dilluns, 29 de març del 2010

Liberunus (I)


A Liberunus hi havia molts relectors. La gent llegia una vegada i una altra els mateixos llibres i eren molts els que llegien. Hi havia una raó ben poderosa que explicava aquest fenomen: a Liberunus, cada autor podia publicar només una obra en tota la seua vida. Com es pot bé imaginar, els llibres eren pocs i eren, en una bona mesura excel·lents; tant, que a la gent no els importava rellegir-los moltes vegades.

Els lectors de Liberunus eren relectors perquè els escriptors eren reescriptors. Atenallats davant l’única possibilitat que tenien per publicar, refeien una vegada i una altra la seua obra abans de decidir-se a presentar-la davant l’editor. En alguns casos eren dècades les que s’havien invertit en la seua confecció. Tot depenia de la paciència, l’amor propi i l’exigència de l’autor. Els impacients solien penedir-se d’haver publicat el seu text tan aviat i no haver-hi esmerçat més temps i més esforç; ara ja no podien corregir, ni en aquesta ni en cap altra, les imperfeccions de l’obra publicada. Els llibres es reeimprimien si calia (i solien, és clar, ser reimpresos), però no eren permeses les correccions ni les ampliacions: no es permetien segones edicions.

Alguns havien intentat passar diverses obres en un sol volum. Però la llei era estricta i els editors corrien el risc de perdre la llicència de publicació si transigien. Només els reculls de contes, poemes i assajos curts (o una mica més llargs si versaven sobre el mateix tema) eren permesos. Molts autors (en potència o en acte) havien estat víctimes de la depressió. Alguns hagueren de ser internats en institucions psiquiàtriques o en cases de repòs. Foren bastants els irrecuperables que conegueren una mort terrible i prematura.

També els lectors es mostraven insatesfets. Els haguera agradat tenir més on triar, més llibres que poder llegir. Es sentien sobretot insatisfets pel fet de no poder gaudir d’algun altre llibre dels autors més admirats; dels autors que eren venerats com a llegendes o semidivinitats, éssers envoltats pel misteri i la mitologia.

Això fou, de tota manera, abans dels temps de Prolífic.

divendres, 12 de març del 2010

Va de principis

Qui més principis té, més voltes els traeix; per pura lògica.

Tenir molts principis és un abonament segur a la hipocresia.

Hi ha qui té tans principis que en fa servir uns o altres segons li convé.

Qui en té pocs i els traeix, no té principis.

Qui té sempre els principis a la boca no és de fiar.

Principis: tin-ne pocs, tin-los bons, i tin-los clars.

diumenge, 7 de març del 2010

Ètica i política

[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble]

Atesa com està la situació al poble i atesa com està la situació molt més enllà del poble, estic segur que el que ara diré serà malinterpretat o serà interpretat d’una manera parcial i esbiaxada. He pensat, però que a qui se l’encenga la cua deu ser perquè la té de palla, i que això, aquest perill, no té per què obstar per a que diga el que crec que és una veritat que cal denunciar: la més que escandalosa falta de valoració de l’ètica en política per part de molts, de massa.

Fa temps que em pregunte fins on podem arribar a suportar, i suportar gairebé amb el beneplàcit, el descrèdit de la funció dels polítics. Sembla que hem assumit, que ens sembla natural i esperable que els polítics abusen de la seua posició per tal d’enriquir-se i enriquir els seus; que la corrupció no siga motiu de sanció, ni tan sols moral, per part, ja no sols dels poders fàctics, sinó dels electors. A mi, personalment, m’escandalitza el fet que, quan transcendeixen escàndols per part dels polítics, aquests no repercutesquen en els resultats electorals o que repercutesquen encara d’una manera positiva.

No, no hauria de ser lògic sonsiderar que és normal que els polítics traguen partit de la seua posició de poder i d’accés privilegiat a la informació; no hauria de passar que les institucions públiques ens semblen els llocs més segurs, protegits i rendibles per al progrés dels desaprensius que les empreses privades. Tampoc no hauria de ser vist amb normalitat que l’estratègia dels partits s’assemble tant a la d’algunes empreses, per a les quals aconseguir posicions d’avantatge en el mercat justifica i guia qualsevol estratègia o acció, al marge d’altres consideracions; sobretot ètiques, que sempre semblen un handicap i una rèmora. Estem massa acostumats a pensar que les promeses dels polítics responen merament a les estratègies electorals sense cap compromís real d’acomplir-les. Estem massa acostumats a veure que per tal d’aconseguir el poder valga qualsevol procediment; que el patró que guie les actuacions dels partits siga quasi en exclusiva l’intent d’enfonsar el rival per tal de sortir-ne victoriós; que no importe, en realitat, què beneficia aquells que els han de triar, sinó què afavoreix el propi èxit. Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting.

No, no m’agrada això i pense que no és bo per a ningú. No és bo tampoc per a als qui que en poden treure un profit a curt termini. Quan la desconfiança s’estén i quan ja no res escandalitza, som tots el s que perdem. Estic fart de pragmatismes que no són més que l’ocultació de l’interés o la feblesa. No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec, però supose que els de terra, els ciutadans, hauríem de ser ben crítics i fer-los pagar, ni que fora amb els nostres vots, els seus excesos. No ens hauríem de conformar, hauríem d’exigir-los —i ens hauria de semblar una obvietat fer-ho— un comportament que es basara en l’ètica i la competència i no en l’eficàcia electoral a qualsevol preu.

Cal una revolució ètica que només els ciutadans podem començar. Ens cal esperit crític, l’exigència envers qui ens ha de representar; no ser tolerants amb l’engany i el frau. No consentir el que és intolerable; hem de tornar a ser exigents i actuar en conseqüència. Som nosaltres qui tenim la clau, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Exigim les responsabilitats a qui les tenen i no ens resignem a permetre-ho tot. Castiguem-los quan calga, retirem-los la nostra confiança i el nostre vot, fem públic el nostre desacord. Allò que és dolent no deixa de ser-ho pel fet que estiga ben estés. I el que no és just no comença a ser-ho perquè siga freqüent. El costum no es justifica a si mateix i acostumar-se al mal és molt mal costum.