Precàstig

A la revista Analysis, una revista que és caracteritza per publicar articles de filosofia breus que tracten qüestions específiques i que generen debat (filosòfic, és clar), van aparèixer, ara fa un any, una sèrie d’articles sobre un tema que m’interessa. Ja veus quines coses m’interessen!

Per tal de posar-vos en context, us diré que jo em considere un compatibilista pel que fa a la llibertat i la responsabilitat moral. El compatibilisme és la posició que manté que el determinisme és compatible amb la llibertat i la responsabilitat moral. El determinisme és la posició que diu que si tinguérem una descripció completa de l’univers en un determinat moment i coneixérem totes les lleis de la natura, podríem predir l’estat de l’univers en qualsevol moment posterior.

Ja sé que defensar el determinisme té mala premsa. A mi tots els meus estudiants m’ho recriminen i volen salvar-me. El problema és que jo no crec el que vull o el que em convé, sino allò que considere veritat (com tots, pense jo, no?).

Bé deixem ara això i anem al debat d’Analysis. La qüestió és aquesta, Segons Saul Smilansky, el compatibilisme, atés que manté que el fet que les nostres accions estiguen determinades no fa que no se’ns puga alabar o culpar per elles —ja que continuen sent lliures—,comportaria la següent paradoxa. Si tinguérem una capacitat de predicció perfecta, seria permissible (i potser fins i tot obligatori) castigar els criminals de bestreta, precastigar-los.

Això, és una paradoxa perquè sembla de sentit comú que no es pot castigar l’innocent, i qui no ha comés un crim (encara) ho és. Sembla de sentit comú que deguem respecte a les persones i que hem donar-los l’oportunitat de canviar d’idea. El problema, diu Smilansky, és que segons el determinisme, no pot haver-hi tal canvi, i, si tenim aquella capacitat de predicció, sabem que aquest no existirà.

Bé, que en penseu? Crec que és un bon tema de debat. Jo tinc la meua opinió, però us convide a dir la vostra. Goseu?

Presentació de "Idees i paraules"

Com que encara és prompte, us ho hauré de recordar més endavant, però us ho anuncie ara ja. El dia 12 de desembre, vivendres i vespra de Santa Llúcia (fira del meu poble), a les 20 h. i al Musical, presentarem Idees i paraules al meu poble. Esteu tots convidats (que no obligats).

Una altra coseta que em fa comboi. Avui en el Quadern de El País ha eixit ja la primera (petita) ressenya. Encara no està (gairebé) el llibre a les llibreries i ja ha eixit una primera nota. El Servei de Publicacions de la Universitat es mou. La veritat és que estan fent-ho molt bé.

Triple celebració

Aquest és el post número cent d'aquest blog, que el dia 16 va complir un any i, per si fóra poc, avui el meu llibre Idees i paraules ha arribat a la primera llibreria (al meu poble).

Sis coses sense importància que et fan feliç

Em passa com a Urbà, que no m'agraden aquelles rodes epistolars en les quals has d'enviar no sé qué a no sé quants. Però m'ho proposa el mateix Urbà i amb un compliment tal (ser un filòsof a qui se li entén el que diu) que no he pogut negar-me.

De tota manera, i abans de procedir, no puc estar-me de dir que el títol de la proposta és una contradictio in terminis. Potser és deformació de filòsof, però pense que si són coses que et fan feliç no poden ser (per això mateix) coses sense importància. Ja ho he dit! Ho sent, no ho he pogut evitar.

El que no faré és encolomar el tràngol a ningú.

I ara ací van (no necessàriament en aquest ordre).

1) Eixir en bicicleta dissabtes.
2) L'esmorzar dels dissabtes quan eixim en bicicleta.
3) Tenir (tots) els meus fills asseguts a taula.
4) Llegir al tren.
5) Eixir d'excursió amb la meua dona.
6) Conèixer en persona algun blogaire que ja considerava amic.

Pausa

Per cert, supose que estaré alguns dies sense actualitzar el bloc. A més de la feina ordinària, que darrerament ha crescut, aquests dies estaré bastant embolicat. Si voleu saber-ne la raó, podeu fer clic damunt d'aquest enllaç:

http://www.uv.es/phronesi/symposium2008/.

Confirmat

M'ho acaba de confirmar Vicent Alonso. Enric Sòria i Sam Abrams han acceptat. El mateix Vicent ja havia acceptat abans i es va oferir a fer les gestions amb els altres. Enguany la jornada de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania "Josep Lluís Blasco" de la Universitat de València tindrà com a tema "Pensament i assaig literari" i participaran els tres escriptors esementats. L'estructura de les jornades consisteix en tres conferències (una per cadascun) i una taula redona dels tres. Ja us posaré el programa més endavant. De moment, ja tenim, en resum:

Pensament i assaig literari
amb:

Sam Abrams
Vicent Alonso
Enric Sòria

11 de març de 2009
Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació.

Sí ja sé que encara falta molt de temps, però em feia il·lusió dir que ja ho tenim confirmat.

La mala fama dels polítics

[Article per al "Miragall", el BIM del meu poble]


Es queixen els polítics de la seua reputació. Es queixen del fet que la seua imatge entre la ciutadania no siga, amb molta diferència, la millor de les possibles. Mentre que ells es consideren uns servidors de la societat, aquesta, desagraïda, en té un concepte bastant menys positiu. L’ofici de polític és un ofici devaluat i si fa no fa amb mala premsa. Als polítics això els sap greu i se’n queixen. El problema és que queixar-se és més fàcil que canviar, que valorar els motius de la queixa i intentar, en la mesura que aquests estiguen fjustificats, eliminar-los, els motius, no el fet que aquests es diguen.

Crec que era Nietzsche qui deia que l’home tenia, com un dels seus motors fonamentals d’actuació, la voluntat de poder (Nietzsche que era un misogin reconegut parlava només de l’home, no de la dona). La voluntat de poder no hauria de ser, per si mateixa, una cosa detestable, ni tampoc, potser, negativa. No ho hauria de ser si aquesta ànsia de poder (ànsia, més que voluntat, que és el que realment hi ha) servira per lluitar per aconseguir-lo amb la finalitat encomiable de servir al poble, de poder portar a terme aquelles idees que hom té i amb les quals pretén millorar les condicions de vida dels seus conciutadans.

Però sembla, desgraciadament que una cosa i l’altra estan renyides i que l’ànsia de poder és, no un mitjà, sinó un fi per si mateixa. I no sols no és un mitjà per poder aconseguir el fi de servir al poble, sinó que és incompatible amb aquesta finalitat, que l’anul·la i la substitueix. Sembla que els partits polítics s’han convertit en màquines de consecució del poder a qualsevol preu, que només estan disposts a fer i deixar fer si el poder l’ostenten ells. Del contrari, el bé públic no és cap objectiu. (I ja no diré res de si realment ho és quan manen). Ans al contrari, són mecanismes perfectament coordinats per tal d’impedir que qui governa puga fer el seu servei. Cal impedir que qui governa faça res per tal que no es puga mantenir en el govern, en el poder; barrar-li el pas, posar-li pals a les rodes, per tal que s’estavelle i fracasse. Que mentrestant el benestar comú se’n ressent? Millor! Més fàcil tindran ells l’accés al poder quan arribe l’hora de tornar a triar.

La política esdevé així una partida d’escacs, de lluita entre membres de partits diferents, fins i tot al preu de sacrificar la ciutadania. És la lògica de l’astúcia, de la malfiança i del bloqueig. Si qui està ara manant s’apunta algun punt, és un punt que els altres han perdut i que no podran apuntar-se quan els arribe l’hora. La cooperació pel bé de tots és un mite absolut, una quimera, una farsa. Si no ho puc fer jo, no he de consentir que ho faça ningú i faré el possible perquè no ho puga fer. I així ens van les coses, amb retards, amb obstacles, amb travetes constants dels uns als altres.

I damunt es queixen! Massa bona fama tenen encara molts d’ells. Que volen tenir bona premsa? Que se la guanyen! Que se la guanyen, he dit, no que se la paguen (i enys amb els diners dels contribuents).