Claredat

 

       Ja ho deien els clàssics: la tasca del llenguatge és expressar el pensament, i la del pensament, reflectir la realitat. Cal pensar correctament, creure el que és i no creure el que no és, i cal que el que diem es corresponga amb el que pensem. Si el pensament representa correctament la cosa i el llenguatge fa el mateix amb el pensament, les nostres paraules seran un reflex fidel de la realitat. Així les coses, hi ha dues maneres clares en què aquestes missions es malbaraten: 

          1) (Involuntària) L’error: el pensament no es correspon amb la realitat o el llenguatge no reprodueix adequadament el pensament. 

               2) (Voluntària) La mentida: dir voluntàriament una cosa que no es pensa, que no es creu (que és creu falsa).

       Tanmateix, hi ha una altra manera en la qual el pensament o el llenguatge no acompleixen la seua tasca o ho fan incorrectament: quan el pensament és obscur, confús o quan, tot i el pensament ser clar, el llenguatge l’oculta amb paraules o construccions abstruses que impossibiliten una correcta comprensió d’allò que es diu i, conseqüentment, d’allò que es pensa. Però si el llenguatge ha impossibilitat la comprensió del pensament (en cas d’haver-n’hi), el pensament no s’ha transmés. És com haver emés sons sense contingut. Les paraules són com una caixa buida o plena de borumballa. 

       De vegades, passa també que el robatge és excessiu, com si cobrirem un cos amb tantes peces de roba, tan grans o tan extravagants que feren impossible o molt difícil reconéixer allò que visten. Potser el contenidor és molt gran i aparatós i el contingut ben menut. Una vegada, el senyor R. li va regalar a la seua dona unes arracades dins una caixa de televisor. Dins d’aquesta caixa n’hi havia una altra una mica més menuda, dins de la qual n’hi havia una altra, i així, una caixa rere d’una altra fins que s’arribava a una capseta que contenia les arracades. Així pot ser l’expressió lingüística d’una idea: un gran embalum que amaga una cosa ben petita, desnerida fins i tot. Això quan no parlem sense tenir gens clar quines idees deu haver-hi darrere de les nostres paraules. Parlem amb paraules el significat real de les quals, si en tenen cap, no sabem ben bé quin és.

       Però pot ser encara pitjor. Quan es tracta de qüestions més abstractes, idees, teories, conceptes, la cosa es complica: el pensament es fa més difícil i l’expressió del pensament també. Si el pensament és confús, el llenguatge que el vol transmetre no pot ser clar i fidel alhora. Copsar certes coses, tots ho sabem, no és fàcil. Si heu d’explicar alguna cosa complexa, observareu com és de necessari una correcta comprensió prèvia. És quan tractes d’explicar a altres alguna d’aquestes coses quan t’adones si realment tu ho has entés i si tens els recursos per a fer-ho. Però si has d’explicar el que no acabes d’entendre, què fas? El tràngol potser angoixant. Un recurs temptador és amagar-se darrere de les paraules: embolicar la troca per ocultar la manca d’idees clares. Si no es té un domini complet del tema, hom intenta amagar la seua incompetència emprant un llenguatge que és de difícil comprensió. Diguem-ne que dissimula la seua falta d’enteniment i la trasllada a qui l’escolta amb l’ajut d’un llenguatge alambinat. Que parega que la culpa de la incomprensió és de l’oient i no del parlant. Qui parla és tan profund que qui escolta no està a l’altura. Aquesta és la imatge que es vol projectar.

       Certament, les aigües profundes són obscures, però l’obscuritat no és, per si mateixa, signe de profunditat. Si, com deia Joan Fuster, l’obligació de qui escriu és fer-se llegir, l’obligació de qui parla és fer-se entendre. I la missió del pensament, i del llenguatge, és traure de la foscor del fons el que aquelles aigües no deixaven veure, no amagar-lo sota aigües térboles. Dissipar la boira, no produir-la de manera artificial i artificiosa. L’honestedat demana claredat, la por i la impostura són addictes a la foscor.

        Siguem honestos: siguem clars! Si no, tard o d’hora la boira desapareixerà i s’apreciarà el valor real del que amagava (si és que hi havia res).

 

 

 

 

 

 

En resum

 · Fins ara era escèptic, ara sóc incrèdul.

· Sí, segurament no tots els polítics són iguals. El problema és que són masa els que s'assemblen molt.

No importa que siga veritat, el que és mal és que es diga

Quan la pantanada de Tous, jo tot just havia acabat la carrera i, és clar, no havia trobat encara una feina estable. Així que em guanyava el jornal com a integrant d'una de les colles que ací, al poble, es dedicaven a netejar les sèquies que havien quedat reblides de tota mena de coses (fang, canyes, branques arbres i fins i tot animals morts) per efecte de la inundació. L'encarregat de la meua colla era un home major i de bon tarannà amb qui de seguida vaig fer lliga. Era un home ben alegre i alhora sentenciós. Un dia, mentre fèiem un descans, jo em pelava una taronja, assegut al marge que separava la sèquia de l'hort d'on l'havia agafada. Despreocupadament, llançava les corfes. Algunes queien al caixer i altres al mateix hort. En veure-ho, el senyor Emilio, que així es deia l'encarregat, mentre em convidava a replegar-les, em va dir:
  -Xiquet, el pecat és l'escàndol.
Quantes vegades m'ha vingut al cap la dita admonició aquests dies en els que s'ha fet públic el que sembla ser un escàndol immens de corrupció i finançament il.legal d'un partit polític. Pel que es veu, el problema no és tant que siga veritat com que s'ha ja fet públic. El mal no està en el fet. Allò dolent i criticable és que un mitjà de comunicació ho haja publicat. Per culpa seua ha baixat la borsa i ha pujat la prima de risc. Això és el que està malament. El pecat és l'escàndol, no el fet, i el culpable és qui dóna la notícia i no qui ha comés els actes noticiables. Així sembla que ho veuen i ho consideren els diaris de dretes si fem cas (i com no n'hem de fer?) d'alguna de les seues portades.
La cosa ben bé mereix una anàlisi (una mica) filosòfica. Suposem que allò que s'ha denunciat ha ocorregut realment, que és veritat, vaja. Aleshores, els fets esdevinguts són la causa de la notícia, i la notícia ha estat la causa de la baixada de la borsa i la pujada de la prima de risc (i de la pujada del descrèdit dels polítics que ens governen i de la imatge exterior del país, si no estava ja prou deteriorada). D'aquesta manera, els fets denunciats només són la causa indirecta d'aquestes conseqüències que, a més a més, no s'hagueren produït si no haguera existit la denuncia. Si haguera existit la corrupció, però ningú no l'haguera feta pública, no hauria baixat la borsa, etc. etc. Per tant els culpables no són els corruptes sinó el periòdic que ha destapat la corrupció. Té la seua lògica, i molt poca vergonya!

Presentació de "La trampa del desig"

Divendres 28, a les 20 hores i a la llibreria Mirall (d'ací de Castelló), presentarem  "La trampa del desig",  la darrera novel·la  de l'amic Urbà Lozano, que va guanyar el XXIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira.

Si voleu venir, serà un plaer veure-vos.

Petero Ñijo

            Després de tretze hores i vint-i-sis minuts de vol, de Madrid a Santiago de Chile i d’algunes d’espera a l’aeroport, encara ens restaven quatre hores i quaranta minuts a l’Illa de Pasqua. Afegiu que la diferència horària entre Madrid i Santiago de Chile és de cinc hores  i que a l’Illa de Pasqua  són sempre dues hores menys que a Xile. Així, a la una de la matinada (en l’horari del meu cos) em trobava sota un sol esplendorós prenent suc de mango a la balconada de la cabana que havíem llogat, mirant el bell escenari que se’ns oferia, xarrant amb el propietari i pensant com aniríem al poble (Hanga Roa) per tal de comprar queviures i poder fer el sopar. I tenia la sensació que mai no es faria de nit i podria per fi anar a dormir. Quan tornàvem, ja de nit, amb les bosses de la compra, per camins de terra plens de clots i sense llum, em preguntava, cansat, què feia jo caminant carregat de bosses en un lloc tan estrany i llunyà, prop de les quatre de la matinada i encara sense sopar.

            L’amo de la casa ens n’havia fet cinc cèntims de qui era i què feia a l’illa. Des de l’any 88 del segle passat hi vivia. Havia anat abans, com a turista, quan encara era estudiant a Santiago de Chile. Me l’imagine una mica hippie, ple d’idees contraculturals, a la cerca de noves experiències i d’una forma diferent d’entendre la vida. Encara ho és una mica, de hippie, amb la seua melena rulla i gris, que recull en una cua quan treballa i solta quan descansa. Quan “se recibió” com a dentista “postuló” a la plaça que hi havia a l’hospital de l’illa, s’enamorà d’una Rapa Nui i allà segueix, sembla que feliç i perfectament integrat, amb una vida calma al mig de la natura. “Aquí la vida es simple, i con poca ropa te arreglas”. Com deia una revista alemanya (segons que ell ens va informar), és el dentista (era, ara té un ajudant) més aïllat del món, a més de tres mil set-cents quilòmetres del continent més pròxim. Com dic, es veu feliç i relaxat, amb temps per a ell i el seu oci. Sobre tot ara, que ha construït dues cabanes dins la seua propietat, que lloga i de les que trau un bon benefici; un benefici que li ha permés fer només mitja jornada a l’hospital. Pensa fer-ne dues més i em tem (és un dir) que aleshores podrà abandonar completament la seua feina de dentista. Continuarà sent, potser, Petero Ñijo, però ja no exercirà com a tal. Així el coneixen, com Petero Ñijo. Petero, per Pedro en Rapa Nui, i Ñijo, dent en aquesta llengua, pel seu ofici.

            He dit que les cabanes són a la seua propietat i això no es veritat del tot. “Me he de portar bien con mi señora”, perquè ella és, com a Rapa Nui, l’ama  de la terra. Només els Rapa Nui poden posseir la terra i això és, em sembla, una bona mesura contra les desfetes que el turisme sol causar en el que eren paradisos.

            Algunes coses de l’illa em van impressionar. L’Ahu Tongariki en va ser una, amb aquells quinze moais arrenglerats sobre l’ahu (altar) elevat, que de lluny semblaven les figures d’un immens escaquer a punt de començar una partida colosal. També els de l’Ahu Ature Huki, sobretot per on són, una platja (la d’Anakena) de sorra de color rosa i a la que s’arriba pel mig dels cocoters i els cavalls que pasturen lliures. Quan ja pràcticament has arribat al final, un cartell t’adverteix que vages amb compte perquè cauen cocos. Impressionant és també el Rano Kau i el seu cràter grandiós, i, com no,  Ranu Karaku, la ‘fàbrica dels moais’, la pedrera on n’hi ha  desenes o centenars en diferents fases de fabricació i on veus realment l’enormitat de l’empresa d’aquells habitants antics del melic del món. Una cosa, tanmateix, em va colpir potser més: el cementeri. Al costat del poble, en mig del camí de la costa, sense murs: gens amagat. I les tombes en terra, elementals, amb creus pintades maldestrament sobre làpides, generalment de fusta (si és que les làpides poden ser de fusta) i adornades amb les coses aparentment més ingènues: molinets de vent, fotografies diverses, ossets de peluix i flors, moltes flors de plàstic. Aquell cementeri et feia veure ben clarament la presència natural de la mort en la vida d’aquella gent. Com els moais, les tombes miraven cap a dins de l’illa. Com els ulls dels moais, que era un residia el mana, el poder o l’energia, les creus dels seus morts protegien els seus familiars vius.

          Tan poc amagat estava el cementeri que el descobrirem el primer dia, quan al poc d’arribar anàrem al poble a comprar. A tots (quatre) ens va sorprendre i el vam fotografiar. Però ens va impressionar més quan, en tornar ja a poqueta nit, veiérem una família, pare i mare i dos xiquets, que arribava amb fanalets a fer una estona de companyia als seus morts. Semblava la cosa més natural del món, com quan ací anem (o anàvem) a visitar uns parents o uns amics (vius).

Com que a Urbà Lozano li agraden els plagis; com que darrerament estic mandrós per a açò del blog; com que ell és el responsable del fet que jo haja de fer aquesta entrada; com que el que ell comenta s'adiu perfectament al meu cas, començe per plagiar part de l'entrada corresponent del seu blog (bo i fent les modificacions escaients).

 "Evidentment sense meréixer-ho, perquè fa un temps que el bloc està més mort que viu, m'han atorgat un premi d'aquells en què tu has de premiar altres llocs web. Normalment trenque aquestes cadenes. No n'he seguit mai cap i crec que dec tenir el rècord de trencaments. Aquesta vegada però la seguiré per tres motius:
a) Urbà Lozano, la persona que me la proposa, és amic i a més un escritoràs.
b) La cosa té la seua gràcia i no fa mal a ningú.
 c) És una bona escussa per reviscolar aquest bloc. Per tant, allà van la meua proposta de blocs premiats (en ordre caòtic i sense intenció de jerarquitzar): " 


Ara continue jo.
 A la meitat del camí, d'Emili Morant, per l'honestedat, la claredat i el seny de les seues reflexions.
 De casa estant, de Marta Insa, per la sensibilitat i l'originalitat dels seus comentaris que, ben sovint, són a més divertits.
 Memòries de poblet, de l'amic Vicent Ventura, per la tasca ingent de recopilació d'informació sobre costmus, eines, etc. del passat i per ser, com ell diu, un grill (o Pepito Grillo) de la memòria.
 Ronda de cerveses al Patio virtual, de diversos autors, amb comentaris profunds i ben documentats, rigorosos i crítics, que sempre aporten i no poc.
 Exilio cósmico, de José Zalabardo, perquè és el blog d'un filòsof de veritat en el qual no es parla de filosofia, sinó de coses sempre sentides i sempre interessants.

La primera concentració d'Anna

Avertència: aquest relat, tot i que inspirat en fets reals, és de ficció.

Anna va acudir a la concentració, perquè ho considerava de justícia i d’absoluta necessitat. Ja no podia romandre per més temps pasiva davant la situació. Era una víctima més de les retallades que al seu institut s’havien fet paleses d’una manera tal que, pensava Anna, no protestar suposava una indignitat. És per això que hi va anar, però sentia pànic que a casa seua se n’assabentaren. Amb els companys, va seure davant de l’institut. Era el seu primer acte d’aquesta mena i estava nerviosa, expectant. La seua amiga Tere, que li veia la careta d’amoïnada li feia alguna moixaina de tant en tant: Ara li estrenyia una ma, ara li tancava l’ullet, i Anna engolia saliva i tractava de fer el cor fort, mentre els seus companys cridaven consignes, a les quals ella tractava de sumar-se.
Com que feia una bona estona que hi eren, va començar a sentir fred. Es va posar el passamuntanyes que havia agafat de casa per precaució, una mesura de prudència que havia pres no sols per evitar el fred. Al poc, molta policía els havia envoltat. El nerviosisme d’Anna era ara ben gran. Tere i algun altre company tractaven de traquilitzar-la:
—No passa res, no tingues por —sentia, com n un somni, que li deien.
Un cotxe dels que ells havien aconseguit parar, va començar a pitar i la conductora va fer intenció d’avançar. Alguns companys s’alçaren de terra, i seieren sobre el capot. El policies carregaren. Començaren a repartir colps de porra a tort i a dret. Anna es va esglaiar. Va voler fuigir quan, un policia ben gran, la va enxampar de mala manera, d’una manera ben grollera, que més que detenir-la, la estava grapejant.
—No tens cos ni per a ser puta— li va dir.
A Anna se li va fer un nus a la gola i les llàgrimes brollaren per sota del passamuntanyes. Una ràbia i una impotència infinites li van omplir el pit. Com va poder, es va girar i, plena d’ira, li va pegar una genollada a l’entrecuix. Va escapar furibunda, sense saber on anar i mentre plorava de manera incontrolable. Va rondinar sense ser massa conscient de per on anava i molts menys d’on volia anar i què pretenia fer. L’única idea al seua cap era fugir, fugir, no sols del lloc, sinó de l’experiència que acabava de viure i que no podia pair, que voldria esborrar per sempre més de la seua memòria, que donaria el que fóra perquè no haguera passat. Es va trobar a si mateixa asseguda a un banc de Vivers, en una zona apartada del trànsit de les persones. Plorava sense poder-ho evitar, sense consol, plena de frustració. Alguna cosa molt íntima i inefable se li havia trencat. El so del mòbil la va traure un instant de les seus cabòries. Era Tere qui telefonava. Va dubtar si contestar. Va pensar que potser els seus amics estaven patint per ella i va decidir respondre. El singlot no la deixava gairebé articular paraula. Tere li deia que era amb Raül, que estaven amoïnats, que havien vist que li havia passat amb la policia i que volien saber on estava.
—Sóc a Vivers, però no vingueu, vull estar sola —va pòder dir de manera entretallada i entre plors.
—Com que no!, ara de seguida anem —respongué decidida la seua amiga—. No et mogues.

I Anna va estar temptada de tornar a fugir. Es debatia entre aquesta possibilitat i acceptar el consol que els seus amics volien donar-li i que, en realitat, tant necessitava.
Una volta en Vivers, Tere i Raül li hagueren de tornar a telefonar per tal de localitzar-la.
—Què t’ha fet el policía fill de puta aquell? —li va preguntar Raül,en arribar i per mostra-li la seua solidaritat.
El plor d’Anna es va fer més gran. Li costava respirar.
—No li digues fill de puta! —pogué dir Anna amb penes i treballs i mentre escalatava en un plor alliberador.
Raül la mirava amb els ulls esbatanats. Tere li feia senyals perquè la deixara estar. Després li va passar el braç per darrere dels muscles a la seua amiga, la va estrenyer i va deixar que es desfogara.
—Raül, si vols ja te’n pots anar. Jo em quedaré una estona amb Anna.
El xicot les va mirar un instant, indecís, però finalment va fer adéu amb la mà, va acotar el cap i va fer via.
—Saps què m’ha dit? —pogué dir, finalment Anna.
Quan Tere va escoltar el que la seua amiga li deia amb aquella cara desencaixada, va intuir la veritat.
—Era ell?
—Sí, era ell —confirmà dolorida—. I digues-me tu ara com podré tornar a casa com si res no haguera passat. Com podré toranr-lo a mirar a la cara, sense que se’m note la ràbia, la frustració i la vergonya que sent, sense que s'adone que avui se m’ha trencat l’ànima perquè he vist en mon pare la bèstia que pot arribar a ser.