dijous, 28 de febrer del 2008

Activitat Càtedra Blasco








Activitats 2008

Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació


L’ÈPOCA DEL PENSAMENT MALEÏT?
5 de març de 2008

Matí – Sala de Graus

11:45 Acte d’obertura

12:00 Pere Lluís Font (Institut d’Estudis Catalans): “L’estat de la filosofia”

Vesprada – Aula Magna

16:30 Cèlia Amorós Puente (UNED): “Espais imaginaris de la globalització”

18:00 Josep Maria Terricabras (Universitat de Girona): “El que penses no val res”

Cloenda

diumenge, 24 de febrer del 2008

Una llengua autoreferencial

[Un text polèmic o almenys —com li agrada dir a algú que conec— aporètic].

Recorde que al començament de la popularització dels telèfons mòbils, l’objecte més freqüent de les converses que es produïen a través seu eren ells mateixos: els telèfons mòbils. Que si “és que no tinc cobertura”, que si “és que ara no tinc massa bateria...”, que “no, mira, el que has de fer és prèmer la tecla tal...”. Poc a poc, tot i que encara tenen lloc, aquestes converses han esdevingut minoritàries. Amb la normalitat del seu ús, el telèfon mòbil ha anat ocupant el lloc que li pertocava: ser el mitjà, el canal per tal de parlar d’altres coses. Objecte i mitjà s’han, afortunadament, separat.

Em fa la sensació, però, que la nostra llengua és encara un poc telèfon mòbil i que això és un mal símptoma de la seua salut i la seua maduresa social. Ja em perdonareu l’atreviment, jo no sóc cap sociolingüista, —ni lingüista sense “socio”—, però crec que si ens fixarem, si ferem l’esforç, potser comprovaríem que l’objecte majoritari dels textos escrits en català (potser més encara els escrits en la seua variant valeciana) és la llengua mateixa, la persecució que pateix, el menysteniment de la que és objecte per part de les autoritats, la invisibilitat de la seua literatura, etc., etc., etc. I quan no és ella mateixa l’objecte del seu discurs, és algun altre tema estretament relacionat i de caràcter bastant local, limitat al territori del seu abast. D’altra banda, qualsevol acte la llengua del qual siga la nostra acaba convertint-se en un acte de reivindicació lingüística i alguna cosa més. Sovint, ficant-ho tot en un únic paquet i obligant tothom a haver de combregar amb allò amb que no vol. Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a totes un seguit de coses que es volen fer pertènyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Crec que si una llengua no pren més volada i s’empra per parlar de coses més universals o plurals, acaba enquistant-se dins d’ella mateixa i perdent moltíssimes oportunitats de créixer en extensió, en intensió i en intenció, tot. Si ens queixem del fet que aquells que menystenen la llengua la veuen només com un instrument per fer gràcies, contar acudits i parlar de coses banals (o dir brofegades), no els imitem nosaltres tallant-li les ales o lligant-la curta: deixem-la volar. Donem-li objectes de què ocupar-se i no fem d’ella una llengua autoreferencial. Una manera d’universalitzar una llengua puga ser universalitzar els seus objectes.

Em direu, i supose que amb raó, que tal i com estan les coses no hi ha un altre remei que fer el que es fa. Jo no he dit que hi haja culpa ni culpables, he dit que és un símptoma, no un pecat. Però si a més d’emprar-la per parlar d’ella, la poguerem emprar per parlar d’altres coses li retríem un gran benefici. Això era tot. El pecat no és l’autoreferència, sino la seua exclusivitat.

Com veieu, jo no he fet una altra cosa ací que allò que denuncie. Bé, ja sabeu allò de Wittgenstein: llanceu l’escala després d’haver-hi pujat.

Refrany: La llengua que només parla d'ella no té el mànec de la paella.

dijous, 21 de febrer del 2008

Per què no podem prescindir de la filosofia



Com que els organitzadors de la cosa ens han demanat la màxima difusió, col·labore des d’ací a aquest propòsit. Del 14 al 18 de juliol (de 12 a 14 hores), a la Universitat d’Estiu de Gandia, coordinaré un curs (de entre els molts cursos que hi haurà) que portarà per títol

Per què no podem prescindir de la filosofia

i en el que participaran, a més de mi mateix:

  • Antoni Domènech (Universitat de Barcelona)
  • Manuel García-Carpintero (Universitat de Barcelona)
  • Javier Rodríguez Alcázar (Universidad de Granada)
  • Jennifer Saul (university of Sheffield)

Encara no sé el títol de la ponència de cadascun. Quan ls sàpia tots, els posaré ací també.

Aquest és el resum del contingut i els objectius del curs que he redactat per a la Xarxa Vives d’universitats:

Malgrat la seua reputació de disciplina difícil, hermètica i allunyada de la quotidianitat, la filosofia és una disciplina essencial per tal de comprendre el nostre entorn cultural social i polític i per tal d’entendre’ns nosaltres mateixos com a persones. Vulguem o no és la tradició filosòfica la que ha configurat la nostra cultura, els nostres sistemes polítics, el nostre sistèma ètic i de valors i, en genral, la nostra cosmovisió. Vulguem o no, la filosaofia impregna la nostra vida quotidiana d’una manera absolutament ineliminable. D’una altra banda els problemes clàssics de la filosofia, lluny de ser problemes estranys i aliens, són problemes ben pròxims a cadascun de nosaltres, preguntes que una vegada i una altra ens assalten durant la nostra vida i que, per molests que puguen ser, atesa la incertesa de qualsevol resposta que ens puguem donar, són essencialment nostres, humans.
Temps diferents comporten noves concepcions i nous problemes i es la tasca de la filosofia abordar-los en primera instància i de la manera més general. Ja vindran després els qui, amb orientacions més pràctiques —polítics i legisladors— en faran la seua aplicació, si cal.
L’objetiu d’aquest curs és mostrar quina és la natura general de la filosofia i, sobretot, exemplificar alguna de les seus connexions diverses amb diferents vessants de la vida i del coneixement, des del feminisme a la literatura, passant pel compromís social.


dimarts, 19 de febrer del 2008

Solució al tercer problema lògic

He de confesar que, en certa forma, he plantejat malament el problema; que en algun sentit l'he fet massa fàcil en fer que la segona asserció fóra també una disjunció que incloïa un element comú a la primera.

Tots rondeu al voltant d'Anselm, de manera encertada, però em fa l'efecte que no sabeu explicar massa bé perquè. La clau, com és òbvi, està en la tercera asserció, en l'element autoreferent que pertorba Emili. Com sabeu, una disjunció és vertadera si almenys un dels disjunts és vertader. Si la disjunció comença dient que "o el que dic és fals", ja no pot ser falsa, perquè si fóra falsa seria vertadera. Per tant, la tercera és vertadera i, conseqüentment, les altres dues són falses. Així que qui ha encertat el problema és o Anselm o Baruch. Però no pot ser Baruch perquè aleshores la segona asserció seria vertadera també (cosa que no pot ser).

divendres, 15 de febrer del 2008

Problema lògic (III)



Una altra vegada el mestre Ben Pensat els havia posat un problema lògic als seus deixebles Anselm, Baruch i Constantí. Cadascun dels tres havia donat la seua resposta en presència dels altres dos. Cadascun havia ofert una contestació diferent i incompatible amb la resta, de tal manera que tots tres sabien que, com a màxim, només una de les respostes era correcta.
Per tal de determinar qui, si algú, havia contesta correctament, el mestre Ben Pensat no va recòrrer aquesta volta a boles blanques i negres, sinó que els va dir:

Faré tres assercions de les quals, com a molt, una serà vertadera, però podreu saber qui ha encertat. Aquestes són les tres assercions:

Primera: Jo sóc el mestre Ben Pensat, el que dic és vertader i la resposta correcta l’ha donada Constantí.

Segona: O ha encertat Baruch o ha encertat Constantí.

Tercera: O el que dic és fals o la resposta correcta és la d’Anselm o la de Baruch.

Bé aquest és el nou problema i aquestes les preguntes: Algun dels tres ha donat la resposta correcta? Si algu, qui? A hores d’ara ja no sé jutjar. No sé si és fàcil o difícil. Vosaltres direu. Recordeu, les respostes han de ser raonades. La solució (si cal) el dimarts.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Amb la veritat t'enganye





Una altra vegada Truth and Truthfulness, de Bernard Williams. Al capítol 5, ens mostra que no es prou dir una veritat per tal de ser sincer. Això es correspon amb quelcom que el meu amic Enric Casaban diu sovint: Amb la veritat t’enganye. I també amb quelcom a què vaig pegant-li voltes des de fa molt de temps i que m’agradaria sintetitzar en aquesta màxima: No em digues una veritat, digues-me què creus.

La raó de tot plegat és la següent: Hi ha enganys que, malgrat el que pensaven Sant Agustí o Kant, són pitjor que una mentida. Són pitjors, pense, per més sibil·lins i més hipòcrites, perquè no pots acusar l’eganyador de mentider, perquè has de reconéixer que ha dit la veritat, tot i que —com diu Williams— amb les dents serrades. Considerem l’exemple mateix de Williams: Una persona, tota amable, et diu “Algú ha estat obrint la teua correspondència”; què en pensaràs quan te n’assabentes que qui ha estat obrint-la és aquesta persona mateixa?

No sols és important el que diem, sinó allò que comuniquem, allò que fem creure a qui ens escolta. Podem enganyar, fer creure una cosa falsa, no solament dient una falsedat, sinó fent que l’oient la inferesca. A mi em sembla aquest un acte més mesquí, perquè és com no tenir la suficient valentia d’assumir la responsabilitat, i transferir-la amb tot el cinisme a l’altre. És ell qui ha arribat a pensar això, nosaltres no ho varem dir! Ah!, perquè ho va pensar... Em sembla que el mentider és, valga la paradoxa, més honest, més íntegre.

I per què dic jo “No em digues una veritat, digues-me què creus”? No creu aquella persona que “Algú ha estat obrint la meua correspondència”? No, no ho creu de la mateixa manera que ho puc creure jo quan m’ho comuniquen. Jo creuré que alguna persona o altra (distinta del meu informant) ha estat obrint la meua correspondència. Ella, la persona que m’ho ha dit, no pot creure això: creu que ella i només ella ho ha estat fent.

Ôbviament, amb tota això he pressuposat la malícia del parlant i la inocència de l’oient. La cosa canvia quan es tracta d’enganyar un oient amb intencions perverses.

Refrany: Parlar amb veritat no és prou per ser honrat.

divendres, 8 de febrer del 2008

Autoengany


M’he convençut, finalment i per desgràcia, que la nostra capacitat d’autoengany és molt gran. Si per un moment forem capaços de veure’ns com ens veuen els altres, ens enduríem moltes sorpreses, i alguns potser no serien capaços de suportar-ho, si no era, una altra vegada, recorrent i incrementant aquesta capacitat generadora de miratges. Davant d’aquesta evidència insubornable només pregue que la meua visió de mi mateix no estiga tan distorsionada, tan allunyada de la realitat, com tantes amb què he tingut ocasió d’ensopegar. Tal vegada és aqueixa capacitat de recòrrer una vegada i una altra, durant anys i panys, a l’autoengany la que ha acabat per produir aquestes personalitats impermeables a les evidències, que estan al món sense que el món les acabe de tocar, sense que el món siga capaç de mostrar-se-los en la seua crudesa; com si anaren proveïts d’ulleres i audífons dulcificadors.

Però encara que no siga en aquests graus tan elevats i patològics, sembla qu,e poc o molt, tots necessitem pensar que no som menys que un altre en qualsevol cosa que ens importe (o fins i tot encara que no ens interesse massa), que no podem pair la idea que estem mancats de qualsevol indici de talent per a alguna de les coses que ens interessen o ens semblen importants . Ens és molt dur haver d’acceptar que no podríem fer bé —per molt que ens hi posarem— una cosa per la qual sentim interés. Si algú ha aconseguit el que nosaltres no hem pogut, solem atribuir-ho al fet que té unes determinades coneixences, al fet que a nosaltres ens han barrat el pas, o que els altres o, simplement, les circumstàncies no han estat justs amb nosaltres. Mai no ha una mancança de la nostra part.

És molt més fàcil pensar que l’altre té influències que pensar que val més que tu. És més suportable pensar que el mestre et té mania que no que ets un brètol, un inútil o un mal treballador. Es comença per aquest camí i s’acaba fent culpable tothom. Tots, menys un mateix, tenen la culpa si hom no ha arribat on voldria on hauria d’haver arribat o, simplement on han arribat altres. Tenim excuses per a tot. Volem ser el pal de paller en tot, i quan no ho som, patim i necessitem una explicació, una coartada que ens permeta acontentar el nostre ego sense llevar-li ni una engruna d’estimació, de consideració. Anem buscant àmbits, països de cecs on, nosaltres, torts, podem regnar, lluir la nostra mediocritat inmodesta (que ha deixat, per l’efecte relativista, de ser una cosa i l’altra ) com un prodigi més enllà de l’abast de la resta. I ens enganyem, ens sentim satisfets amb el nostre únic ull estràvic, per fi dominador.

Som terribles, ens volem tant que no entenem que els altres no ens vulguen de la mateixa manera, que el voler no comporta haver de atorgar-nos virtuts que estem lluny de tenir.


Refrany: Quan el món no ens fa la festa, ens la fa la nostra testa.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda



A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.
Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.
Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.
Aquest és el fragment que em correspon:

41. M’espentaven les flors del paper de les parets, amb aquells dibuixos que semblaven rostres indignats. Potser per això procurava sempre anar mig a fosques i la casa es veia tan trista.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Un decàleg de set manaments


En fi, com que no hi ha hagut més propostes no caldrà ni que triem. De fet, no hem arribat a la desena. Però què hi farem! Les coses no es poden forçar.
Ací va, doncs, tot el que hi ha hagut. Si algú vol oferir-ne algun altre, està a temps.

1) El bloc és per expresar-te, no per exprimir-te (i a l’inrevés en francès).

2) Tranquil, els comentaris no desapareixen i pots contestar-los més tard.

3) Sí avui no tens res a dir, ja parlaràs demà.

4) Molta quantitat no fa una qualitat.

5) Els blogs no són cap organisme institucional que es deu als ciutadans, així que si ensopegues amb un blog que no t'agrada tens tres opcions: deixar constància escrita mitjançant un comentari de forma educada en qual mostres la teua disconformitat, no tornar a visitar-lo mai més (hi ha milions més) o obrir-ne un de nou on escrigues allò que et vinga en gana (VK).

6) Cal ser caut a l'hora de generar expectatives en els lectors (Emili Morant).

7) Si algú et comenta refutant alguna cosa que has dit, sigues tolerant i agraït pel comentari encara que aquest estiga fet amb "mala llet", perque els bloggers vivim dels comentaris dels visitants (Adolfo Llopis).

Thta's all folks! (per ara).

P.S.: 8) Els blocs haurien de tindre una funció definida (Marta Insa)