[Text per a El Miragall, el BIM del meu poble] Atesa com està la situació al poble i atesa com està la situació molt més enllà del poble, estic segur que el que ara diré serà malinterpretat o serà interpretat d’una manera parcial i esbiaxada. He pensat, però que a qui se l’encenga la cua deu ser perquè la té de palla, i que això, aquest perill, no té per què obstar per a que diga el que crec que és una veritat que cal denunciar: la més que escandalosa falta de valoració de l’ètica en política per part de molts, de massa.
Fa temps que em pregunte fins on podem arribar a suportar, i suportar gairebé amb el beneplàcit, el descrèdit de la funció dels polítics. Sembla que hem assumit, que ens sembla natural i esperable que els polítics abusen de la seua posició per tal d’enriquir-se i enriquir els seus; que la corrupció no siga motiu de sanció, ni tan sols moral, per part, ja no sols dels poders fàctics, sinó dels electors. A mi, personalment, m’escandalitza el fet que, quan transcendeixen escàndols per part dels polítics, aquests no repercutesquen en els resultats electorals o que repercutesquen encara d’una manera positiva.
No, no hauria de ser lògic sonsiderar que és normal que els polítics traguen partit de la seua posició de poder i d’accés privilegiat a la informació; no hauria de passar que les institucions públiques ens semblen els llocs més segurs, protegits i rendibles per al progrés dels desaprensius que les empreses privades. Tampoc no hauria de ser vist amb normalitat que l’estratègia dels partits s’assemble tant a la d’algunes empreses, per a les quals aconseguir posicions d’avantatge en el mercat justifica i guia qualsevol estratègia o acció, al marge d’altres consideracions; sobretot ètiques, que sempre semblen un handicap i una rèmora. Estem massa acostumats a pensar que les promeses dels polítics responen merament a les estratègies electorals sense cap compromís real d’acomplir-les. Estem massa acostumats a veure que per tal d’aconseguir el poder valga qualsevol procediment; que el patró que guie les actuacions dels partits siga quasi en exclusiva l’intent d’enfonsar el rival per tal de sortir-ne victoriós; que no importe, en realitat, què beneficia aquells que els han de triar, sinó què afavoreix el propi èxit. Els partits s’assemblen com més va més a les empreses i les seues campanyes a les del pur màrqueting.
No, no m’agrada això i pense que no és bo per a ningú. No és bo tampoc per a als qui que en poden treure un profit a curt termini. Quan la desconfiança s’estén i quan ja no res escandalitza, som tots el s que perdem. Estic fart de pragmatismes que no són més que l’ocultació de l’interés o la feblesa. No sé què caldria fer. La solució és ben difícil i jo no la conec, però supose que els de terra, els ciutadans, hauríem de ser ben crítics i fer-los pagar, ni que fora amb els nostres vots, els seus excesos. No ens hauríem de conformar, hauríem d’exigir-los —i ens hauria de semblar una obvietat fer-ho— un comportament que es basara en l’ètica i la competència i no en l’eficàcia electoral a qualsevol preu.
Cal una revolució ètica que només els ciutadans podem començar. Ens cal esperit crític, l’exigència envers qui ens ha de representar; no ser tolerants amb l’engany i el frau. No consentir el que és intolerable; hem de tornar a ser exigents i actuar en conseqüència. Som nosaltres qui tenim la clau, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Exigim les responsabilitats a qui les tenen i no ens resignem a permetre-ho tot. Castiguem-los quan calga, retirem-los la nostra confiança i el nostre vot, fem públic el nostre desacord. Allò que és dolent no deixa de ser-ho pel fet que estiga ben estés. I el que no és just no comença a ser-ho perquè siga freqüent. El costum no es justifica a si mateix i acostumar-se al mal és molt mal costum.