat, tant “És a la plaça o al mercat” com “És al mercat o a la font” serien vertaderes (i no poden ser-ho les dues perquè Mal Pensat no diu mai la veritat). En conseqüència, Clara no pot ser al mercat. Ha de ser a la plaça o a la font. Així, qui ara diu que és al mercat està mentint. Aleshores qui ha dit que era a la plaça o al Mercat mentia, era Mal Pensat i era fals tant que era a la plaça com que era al mercat. L’única possibilitat que resta, doncs, és que siga a la font. Allà és on va Gelim a reunir-se amb Clara.

Problema lògic (16): On és Clara?

Gelim, que no sabia distingir-los, es va trobar Ben Pensat i Mal Pensat mentre cercava Clara —recordeu que Ben Pensat i Mal Pensat són bessons idèntics. Coneixia, això sí, les particularitats de cadascun: que Ben Pensat sempre deia la veritat i Mal Pensat mentia sempre.

—Heu vist Clara? —els va preguntar.

—Sí —va dir un.

—No —va dir, alhora, l’altre.

Després de feta la pregunta, però, va pensar com era de toix, ja que com que no sabia qui era qui no podia saber si l’ havien vista o no; damunt, quan contestaren no estava mirant-los i no sabia qui havia dit què.

—Sabeu on és? —va preguntar ara. I una altra vegada és va lamentar de ser tan irreflexiu com era. Es va colpejar el front amb el palmell i va decidir, metre aquells contestaven una altra vegada i a l’uníson l’un que sí l’altre que no, que havia de pensar una mica més quines preguntes feia.

Per si de cas qui deia que sí deia la veritat, va provar d’aconseguir la informació que anava cercant. Va pensar en preguntar-los “Em podeu donar alguna pista?” Però va caure en el compte que podrien contestar una altra vegada igual. Així que en comptes de fer la pregunta va fer directament la petició.

—Doneu-me una pista, per favor.

—És a la plaça o és el mercat —asseverà un.

—És al mercat o és a la font —va dir l’altre.

Gelim, va reflexionar una mica i va dir:

—És al mercat?

—Sí —digué qui havia dit que era a la plaça o al mercat.

—No —respongué l’altre.

I Gelim va anar a reunir-se amb Clara.

On va anar Gelim?

Deformació professional

Una dona m’aborda pel carrer.

—Una pregunta —em diu—. ¿Puede darme una ayuda para comprar leche para mis hijos?

Li conteste que no i me’n vaig enutjat, gairebé irat. El meu enuig creix a mesura que vaig paint la situació. Em sent enganyat. No perquè m’haja mentit en dir-me que vol els diners per a comprar llet per als seus fills, la qual cosa és amb tota probabilitat falsa. Per tal d’enganyar-me, ho hauria d’haver cregut i no ho he fet. M’ha enganyat d’una altra manera, la seua mentida ha sigut metalingüística: ha dit que volia fer-me una pregunta quan en realitat el que volia era demanar-me diners. Òbviament la dona ha emprat un subterfugi. Ha dit que volia fer-me una pregunta per tal que m’aturara. Si haguera fet directament la petició molt probablement no hauria aconseguit ni això tan sols.

Però el meu malhumor és més espés: no sé si m’ha posat en un destret filosòfic i això em pertorba. Què determina la força il·locutiva d’un acte de parla? El que diu el parlant que fa, o la seua intenció: la resposta que vol aconseguir de l’oient? Ha de ser això darrer. Com defenen molts autors, que aparega una determinada expressió realitzativa no determina que l’acte il·locutiu siga el que l’expressió indica. Però també és veritat que, com manté Strawson, no s’haurà aconseguit realitzar l’acte de comunicació pertinent (la petició, la pregunta, l’ordre...) si l’oient no capta la seua força il·locutiva, la qual depén de copsar quina és la intenció del parlant i portar a terme la resposta pretesa mitjançant aquest reconeixement.

Segons tot això, la dona en qüestió ha estat ben llesta, o simplement ha demostrat que el nostre coneixement de la psicologia humana és més gran del que, de primeres, sembla; m’ha fet aturar, anunciant-me que anava a fer una acte de parla amb una determinada força il·locutiva, una pregunta, però ha fet ben palesa després quina era la seua força real: una petició, i no d’informació, sinó de diners. I jo me’n vaig ben enutjat, amb totes aquestes cabòries que m’empipen més encara. He estat a punt de tornar enrere, agafar-la d’un braç i dir-li:

—Escolte, vostè no m’ha fet una pregunta, m’ha fet una demanda! No em faça qüestionar-me totes les coses de pragmàtica que tant m’han costat d’assumir.

Si ho haguera fet, ella s’hauria espantat, per no entendre res i m’hauria pres —com tots els vianants que pogueren observar la ridícula escena— per boig. Ella mai sospitarà haver estat la causa detonant de totes aquestes estranyes cavil·lacions. Potser haurà pensat: “Tacaño!”, i haurà continuat la cerca d’algú més impressionable o més després.

En fi, deformació professional!

Solució al problema lògic nº 15

Constantí tenia raó, no res del que va dir qui va fer les promeses era fals. Per tant es tractava de Ben pensat. Heus ací les raons:

Recordem a Anselm li va dir: Si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Ell no va anar, però quan el va veure al cap d’una estona, li va donar un llibre.

Cap problema. Anar al jardí de la plaça a les cinc era condició suficient per a que li donara el llibre, però no era condició necessària. Només haguera incomplert la seua paraula, si Anselm hi haguera anat i no li hagués donat el llibre, però, si Anselm no ha anat, Ben pensat (perquè si aquesta és veritat, ja no pot ser Mal pensat, que no diu mai una veritat) li’l pot donar o no. Torne a dir: no és condició necessària anar-hi per tal de rebre el llibre.

Així, doncs, les altres dues han de ser veritat també; i ho són. Veiem-ho.

A Baruch li va dir: “Només si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Baruch va anar i no li’l va donar. No ho va fer, perquè no li va dir que si anava li'l donaria sinò que només si anava li'l donaria. Anar-hi era condició necessària, no suficient. Si no hi anava no li’l donaria, però si hi anava podia donar-li el llibre o no.

Allò que li va dir a Constantí és exactament equivalent a això que li va dir a Baruch, per tant l’explicació és la mateixa.

No és veritat? O sóc un Mal Pensat?

Problema lògic (15): Ben Pensat o Mal Pensat?

Clara i Gelim, que s’havien acabat de casar i estaven de viatge de noces, aprofitaren per fer una visita al seu amic Ben Pensat. Quan arribaren a sa casa, trobaren els seus deixebles que discutien.

Després de les salutacions i d’haver preguntat on parava el mestre, que no hi era, Clara els va preguntar:

—A què es deu aquesta discussió tan fervorosa?

Fou Anselm qui va prendre la paraula.

—Doncs, discutim si va ser Ben Pensat o Mal Pensat qui trobàrem i ens va dir el que ens va dir.
—Si no t’expliques una miqueta més...

—Ara va això —continuà, pacient, Anselm—. Ben Pensat o Mal Pensat, això és el que intentem escatir, ens va dir ahir a cadascun de nosaltres el següent:

»A mi, em va dir: “Si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Jo no vaig anar, però quan em va veure al cap d’una estona, em va donar un llibre.

»A Baruch li va dir: “Només si vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, et donaré un llibre”. Baruch va anar i no li’l va donar.

» Finalment, a Constantí li va dir :“Si no vens avui a les cinc de la vesprada al jardí de la plaça, no et donaré un llibre”. Constantí va anar i no li’n va donar cap.

»I ací estem, discutint. Perquè Baruch i jo diem que, com que en algun cas almenys, no va acomplir la seua promesa, no podia ser Ben Pensat qui ens va dir tot això. En canvi, Constantí manté, que no res del que va dir era fals i,que, per tant , era Ben Pensat.

»Tu que ets experta en aquestes coses, Clara... bé i tu també Gelim, ajudeu-nos! Qui té raó?

Clara i Gelim es miraren un a l’altre amb un somrís còmplice de satisfacció. Assentiren un a l’altre i Clara digué:

—Pense-ho un poc més, a veure, Anselm, tu per què dius que havia de ser Mal Pensat?

Doncs això, penseu-ho un poc més.

Solució al retrat de família nº6

Com ja vaig advertir, aquest retrat té dues solucions: una normal i una malintencionada. En realitat, ambdues solucions són la mateixa, però allò que diu Llúcia es pot interpretar de dues maneres. La manera malintencionada, la va veure perfectament Marta. Simplement, copie ací el que ella va dir: “Llúcia diu que "si aquesta dona tinguera un fill, jo seria la seua tia". En principi interpretem que seria la tia del fill. Però també es podria interpretar com a que si tinguera un fill seria la tia de la dona. I com per a ser tia d'algú no fa falta que aquest algú tina un fill, assumim que si la dona no tinguera un fill, seria igualment la seua tia. Per tant, si Llúcia no té germanes, la dona pot ser la filla d'algun germà de Llúcia, amb totes les combinacions possibles que això comporta”.

L’altra interpretació de les paraules de Llúcia, la normal, és que si aquella dona tinguera un fill, ella (Llúcia) seria la tia d’aquell fill. En qualsevol cas, la relació de parentiu amb la dona del retrat és la mateixa: aquella dona és la seua neboda (la filla d’algun germà) i Llúcia seria la tia àvia del fill que tinguera. No?

Benvinguda a Newcomb (II i final)

El relat ve d'ací

Per tal de donar-li la severitat que la cosa requeria, va afegir:

—Mira’m un moment als ulls.

Maria va alçar tímidament la vista de les caixes i la va posar sobre els ulls de Supercientífic que semblaven especialment inquisitius.

—D’acord —va fer l’home— pots retirar-te un moment mentre prepare i segelle les caixes.

Maria va romandre un temps fora de la sala. Quant, no ho sabria dir. Igual podrien haver sigut uns pocs minuts com mitja hora, però a ella aquell temps se li va fer ben llarg i tota mena de pensaments travessaren per la seua ment nerviosa i estranyada. Quan va tornar a entrar a la sala, Supercientífic havia desaparegut. Les caixes romanien igual que les havia deixades, excepte pel fet que un precinte cobria ara les portes de cadascuna.

Sola a la sala, va començar a pensar què fer, abans només havia estat intentant pair l’estranya situació en la qual, com en un somni, es trobava. Va pensar: Ara cada caixa té ja el seu contingut i aquest no pot variar. O la caixa blanca té un milió o no té res i això ja és definitiu. No té sentit, doncs, que obriga només aquesta caixa i renuncie als mil euros de la grisa. Hi haja el que hi haja en la blanca, si trie també la grisa m’assegure mil euros més que si trie només aquella, almenys m'assegure mil euros. Agafaré les dues, doncs!

I això va fer. Nerviosa, va obrir primer la grisa, ja que el seu contingut era segur. Va trobar un sobre, el va obrir i va veure dos bitllets de cinc-cents euros. Satisfeta, va assaborir uns moments la seua consecució. Es va mirar la caixa blanca, la va rodejar amb els ulls fixos en ella. Finalment es va decidir a llevar el precinte. Va obrir la porta lentament i sense mirar va ficar la mà. Només hi havia un sobre, si fa no fa com l’anterior. Es notava el cor accelerat i la incertesa l’agitava. Pensava que hi hauria un xec. Amb mans tremoloses va obrir, ansiosa el sobre. Dins només hi havia una nota doblegada. Com va poder, va llegir:

El teu raonament ha sigut aquest: “Ara cada caixa té ja el seu contingut i aquest no pot variar. O la caixa blanca té un milió o no té res i això ja és definitiu. No té sentit, doncs, que obriga només aquesta caixa i renuncie als mil euros de la grisa. Hi haja el que hi haja en la blanca, si trie també la grisa m’assegure mil euros més que si trie només aquella, almenys m’assegure mil euros. Agafaré les dues, doncs!” . I això és el que jo he predit, i per això no he posat el milió d’euros.

A Maria li van caure el paper i el sobre de les mans.

Idees i paraules (contraportada)

Divendress passat vaig recollir del Servei de Publicacions el text de la contraportada de Idees i paraules, és aquest:

Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se’ns vol classificar sempre com a membres d’un grup? Per què se’ns neguen drets culturals bàsics? Questions com aquestes i d’altres més íntimes, o més abstractes, com per què ens fa por pensar o per què ja no som capaços de posar noms a les coses noves i ens limitem a emprar descripcions (telèfon mòbil) o sigles i prou (USB, GPS), constitueixen per a l’autor esperons per posar-se a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la reflexió, pensaments compartits, intents de mostrar el caràcter de la nostra època, dels temps que ens toca viure. Des de la pròpia experiència, des de la vivència quotidiana, aquestes “càpsules de pensament” aborden situacions i personatges que el lector pot reconèixer fàcilment. Fet i fet, un intent de mostrar des d’una òptica personal allò que tots intuïm, un assaig que vol il·luminar aspectes no sempre suficientment considerats i, per això, i malgrat tot, ben sovint sorprenents.

No sé... a mi em fa ganes de llegir-lo...

Benvinguda a Newcomb (I)

[Aquest relat està basat en la coneguda com “Paradoxa de Newcomb”, creada pel físic William Newcomb i popularitzada pel filòsof Robert Nozick]

En arribar a Newcomb, Maria fou conduïda immediatament a Presència de Supercientífic. Era una sala gran i asèptica. El marbre cobria tant el terra com les parets, blanc en un cas, gris clar en l’altre. La il·luminació zenital ho inundava tot amb una llum blanca, freda i crua que proporcionava tanta realitat a tot plegat que ho feia, paradoxalment, irreal. Supercientífic seia darrere d’una taula de tauler blanc impol·lut que sostenien quatre potes metàl·liques ben brillants. Només una làmpada de sobretaula, de les anomenades “flexos”, i uns fulls moblaven aquella superfície nívia. Supercientífic no manifestava cap edat definida, anava perfectament afaitat i duia els cabells curts, una mica grisos, sobretot a les temples; vestia un vestit jaqueta gris que gairebé es confonia amb el gris del marbre de les parets i una camisa d’un blau ben pàl·lid, no duia corbata.

Uns metres davant la taula hi havia dues caixes cúbiques d’uns cinquanta centímetres de costat, eren opaques i tant podien ser metàl·liques com d’algun tipus de material sintètic. A la part davantera de cadascuna s’endevinava una porteta. L’única diferència entre les dues era el seu color: una era grisa i l’altra blanca. Aquestes caixes havien cridat des de bon començament l’atenció de Maria. Ara les tornava a mirar mentre es preguntava què feien allí i que hi contindrien. Supercientífic, que la mirava mirar, va esbossar un somriure abans de parlar.

—Et preguntes què hi ha dins les caixes, veritat? —va mirar Maria amb el somrís encara als llavis i va afegir:— De tu dependrà.

Tot seguit i abans que Maria poguera tan sols reparar en el misteri d’aquelles paraules, va fer el que semblava un panegíric immodest de la seua capacitat de predicció. Coneixia tan bé la ment humana, els seus processos i mecanismes que, només observant una persona, podia predir d’una manera quasi perfecta com es comportaria. Les caixes eren per a que ella mateixa ho poguera comprovar. Havia fet aquest experiment incomptables voltes i si alguna vegada havia fracassat ell ni ho recordava. Allò cert és que el nombre d’èxits era aclaparador.
Maria romania muda, expectant.

—No t’ho creus? Tu mateixa tindràs de seguida l’ocasió de comprovar-ho. Això és el que et propose. Pots triar una caixa o les dues. La grisa conté mil euros i la blanca pot contenir-ne o bé un milió d’euros o bé cap, de tu dependrà. Si jo predic que agafaràs les dues caixes, aleshores no tindrà cap d’euro dins. Si predic que triaràs agafar només el contingut d’aquesta blanca, aleshores hi haurà un milió d’euros dins.

[I, abans de continuar el relat, quina opció triaríeu vosaltres?]

Retrat de família nº 6

Per a compensar, us propose tot seguit un nou retrat de família. Aquest té dues solucions: una, diguem-ne, normal i una altra malintencionada. Ja direu. Qui parla, ara sí, és Llúcia Guaita, i diu:

Si aquesta dona tinguera un fill,
jo seria la seua tia.
Casada ni sóc ni estic
i aquesta dona ni és germana meua ni mia.

Qui és la dona del retrat?

Solució al retrat de família nº5

I ara, anem ja per feina!
Ara veig per què ningú no va resoldre aquest Retrat de família. Vaig cometre, per les presses, un error que tractaré d'esmenar en l'explicació; perdoneu-me si no ho faig d'una manera completament reeixida.
És clar que qui parla no pot ser Ben Mirat, perquè Ben Mirat no té germans. Ha de ser, per tant, Llúcia Guaita. I ara ve el problema. L'única manera que el problema té solució (segons que jo veig i si m'equivoque em corregireu ràpidament, n'estic segur), és que aquest germà del meu germà siga qui parla, és a dir, la pròpia Llúcia. Així que hauria d'haver dit "germana" i no germà, amb la qual cosa tot era ben fàcil. Cal considerar, doncs, germà, en un sentit genèric, com la relació de parentiu, sense gènere, que vol dir "fill (o filla) dels matixos progenitors, o amb almenys un progenitor comú". Així les coses quadren. Si el cosí del meu germà només té dos cosins i un és el meu germà, l'altre sóc jo, és dir, qui parla, en aquest cas: Llúcia Guaita.
Torne a demanr perdó.

On he estat?

Si he estat tant de temps abasent ha sigut, a banda d’allò de la Universitat d’Estiu de Gandia, que tots coneixeu a que ho vaig anunciar (encara hi és l’anunci) ací al blog, perquè vaig haver d’impartir un “Seminario de maestría” a un país que us convide a endevinar. Després donaré pistes. Abans, però, vull dir-vos que l’experiència de Gandia va ser ben plaent i que em va donar ocasió de conéixer personalment Emili Morant i Marta Insa, o Marta Insa i Emili Morant (que tanto monta, monta tanto i segons l’ordre alfabètic es seguisca pel nom o pel cognom). Si ja els seus escrits em semblaven admirables, coneixer’n la font no sols no em va decebre (cosa que de vegades passa), sinó que em va fer palesa la causa de le qualitat dels textos.
Sí, aquest estiu vaig haver de viatjar per tal d’impartir aquell seminari. Vaig viatjar a l’hivern i sobretot vaig fer possible una obsessió que darrerament m’acompanya: viatjar en el temps, fer vius els fets recordats, vaig tornar, en molts aspectes, als anys 70. Ja que hi era allí, ben aprop d’un altre país (una ciutat, en realitat), vaig aprofitar per visitar-lo també. I ara va una pista important: l’avinguda principal de la capital de cadascun d’aquests països té per nom una data de juliol, al país en el qual vaig impartir el seminari, la data és just el doble de la de l’altre país, però aquesta segona avinguda és set vegades més ampla que la primera. Una altra cosa: al país on vaig romandre la major part del temps vaig veure balenes. On he estat?

Back again

Aprofite l’avinentesa d’una petició d’Urbà Lozano sobre títols de llibres (per cert, felicitats per la pròxima aparició de Plagis!) per tornar al blog. Ja us contaré més endavant i poc a poc què he fet durant aquest llarg periode de silenci.
Jo, amb els títols dels meus llibres, no l’encerte mai: El joc de pensar el vaig titular Converses amb Marta, i Pren-te la vida amb filosofia tenia com a títol Diccionari filosòfic particular. Com que ja tinc experiència en el fet que les editorials sempre manen, no disutisc i accepte sense remugar la primera proposta que em fan, Així Vista parcial que veurà la llum aquest trimestre (posiblement a novembre) es dirà finalment Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana. La portada és bonica, però ara (por razones técnicas ajenas a mi voluntad) no la puc escanejar.
En fi, ja he tornat. Sé que us dec encara moltes coses, entre elles, la solució al Retrat de famíla nº 5, però... Tot és començar, o recomençar.
M'alegre d'estar una altra vegada entre vosaltres.

Solució al problema lògic nº 14

Després d’intervencions tan brillants com les de Marta (modesta i humil, però encertada), Adolfo (la resposta del qual simplement podria copiar) i Emili (amb referències a la conjectura de Goldbach i el teorema de Gödel, inclosos), quasi que em fa vergonya donar la solució, que ja heu donat vosaltres.
Ho faré, però, tractant-lo com la pardoxa del barber i no com allò del míssil omnidestructor i l’edifici indestructible, que també li és, òbviament, aplicable. Anem-hi.
El mestre Ben Pensat no li diu a Anselm que no trobarà aquell mestre que resol tots els problemes que no resol ningú, perquè estiga gelòs; li ho diu perquè sap que aital mestre és una quimera, no pot existir. Per què no? Doncs, no pot exitir per això: Imaginem un problema que fins el moment no ha resolt ningú i plategem-li-lo. Que fa?, el resol? Si no el resol, òbviament no es el mestre que resol tots els problemes que no resol ningú. Imaginem, llavors, que sí que el resol. Aleshores, tampoc no és el mestre que resol tots els problemes que no resol ningú, perquè aquest problema ha estat resolt per algú: ell.

En conclusió. Si no els resol, no és el mestre que resol tots els problemes que no resol ningú. I si els resol tampoc no ho és, perquè els problemes que ell resol ja no són problemes que no resol ningú.
Si Constantí, que té un mal de cap crònic, cercara aquell que cura tots els que no es curen ells mateixos, el trobaria?

Retrat de família (5)

Avui, o Llúcia Guaita o Ben Mirat, no sabem qui, ens presenta un retrat que pot ser obert (és a dir, pot —i si pot, també pot no— admetre més d'una resposta vàlida). La presentació diu així:

El germà del meu germà
té un cosí que és cosí meu.
Aquest cosí meu
només té dos cosins.
Un d’ells és el meu germà,
L’altre qui ací veieu.

Problema lògic (14): El mestre infal·libe

Anselm va arribar amb cara d’emoció difícilment continguda. Tan bon punt va poder, o es va atrevir, va dir:
—Mestre, no us enfadeu amb mi, però he decidit començar una nova etapa en el meu ensenyament. Demà mateix emprendré la recerca d’un mestre del qual he sentit meravelles.
Els altres deixebles i el mateix Ben Pensat se’l miraven encuriosits.
—I quines meravelles t’han contat?—preguntà Ben Pensat—. On es troba aquest mestre? Com es diu?
—Ni sé com és diu, ni sé on habita —respongué Anselm—. De fet, crec que no habita enlloc. Diuen que viatja continuament per pobles i ciutats impartint les seues ensenyances. Diuen que darrerament el veieren per Cirebal. He pensat començar el meu viatge per allí.
—Sí que ha de fer meravelles —tercià Baruch—, quan decideixes abandonar açò i emprendre un viatge incert a la seua cerca!
—Digues-nos, alguna cosa més, per tal que ens fem una idea —demanà Constantí.
—En realitat, no puc dir molt. Bé, no puc dir molt, perquè no puc posar cap cas concret, però m’han dit que és infal·lible i que és capaç de resoldre els problemes que no pot resoldre ningú.
—Sí que és impresionant això, sí —feu, Ben Pensat sense poder evitar un cert sarcasme—. No cal que el busques, crec que no el trobaràs.
—Caram!, mestre, no sabia que foreu gelós.... —va prorrompre, estranyat, Anselm.


Per què va dir això Ben Pensat! Realment estava gelós? No podia trobar Anselm aquell savi si el buscava de debò?

Facil, eh?. Filòsofs i matemàtics i tots aquells que han estat contaminats per la lògica formal, absteniu-vos fins dijous, per favor.

Retrat de família (4)

Avui és Llúcia Guaita, una parenta de Ben Mirat, qui ens fa la presentació del persontage del retrat. Diu Llúcia Guaita:



Aquesta dona no és ma tia
ni tampoc la meua padrina.
Però el pare d’aquesta dona
és l’avi de la meua cosina.


Qui és la dona del retrat?

Solució al retrat de família nº 3

Recordeu que Ben Mirat no té germans ni germanes i procedim a poc a poc.

Anomenem X el personatge del retrat i anem veient quina relació serva, al final, amb B.M. .

Diu: “Son pare tenia un pare”: Per tant, el pare d’X, tenia un pare, l’avi d’X.

“El qual tenia un fill”. És a dir, l’avi d’X tenia un fill. Aquest podia ser, per tant, o bé el pare d’X o un oncle d’X.

“Un fill que tenia una mare”. És a dir, la mare del pare d’X o de l’oncle d’X. En qualsevol cas, l’àvia d’X. Llevat que la mare de l’oncle d'X fóra la segona esposa de l’avi d'X i fora mare de l’oncle d’X, però no del pare d’X.

“Que era l’avia del meu fill”. Així la mare del pare d’X o de l’oncle d’X és l’àvia del fill de B.M. I recordeu: B. M. és fill únic. Com que B.M. és fill únic, l’avia del seu fill és la mare del pare d’X, és a dir, la mare de B. M. I X és el seu fill.

Tenia raó Al Capone, enhorabona!; i Marta quasi que també: ha recordat que els germans dels pares de B.M no eren casats, però no ha recordat que B.M. és fill únic.

Retrat de família (3)

Avui, Ben Mirat ens presenta el personatge del retrat així:

Son pare tenia un pare
el qual tenia un fill,
un fill que tenia una mare
que era avia del meu fill.


Qui és?

Solució al problema lògic nº 13

Molt bé, Adolfo i Marta, ho heu encertat*.
El problema està inspirat en la paradoxa de les maragdes veraves de Nelson Goodman. “Balpensat”, com el “verau” de Goodman (grue en anglés), és un predicat disjuntiu i per tant aplicable a qualsevol que satisfaga algun dels dos disjunts. Com que Ben Pensat diu sempre la veritat, és algú que diu la veritat dilluns, dimecres i divendres i, per tant, és algú que: “ens diu la veritat si li preguntem dilluns, dimarts o dimecres o bé ens diu falsedats si li preguntem dimarts, dijous o dissabtes". Això és, Ben pensat és un balpensat. També Mal Pensat és un balpensat, en aquest cas per la raó inversa, com menteix sempre, menteix també dimarts, dijous i dissabte i, en conseqüència satisfà el segon disjunt.
Goodman ens mostrava la inconveniència (paradoxal) dels predicats disjuntius mitjançant la seua paradoxa de les maragdes veraves, que és més o menys així:

Definiu el predicat verau d’aquesta manera. Una cosa és verava si (i només si):

1) és observada abans de 2030** i és verda
o bé
2) és observada a partir de 2030 i és blava.

Com que les maragdes que coneguem han estat observades abans de 2030 i són verdes, aleshores satisfan un dels disjunts de la definició de “verau” i per tant haurem de concloure que són “veraves”. Però, òbviament, no volem acceptar que a partir de 2030 hagen de canviar de color (o que les que observem a partir d’aleshores siguen totes blaves).
Goodman volia mostrar amb això que no tot predicat és projectable, susceptible de ser emprat en un argument inductiu; de ser emprat per la ciència.

I ja em perdonareu per la lliçó d’avui.




*Una cosa, fins i tot Mig Pensat seia un balpensat.
** “2000” en la versió original. Per raons òbvies, he hagut de canviar aquesta data.

Problema lògic (13): Balpensats

—Heu senti mai parlar dels “balpensats”? —feu Clara juganera.
—“Balpensats”? Què dius? —va respondre, perplex, Baruch.
—Sí, sí, balpensats —emfatitzà Clara, fent com si mostrara sorpresa per la ignorància de Baruch—. No n’has sentit parlar mai?
—Jo tampoc he sentit mai parlar de... Com has dit que es diu? —acceptà Anselm.
—Balpensats! —digué Clara, com qui ja està farta de repetir una obvietat.
—Jo tampoc sé què és això. Mai no he sentit aquesta paraula —acabà reconeguent Constantí.
Clara, no va poder aguantar-se més i va esclafir a riure. Els altres no sabien si riure també o enutjar-se amb Clara. Presentint el perill que passarà això segon, Clara es va engolir finalment la rialla, i va dir:
—M’ho acabe d’inventar. Però existeixen els balpensats, ja ho crec que sí; almenys algun.
—Em sembla que com no t’expliques una miqueta més... — es queixà Anselm.
—D’acord. “Balbensat” és un nom que jo m’acabe d’inventar i que definisc així, pareu atenció:

Un balpenat (o una balpensada) és una persona que:
1) ens diu la veritat si li preguntem dilluns, dimarts o dimecres
o bé
2) ens diu falsedats si li preguntem dimarts, dijous o dissabtes.

—No entenc rés —va dir Constantí, amb cara de perplexitat total.
—I si li preguntem diumenge? —va voler saber Baruch.
—Diumenges deixem-lo descansar —es va llevar la pregunta de damunt Clara.
—No sé ni per on començar —va pensar en veu alta Anselm.
—No és tan difícil. Però us ho faré més fàcil encara. És Ben Pensat un balpensat*? Ho és Mal Pensat? No pot ser-ho cap dels dos?

I vosaltres què dieu?

* Recordeu: Ben Pensat sempre diu la veritat i Mal Pensat meneteix sempre.

Retrat de família (2)

Avui, Ben Mirat ens presenta un altra retrat de família d'aquesta manera:

El germans i les germanes dels meus pares
casar-se no han volgut,
però aquesta dona és germana de ma tia
i tia meua mai no ha sigut.

Qui és?

Solució al retrat de família nº 1

Una cosa que no heu tingut en compte ningú dels que heu contestat és que qui parla, qui fa la presentació del personatge del retrat és Ben Mirat. Ho dic pels embolics que es feu amb si és el sogre o el marit o qui siga. El punt de referència és doncs, Ben Mirat i això aclareix el sexe de la persona presentada.
D’aquesta manera, les solucions són:

A: El pare de Ben Mirat.

El fill de l’home del retrat és el pare del fill de qui parla. Com que ell (Ben Mirat) és el pare del seu fill, l’home del retrat és son pare. Això de ser fill únic era per que rimara i per despistar.

B: El fill de Ben Mirat.

El pare de l’home del retrat és el pare del fill de Ben Mirat. Per tant, l'home del retrat és el fill de Ben Mirat.

Ho torne a dir, són fàcils, però fan pensar una estoneta. En el proper retrat de família tindré en compte l’observació d’Aristófanes i serà d’una dona. Ja vaig dir que aquests dos eren clàssics i el responsable és el seu inventor (o inventora). Fins el proper, doncs.

Retrats de família (1)

Com que a partir d’ara i fins setembre estaré molt enfeinat, anava a tancar el bloc fins aleshores. Al final he decidit (en comptes d’això) encetar aquesta nova secció que em permetrà mantenir-lo obert, sense haver de dedicar tant de temps (a partir de setembre, si no ho fa abans, ja toranarà a la normalitat). L’anomene “Retrats de família” i va d’això:
Ben Mirat, un cosí de Ben Pensat, té un castell molt gran en el qual hi ha una gran sala que decoren retrats de tots els membres de la seua família. Ben Mirat anirà presentant-nos-els d’una manera una mica peculiar: ens donarà pistes en vers per tal que nosaltres n'endivinem el parentiu.
Avui, com que és el primer dia, ens en presenta dos (que són dos clàssics):

A.
Ni germans ni germanes tinc,
Però el fill d’aquest home
És el pare del meu fill.


B.
Ni germans ni germanes tinc,
però el pare d’aquest home
és el pare del meu fill.



Òbviament són fàcils, però ens faran pensar un moment. Continuaran agraïnt-se les respostes.

Solució al problema lògic nº 12

Perdó, ja no done l’abast. Se suposa que havia d’haver oferit la solució al problema lògic nº 12 ahir, però no vaig poder. Els tres que heu contestat teniu raó. Bé amb un matització pel que fa a Adolfo: la falsedat és el condicional sencer.
Anem a la cosa. Efectivament, A diu falsedat en dir "A més, si et vaig trencar la porta, no et moriràs.". En condicions normals, en una societat que no és tan primmirada, ni tan afeccionada a prendre les coses en el seu sentit literal, no ho consideraríem fals, perquè ho interpretaríem així “"A més, si et vaig trencar la porta, no et moriràs (per axò)”. Però a un lloc on la gent s’escuda en el significat convencional estricte per tal d’amagar la veritat, que sovint siga això el que es vol comunicar no pot ser un eximent, menys en el cas d’algú tan desagradable com A i que a més se n’ha servit en una altra ocasió. Tampoc el fet que ell (fins i tot ell) ignore que ha dit una falsedat, pot ser-ho, ni pot fer que el que ha dit no siga fals.
Per què és fals? És fals perque l’oració és un condicional en indicatiu i expresa, per tant, una implicació. Si en una implicació, l’antecedent és vertader, el conseqüent ho ha de ser també, altrament la implicació és falsa. Com que és veritat que A ha trencat la porta, hauria de ser veritat que A no és morirà. Però A és morirà (si no a causa d’això, per alguna altra cosa), no és immortal.

Problema lògic (12): Ben Pensat, jutge (II)

—Després que el culpable va confessar, el vaig sotmetre a un acarament amb l’amo de la casa —va continuar el seu relat [que comença ací] Ben Pensat—. Aquesta n’és la transcripció:

AMO: Per què vas haver de trencar la porta si tenies la clau?
A: Em va fer ràbia que tot fóra tan fàcil!
AMO: I ja està bé així! No vas pensar que estaves causant-me un gran perjudici?
A: I què vols? Ho vaig tobar divertit.
AMO: Doncs sí que ets tu egoista i irresponsable!
A: Ep!, no cal insultar, eh? A més, si et vaig trencar la porta, no et moriràs.
AMO: Tu no ets qui, per a jutjar sobre la importància de les coses.
A: Ui!, que sever i transcendent que et poses! No és prou que t’ho pagaré tot?
AMO: I amb això ja està? Ja està tot pagat i oblidat?
A: Escolta!, Què vols que faça jo? Ho vaig fer i pagaré per això. Què vols més?
AMO: Voldria que mostrares un poc de penediment, que fores capaç de disculpar-te, que et sabera greu.
A: Respecte d’això, que és personal, la llei no pot fer res. Jo compliré amb la llei i prou.
AMO: Aquesta és la llàstima, que respecte d’allò que és veritablement important, sobre la subjectivitat humana, la llei és impotent.
A: Doncs, aguanta’t i no demanes més.


En aquest punt, com que veia que la cosa no duia enlloc i com que ja estava molt empipat amb aquell individu, vaig interrompre i vaig dir:
—Ja n’hi ha prou. La llei no pot obilgar-te a penedir-te’n, és cert, però si condemnar-te, a més, per haver dit una falsedat.
Recordeu que dir una falsedat era una de les coses més severament condemnades per la llei de Karak.
—Et condemne, doncs —vaig dir amb el to de veu més terrible del què vaig ser capaç— per haver dit una falsedat.
—Jo no he dit cap falsedat! —va protestar A.
—Ara et condemne per haver dit dues falsedats —vaig tornar a sentenciar—. A va voler començar a protestar una altra vegada, però va reflexionar i ja no va tornar a gosar d’obrir la boca, simplement bufava i gesticulava enutjat.
—Però no ho entenc —va inquirir aleshores, una mica confús, Baruch—, A va dir realment una falsedat? Quina?
—Això és el que vull que esbrineu vosaltres.


I això és el que vull que esbrineu vosaltres també.

Respecte d'una asseveració de Josep Pla

En El quadern gris, diu Josep Pla:

“De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la Universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.”

Crec que és més que clar que Pla insinua (diu) que els professors d’universitat no fem res. Això és fals en termes absoluts. És fals (senzillament fals) de la gran majoria de professors. Hi ha tanmateix una petita minoria respecte de la qual hom pensa: tant de bo fóra veritat!

Solució al problema lògic nº 11

Que comuniquem molt més del que explícitament diem és un fet conegut. De fet, si no fóra així, la comunicació esdevindria impossible. Les nostres proferències són plenes de pressupòsits, implícits, d’implicacions. Ens diuen poc i entenem molt. Això és el que volia aprofitar en aquest problema. Ens diuen: “Va traure la clau de la bossa de mà, va obrir el cotxe i el va posar en marxa”. I entenem que (ella?) va traure una clau de la seua bossa de mà (i no la de ningú altre), va obrir la porta del cotxe (amb aquella clau) i el va posar en marxa (el cotxe), amb la clau en qüestió (i no fent un pont per exemple). Però tot això no entra en contradicció amb “Va traure la clau de la bossa de mà de Maria, va obrir el cotxe fent-hi un forat i el va posar en marxa fent un pont (o fins i tot si abans s’haguera parlat d’ell, “el va posar en marxa, el casset”). Ni la veritat, ni la lògica ni la sintaxi impedeix que això, només el sentit comú ho fa desaconsellable, parlar així (i, sobretot, actuar així).

Així que, “Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta” no implica que obrira la porta amb la clau. Pel contrari, és compatible amb “Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta a puntellons”.
Com que en l’enuciat es diu que “algú havia rebentat la porta per tal d’entrar”, sembla que el culpable és qui admet que la va obrir , és a dir, A. Per què ho va fer? Això tampoc no importa massa.

En un altre context, hom no hauria parat esment a la possibilitat que no obrira la porta amb la clau que havia agafat (tal possibilitat ni li hauria passat pel cap a ningú). Ateses les peculiaritats del context, però, ja no es podia descartar aquesta possibilitat. De fet apareixia com quelcom quasi clar. Coses dels contextos!

Enhorabona a Marta, que ha estat la primera en encertar. Enhorabona també a tots els altres per les seues precisions.

Problema lògic (11): Ben Pensat, jutge

A l’hort de la casa de Ben Pensat, a l’ombra d’una figuera, ell i els seus deixebles conversaven.
—No us he dit mai que viag ser jutge de pau a Karak? —els digué el mestre.
—No —respongué Baruch—, no ho sabíem.
—Doncs, sí. Vaig haver de fer de jutge a aquell país. I en certa manera era una delícia —continuà—, perquè com allí ningú no menteix, era més fàcil exercir la justícia.
—Com que allí ningú no mmenteix! —inquirí Anselm.
—No ho sabieu? A Shasnak, la mentida és el delicte més castigat. Axí que, la gent té paura a mentir.
Els rostres dels tres deixebles el miraven expectants.
—Tot i que per això mateix són especialment habilidosos en amagar la veritat, quan no els convé revelar-la —semblava pensar en veu alta, i anava endinsant-se en la seua memòria—. Recorede una anècdota... Mira! —va interrompre de sobte la narració— Aquesta anècdota ens pot servir com a problema —i continuà comboiat—. Una vegada vaig haver de jutjar un cas de violació de domicili. L’amo de la casa estava disposat a perdonar que hagueren entrat ja que no s’havien endut res. Semblava que simplement volien contemplar una colecció de papallones espectacular que exhibia dins una vitrina al menjador. Allò que no perdonava es que algú havia rebentat la porta per tal d’entrar, i això que, en previsió ell sempre deixava una clau a l’ampit de la finestra del costat de la porta. Es fiava de la gent. Sabia que entraven a veure la seua colecció i ho acceptava. Per això li sabia més greu el que havia passat i volia que el culpable li pagara la porta i, a més, fóra castigat.
»Eren tres els sospitosos i els vaig manar a cadascún que dieren que havia passat. Això és el que declararen:

A: Jo vaig agafar la clau i vaig obrir la porta.

B: Quan jo vaig arribar, la porta ja estava oberta.

C: Quan jo me’n vaig anar, vaig tancar la porta amb clau.

»I jo vaig saber qui havia estat el culpable.

Bé, supose que és ben facilet. Per fer-ho encara més fàcil, us diré que el problema explota els límits entre la semàntica i la pragmàtica.

Embalsamadors de pensaments

Confesse que això que jo faig tampoc no està bé. Jo sóc dels que son capaços de cantar tota la cançò, però no saben dir-ne ni el títol ni el cantant. Parle, en realitat, del meu procedir en la filosofia. Com que vaig en busca d’inspiració, com el que cerque és ampliar o contrastar pensaments, sovint no sé ni quin és el títol d’allò que llig, ni tampoc qui n’és l’autor. Torne a dir, això és pecar per excés per no pecar per defecte, que una mica d’erudició i de lectura que la busque (per ella mateixa) tampoc no és dolent.

Però potser me n’he passat a l’altre extrem per fart d’allò que és habitual: llegir filosofia per tal de saber qui diu què i on, sense voler anar més lluny. En filosofia (com a matèria d’estudi) s’ha fet massa sovint com en literatura (matèria d’estudi), o com es feia en literatura quan jo estudiava batxillerat: que s’estudiaven textos sobre obres i autors, sobre corrents i tendències, sense llegir cap d’aquelles obres i, sobretot, sense provar mai d’escriure res. Que en els dos casos cal conèixer la història és palés (potser més encara en el cas de la filosofia). Que, en els dos casos, per tal de començar a escriure cal haver llegit molt és inqüestionable. Però si tota la tasca de l’ensenyament d’una i l’altra es queda en la superfície, sense incitar tan sols a algun capbussó esporàdic, es pot transmetre una imatge de la cosa bastant distorsionada i no gens convidadora.

Això d’una banda, d’una altra (ben relacionada, però) estan aquells que durant tant de temps m’han fet por i m’han fet sentir insegur i han acabat per fer-me tancar la boca i girar cua, amb tota la insatisfacció tanmateix. M’han fet sentir ignorant, que arribava ara (i encara no) on feia tant de temps que ell havia arribat i on no s’explicava que jo no haguera arribat i estiguera perdent el temps. Són aquells que vull anomenar ací i ara “embalsamadors de pensaments”. Aquells que, quan algun pensament et ronda, quan estas pegant-li voltes a un assumpte, quan tens una preocupació (filosòfica és clar), quan vols descabdellar una idea i ho expresses, tan temptativament com vulgues, et diuen: “això és Kant” o “això és Hume” o “això és intel·lectualisme epistèmic” o... I donen per acabada la qüestió, la discussió, tot. Són taxònoms, posen etiquetes, classifiquen i abandonen l’especímen dins d’un calaix.

Sembla que els molesten els pensaments vius. Si els pensaments són vius tendeixen a moure’s i canviar, resulten incòmodes perquè costen de posar dins de la casella i solen trasbalsar-la. Cal, doncs, matar-los i embalsamar-los per poder lluir-los sota una etiqueta, una làpida. Així que els buiden de contingut i en deixen només amb la corfa.Per si fóra poc, aquests són sovint aquells que s’han acostat al pensament o l’autor en qüestió d’una manera ben superficial i de segona o tercera mà. De vegades no sols l’etiqueta immobilitza el pensament, sinó que el substitueix.
Em fa la sensació que als que els agrada pensar no els agraden les etiquetes (que els les posen almenys) i als amants de les etiquetes no els agrada pensar.

Vista Parcial (el llibre): Les olors i els sentiments

I ací va el text de Vista parcial que vaig prometre.

Les olors i els sentiments

Recordeu aquell passatge de Pel camí de Swann, de Proust, on el sabor (i l’olor, sense olor no hi ha sabor) de la magdalena mullada en til·la el transportava a altres temps i altres llocs amb tanta vivesa? Jo estic convençut que l’olfacte és l’òrgan de la memòria emocional. Si en tenia cap dubte, ho vaig poder comprovar en carn pròpia ara fa uns anys, quan travessava un moment ben dolent de la meua vida. Va ser en aquell temps que vaig començar a utilitzar el metro amb freqüència. Recorde els viatges de tornada de la feina, a poqueta nit, amb el cap ple de dimonis, sol enmig de la gentada, capficat en les meues cabòries. L’olor del metro, ben particular per cert, està des d’aleshores íntimament connectada a les tristes sensacions que experimentava en aquell trajecte. I tot i que les sensacions doloroses han desaparegut, tan aviat com puge al metro i sent la seua olor, el meu cor es compungeix una mica, s’espanta lleugerament com si haguera de tornar a patir el que va patir aleshores. És cert que cada vegada és més lleuger aquest fenomen, afortunadament. Amb tot, hi roman. Quan ja tot ha passat, resta l’olor com un recordatori desfasat.

Altres olors estan vinculades en mi a records molt més agradosos. Tres d’elles estan unides a la meua infantesa, al meu poble, a tres estacions de l’any, i totes tres a la taronja i el taronger. La primera és l’olor que feien els carrers on hi havia magatzems de taronges i els carrers propers. L’olor que feien, especialment, les dones que hi treballaven, dones de negre amb el davantal de mig dol, sempre atrafegades, corrents a mig dia per posar el dinar a taula, el dinar que havien preparat la nit anterior. Dones que s’enduien a la feina el termo del café i els optalidons, perquè “si no es prenien un parell d’optalidons a mitjan matí no aguantaven”. El magatzem de Pedro Monsonís, just enfront de ma casa, en un carrer més aviat estret. Era un espectacle veure maniobrar el senyor Benavent (de mal nom Poma xata) aquell Leyland blau de morro llarg, sense ferir mai la façana de ma casa ni doblegar els barrots de la reixa. Era una olor de taronja civilitzada, tractada, domesticada, taronges que havien passat per les cambres de carbur i havien estat encerades posteriorment. Era l’olor de la tardor.

L’olor de l’hivern és l’olor de la llenya de taronger que cremava a les cases (que encara crema) i que, sentida des del carrer a la nit i amb fred, et feia enyorar la calentor i el confort de la teua pròpia casa. L’olor de la llenya a les llars, on torraven cansalada magreta (encara en torren?), que després mullava el pa i ho feia tot més apetitós. Aquesta olor encara em fa segregar saliva com la campaneta al gos de Pavlov.

La primavera és l’època de l’olor de tarongina a poqueta nit, una olor dolça, penetrant que ho omple tot, que desperta els sentits, que convida a passejar pels afores i fa que et resistisques a entrar en casa, ara que allarga tant el dia. Es l’olor de les nits calmes, de temperatura ben agradable.

I l’estiu? L’olor de l’estiu és per a mi l’olor de l’aigua de sèquia i, sobretot, l’olor de les estaques de carxofera. Estaques amuntegades a la part coberta del corral, al racó on no arribava (o arribava a penes) el sol. Les estaques que calia arruixar tots els dies perquè germinaren i que es cobrien amb sacs d’arpillera per tal que conservaren la humitat. Una olor forta, com de terra humida per la pluja, que gairebé fa mal al nas. És l’olor de l’estiu de la meua infantesa, en aquelles cases fresques de murs ben grossos que protegien de la calor sufocant del carrer.

L’olfacte, a través de les olors, aconsegueix transportar-te a altres llocs i a altres temps i fa renàixer sentiments i emocions perduts, d’una manera més poderosa que qualsevol altre òrgan sensorial. N’esteu d’acord?