dijous, 23 de febrer del 2012

La primera concentració d'Anna

Avertència: aquest relat, tot i que inspirat en fets reals, és de ficció.

Anna va acudir a la concentració, perquè ho considerava de justícia i d’absoluta necessitat. Ja no podia romandre per més temps pasiva davant la situació. Era una víctima més de les retallades que al seu institut s’havien fet paleses d’una manera tal que, pensava Anna, no protestar suposava una indignitat. És per això que hi va anar, però sentia pànic que a casa seua se n’assabentaren. Amb els companys, va seure davant de l’institut. Era el seu primer acte d’aquesta mena i estava nerviosa, expectant. La seua amiga Tere, que li veia la careta d’amoïnada li feia alguna moixaina de tant en tant: Ara li estrenyia una ma, ara li tancava l’ullet, i Anna engolia saliva i tractava de fer el cor fort, mentre els seus companys cridaven consignes, a les quals ella tractava de sumar-se.
Com que feia una bona estona que hi eren, va començar a sentir fred. Es va posar el passamuntanyes que havia agafat de casa per precaució, una mesura de prudència que havia pres no sols per evitar el fred. Al poc, molta policía els havia envoltat. El nerviosisme d’Anna era ara ben gran. Tere i algun altre company tractaven de traquilitzar-la:
—No passa res, no tingues por —sentia, com n un somni, que li deien.
Un cotxe dels que ells havien aconseguit parar, va començar a pitar i la conductora va fer intenció d’avançar. Alguns companys s’alçaren de terra, i seieren sobre el capot. El policies carregaren. Començaren a repartir colps de porra a tort i a dret. Anna es va esglaiar. Va voler fuigir quan, un policia ben gran, la va enxampar de mala manera, d’una manera ben grollera, que més que detenir-la, la estava grapejant.
—No tens cos ni per a ser puta— li va dir.
A Anna se li va fer un nus a la gola i les llàgrimes brollaren per sota del passamuntanyes. Una ràbia i una impotència infinites li van omplir el pit. Com va poder, es va girar i, plena d’ira, li va pegar una genollada a l’entrecuix. Va escapar furibunda, sense saber on anar i mentre plorava de manera incontrolable. Va rondinar sense ser massa conscient de per on anava i molts menys d’on volia anar i què pretenia fer. L’única idea al seua cap era fugir, fugir, no sols del lloc, sinó de l’experiència que acabava de viure i que no podia pair, que voldria esborrar per sempre més de la seua memòria, que donaria el que fóra perquè no haguera passat. Es va trobar a si mateixa asseguda a un banc de Vivers, en una zona apartada del trànsit de les persones. Plorava sense poder-ho evitar, sense consol, plena de frustració. Alguna cosa molt íntima i inefable se li havia trencat. El so del mòbil la va traure un instant de les seus cabòries. Era Tere qui telefonava. Va dubtar si contestar. Va pensar que potser els seus amics estaven patint per ella i va decidir respondre. El singlot no la deixava gairebé articular paraula. Tere li deia que era amb Raül, que estaven amoïnats, que havien vist que li havia passat amb la policia i que volien saber on estava.
—Sóc a Vivers, però no vingueu, vull estar sola —va pòder dir de manera entretallada i entre plors.
—Com que no!, ara de seguida anem —respongué decidida la seua amiga—. No et mogues.

I Anna va estar temptada de tornar a fugir. Es debatia entre aquesta possibilitat i acceptar el consol que els seus amics volien donar-li i que, en realitat, tant necessitava.
Una volta en Vivers, Tere i Raül li hagueren de tornar a telefonar per tal de localitzar-la.
—Què t’ha fet el policía fill de puta aquell? —li va preguntar Raül,en arribar i per mostra-li la seua solidaritat.
El plor d’Anna es va fer més gran. Li costava respirar.
—No li digues fill de puta! —pogué dir Anna amb penes i treballs i mentre escalatava en un plor alliberador.
Raül la mirava amb els ulls esbatanats. Tere li feia senyals perquè la deixara estar. Després li va passar el braç per darrere dels muscles a la seua amiga, la va estrenyer i va deixar que es desfogara.
—Raül, si vols ja te’n pots anar. Jo em quedaré una estona amb Anna.
El xicot les va mirar un instant, indecís, però finalment va fer adéu amb la mà, va acotar el cap i va fer via.
—Saps què m’ha dit? —pogué dir, finalment Anna.
Quan Tere va escoltar el que la seua amiga li deia amb aquella cara desencaixada, va intuir la veritat.
—Era ell?
—Sí, era ell —confirmà dolorida—. I digues-me tu ara com podré tornar a casa com si res no haguera passat. Com podré toranr-lo a mirar a la cara, sense que se’m note la ràbia, la frustració i la vergonya que sent, sense que s'adone que avui se m’ha trencat l’ànima perquè he vist en mon pare la bèstia que pot arribar a ser.

divendres, 3 de febrer del 2012

La generació de la meua filla

La generació de la meua filla és una generació peculiar. No han aprés el principi bàsic de la responsabilitat i això se’ls ha tornat en contra d’una manera ben dolorosa. El principi a què me referesc és que les accions tenen (han de tenir) conseqüències en relació i proporció. No han aprés que el mal comportament ha de tenir consequències dolentes i més dolentes quan pitjor és el comportament, i que les bones conseqüències (els premis o els aconseguiments) són el resultat de l’esforç i la conducta recta. No ho han aprés. Tant si feien el que calia com si no, tant si posaven dedicació a l’estudi com si no ho feien, tan si aprovaven com si no, tenien tot el que demanaven, i ho demanaven tot. No importava què feren, no havien de renunciar a res. Ni s’han acostumat a l’esforç, ni a la renúncia, ni a la conformació. No han hagut de merèixer res, ni tan sols complir amb els seus deures, tenien el mateix que si ho hagueren fet i ho tenien en abundància. Estaven convençuts que tot ho mereixen sense haver de fer cap mèrit. Són una generació que han tingut molt més del que ja se sabia que podrien tenir quan foren grans i independents i s’ho hagueren de guanyar ells.
Ara aquell principi tampoc és efectiu, però de la manera contrària. A conseqúència de la crisi, és a dir del resultat de l’avarícia i la corrupció d’alguns (si és que no sempre ha sigut avarícia corrupta o corrupció avariciosa), a conseqüència de la crisi, dic, tampoc no importa massa què facen, perquè no aconseguiran res. L’esforç, la preparació, la tenacitat, la constància són sobrers perquè no poden donar resultats. Les accions continuen sense tenir conseqüències, perquè el futur està tancat. On no hi ha expectatives d’aconseguir allò per al que hom es prepara és molt difícil posar-ne els mitjans. I si a això els passa a una generació que no està gens acostumada a la frustració, que no ha sabut acostumar-se a la frustració de manera gradual, el colp és encara més terrible. Llàstima em fan!: hauran de creixer de colp, fer-se grans d’una trompada. I quina trompada!